dijous, 5 de març del 2015

Actualitat o present? La crisi del periodisme (10)

L'"actualitat" és una paraula totem del periodisme. Es un dels pilars que el fonamenten. Ho fa, ho és encara?
És dóna el cas, però, que l'actualitat, en els darrers anys ha accelerat tan la seva dinàmica que ha acabat per fer-se líquida si hem de creure Baumann i l'experiència així sembla confirmar-ho. L'actualitat ha esdevingut tan líquida com l'aigua que s'escola entre els dits sense poguer atrapar-la. Pitjor encara: les noves tecnologies al costat de les xarxes socials (com ja abans ho havien fet la ràdio i la televisió) han despullat el periodisme escrit del que era el seu trumfo preferit. Li han afegit pressió - segons reconeixia algun company de professió - i això li fa cometre greus errors  – entre altres coses caure en la banalitat o la banalització de la informació.
Un exemple recent de la pressió afegida per les xarxes a la que al·ludia el professional que he citat: el suposat "canvi" de rostre de l'actriu Uma Thurmann. Tots de cap a la piscina sense mirar abans l'aigua que hi havia. Si la notícia ja corria per la xarxa/es, sense cap mena de font que pogues contrastar-la,  a sant de què voler encaparrar-se a fer seguidisme? El periodisme té altres eines i recursos per encarar una situació semblant, i deslliurar-se de la pressió (sic!) de les xarxes, les que siguin.
Sembla, doncs, que el rei s'ha quedat despullat i no acaba d'assabentar-se'n del tot. 
La premsa escrita si vol sobreviure haurà de canviar (entre altres coses) el concepte d'"actualitat" pel de "present". El present es més dilatat. I té més densitat. No resulta tan esmunyadis. Exigeix, si, exigeix, que se l'expliqui. A fons. Explicar, ai!, però no és opinar. Si avui hi ha una cosa dins el periodisme que resulta sobrera per exces i no pas per defecte (ben al contrari) és l'opinió d'algú enfilat a la seva columna o la rotllana de tertulies que es fan i es desfan, sempre igual a elles mateixes. El present exigeix, pel cap baix, continuitat en el seguiment de la informació, que desapareixin seccions que pertanyen a un periodisme que no té res a veure amb el periodisme "amè" que preconitzava l'estudiós alemany dels mitjans, Emil Dovifat, i que com ell mateix s'encarregava d'assenyalar no té res a veure amb l'"entreteniment de la més baixa estofa, una bullanga de fira,...". I, finalment, calen sobretot, uns criteris a l'hora de valorar la informació que arriba a les redaccions substancialment diferent de la que es fa a hores d'ara per decidir que entra i que salta de l'edició d'un diari.
Això, però, mereix que se li dediqui un capítol sencer d'un hipotètic llibre sobre la crisi de la premsa escrita.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada