divendres, 23 de març del 2012

Blasco Ibáñez (llegit) per Pla. Qüestions de llengua fins arribar a Garcia Escudero.

   A l'Homenot que Pla dedica a Blasco Ibáñez, el de Palafrugell escriu que de la seva obra les que prefereix són les valencianes – és a dir: La Barraca, Flor de maig, Arròs i tartana, Entre els tarongers, Canyes i fang i, afegeix, "els admirables Contes valencians".
   Pla comenta que la traducció al català de Flor de mayo que en va fer Duran i Tortajada va ser una agradabilissima sorpresa. Per què? 
 Sobrecobrta O.C–XI,  2ona. edició. 1960
  Abans de donar resposta a la qüestió, s'ha d'explicar perqué Pla arriba en aquesta conclusió. L'autor de tants magnifics retrats (que sovint són també una manera d'apropar-se a la realitat del país) explica, que Blasco no fou mai un escriptor que a Madrid  aixeques grans acords al voltant de la seva obra: "els seus companys de generació, sobretot, li negaren (...) el pa i la sal. Blasco fou considerat sempre a Madrid (...) com un escriptor groller, primari i suburbial" - el subratllat es meu. Pel que sembla Blasco era un descordat en matèria de gramàtica i llengua. Vaja, que s'ajustava poc o gens a les normes de l'Academia i estilísticament resultava discutible. Quan va poguer permetre's el luxe de pagar-se un secretari - un exseminarista! - que li esmenés els problemes de llengua, sembla que els llibres del valencià cosmopolita quedaven immaculats, però perdien el tremp de la seva indubtable personalitat. D'aquí que Pla quan parla d'"obra literaria" ho faci pensant en les obres d'arrel valenciana - aquella per la qual se'l menystenia als cercles madrilenys de la generació del 98 - i que era on, recorda Gaziel al pròleg de les "Memòries literàries" de Narcís Oller, "les reputacionss literaries es feien i es desfeien".
  Sempre he tingut la impressió que el cosmopolitisme de Blasco tenia un-no-sé-qué d'impostat, sovint artificiós, grandiloqüent i tronador tot i la fascinació que em va provocar la lectura de jovenet dels tres volums de "La vuelta al mundo de un novelista" en una edició que conservo de l'Editorial Prometeo. Sovint, també, m'he preguntat si aquesta actitud que noto en Blasco, no fou una reacció deguda a les acusacions d'aquells que tenien Madrid com a únic Finisterre. A la novel·la "Mare Nostrum", al meu entendre hi ha un fragment que no em sembla gens innocent en relació al que acabo d'assenyalar. Diu Blasco que "de ser Barcelona la capital de España, está habría conservado la dominación mediterránea. De serlo Lisboa, el imperio colonial español habría resultado algo orgánico, sólido, con vida robusta.Pero, ¿qué podía esperarse de una nación que había puesto su cabeza en la almohada de las amarillas estepas interiores, lo más lejos posible de los caminos del mundo, y sólo enseñaba sus pies a las olas?..". S'enten que especulo, és clar.
   Torno a Pla, doncs.
     Seguint el retrat que en feia el de Palafrugell, trobem que, més endavant, explica els motius de la preferència literaria per les obres menystingudes a la capital del Regne. I quina es aquesta raó? A l'edició moderna que tinc de "Mare Nostrum" hi ha una nota a peu de pàgina de la curadora de l'edició referida a una frase on l'autor deixa anar una "valencianada" tot parlant de l'arrós "abanda". Diu la curadora, i el lector em perdonara els excursos, que "Blasco escribe, una vez más, con la memoria de la lengua usada coloquialmente" – (alça manela!).I tot seguit afegeix: "Se refiere al arrós a banda, el arroz del caldo de pescado, hervido aparte como explica más adelante. La prolija descripción de los arroces que cocina el tío Caragòl refleja toda la nostalgia del valenciano que vive lejos de su tierra". 
  Al marge de la curiosa definició de llengua col·loquial per no volguer dir que tot i escriure en castellà sovint pensa en la variant valenciana del català, és aquest punt, el de llengua, al que Pla i la curadora arriben per diferents camins, on voldria posar-hi l'accent. Veiem-ho.
  Deia Pla dels títols enumerats a l'inici d'aquest escrit que "fan olor de realitat" i "són fragments de matèria que panteixa". Com ja sabem aquests eren temes carissims a Pla, el qual afegeix  que "el seu castellà, en les obres valencianes, és ple de valencianismes, i aquesta és probablement l'arrel viva d'aquestes obres" - és a dir allò que menyspreaven a Madrid i que he subratllat més amunt. I més endavant afirma que "la lectura d'un text de Blasco traduït al català - encara que no sigui més que una traducció mental feta pel llegidor – converteix el castellà original de l'escriptor en una ficció de frases tòpiques i encartronades. Vull dir que aquestes obres valencianes traduïdes a la seva pròpia llengua - que és el català – prenen una intenció, un relleu, una aproximació a les coses, un pàlpit, que en castellà no tenen mai". I més endavant afirma que quan parla d'intel·ligibilitat dels elements d'aquell món de les obres esmentades "vull dir que Blasco no era entès ni quan parlava. El seu castellà feia morir de riure, i el seu fancès era el d'una vaca espanyola. Tendia a convertir la llengua de Cervantes i la de Racine en espessos i extravegants patois. El que sabia realment - era l'única cosa que sabia -, era el magnífic valencià de la seva mare - i per això quan tractava de fer-se entendre ho feia en funció del valencià. El resultat era abracadabrant, però inescamotejable".
  Darrera de tot el que explica Pla de la trobada amb el valencia a la residència que Blasco tenia a la Costa Blava - de banda que Pla envii l'encarrec als estudiosos el repte d'explicar a on porta el bilingüisme: em pregunto que diria ara del trilingüísme que es propugna a l'actualitat –, s'hi amaga una polèmica molt vella. Massa. És de la mateixa indole i té el mateix rerafons de la que es va produir amb la recepció de les obres de Narcís Oller a la Península i que tenien a veure amb l'existència de sectors que pensaven que era una llàstima que Oller escrigues en català i no pas en castellà. És clar que aleshores hi havia sectors importants representats per personatges com Menéndez y Pelayo, Juan Valera o Emilia Pardo Bazan que parlaven d'una manera a favor del català que ja voldriem llegir i escoltar a hores d'ara fins i tot de Catalunya estant. 
  A la inestimable obra esmentada, les "Memòries literaries", hi ha una aportació documental important: la correspondència que Oller va mantenir amb els escriptors que acabo d'esmentar. Són d'un interès indubtable, però d'una permanència tediosa tal com demostren les paraules que ha pronunciat avui el president del Senat sui generis espanyol, Garcia Escudero:"els espanyols ens volen sentir (sic)en la llengua que coneixen".
Aqui reprodueixo el que deia l'andalus Juan Valera, diplomàtic de carrera:"Yo creo que a larga, o al vez pronto, si siguen Vds, escribiendo mucho y bien en catalán, se venderan y leerán en catalán por toda España,sin necesidad de traducciones, como sin duda Vds. nos leen en Cataluña, sin traducirnos, y como debemos además leer a los portugueses y ser leídos por los portugueses".
  O aquestes altres paraules que pertanyen a un altre escriptor, José Mª de Pereda que escrivia al patrici Eusebi Güell això:"....el cariñoso interés con que he seguido la labor de los insignes catalanistas persiguiendo el patriótico fin, ya conseguido, de un glorioso renacimiento literario; y los, por míos, débiles, pero desinteresados y cordiales esfuerzos con que he contribuido, por aversión genial a las injusticias, a vencer ciertas repugnancias castellanas a considerar como parte integrante y principalisima de la literatura nacional a la catalana".
  Al marge de les opinions polítiques, doncs  no es poden ignorar els penjaments que deien, per exemple, de Pi i Margall i el federalisme, les paraules d'aquests pròcers només cap qualificar-les de música celestial i que pecaven d'optimisme (en relació als seu connacionals) vist el que es té de veure i escoltar el que es té d'escoltar al cap de tants anys. Descoratjador? Potser si. Però cada vegada menys. 









3 comentaris:

  1. No crec que especulis gaire, Marc, quan cites les paraules de Blasco Ibáñez. És una definició clara de la postura política de Castella, que ve definida, en part, per aquestes característiques geogràfiques. La Meseta ha marcat el caràcter castellà. I això es pot apreciar fins i tot en la llengua (l'aïllament geogràfic ha configurat un idioma que viu bé en l'ambigüitat sintàctica i semàntica; ja ho explicaré algun dia). Però si bé aquests trets han acabat definint una llengua i una cultura excel·lents (de fet, com totes: la llengua és la màxima expressió de l'individu amb l'entorn), políticament ha passat just el contrari. Les característiques geogràfiques han forjat un esperit polític (evidentment, hi ha excepcions) tancat en ell mateix (s'evidencia en la religió) i tancat a Europa (que s'evidencia en el rebuig sistemàtic als aires lliberals europeus).

    I en lloc de deixar-se nodrir per la perifèria de la Península, l'ha convertit en frontera, en muralla que ha impedit tot creixement i ha empobrit el concepte d'estat que podia haver esdevingut amb la suma d'interessos, en les direccions que apunta el mateix Blasco: Amèrica i la Mediterrània.

    Ara ja han fet tard.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Absolutament d'acord, Enric. Però has provocat la meva curiositat lingüística quan parles de demostrar l'ambigüitat sintàctica i semàntica del castellà. Ara que tants lingüístes i intel3lectuals (castellans) parlen que llengues "només" són eines de comunicació...

      Elimina
    2. No és més que una especulació lingüística. La llengua castellana és un idioma molt "elàstic". Els components d'un enunciat tenen una gran mobilitat sintàctica; és pot elidir el subjecte sovint; no fa servir díctics per referir-se a la situació comunicativa... A mida que el castellà es va anar allunyant del seu lloc d'origen i es va estendre cap a la "meseta", geogràficament poc poblada i inhòspita, va perdre la necessitat de diferenciar la realitat senzillament perquè la realitat era poc complexa. Per exemple, el castellà no necessita diferenciar entre "voy" (vaig) de "voy" (hi vaig) perquè el context no ho necessitava. Ara, encara que hi hagi ambigüetat, no necessita assenyalar per desambiguar.

      És només una teoria.

      Elimina