dissabte, 17 de setembre de 2016

"Terroirs" i garnatxes del Montsant

   
    Aqui podem veure els quatre "terroir" on arrelen les vinyes que produeixen la garnatxa amb D.O Montsant (en aquest cas la garnatxa negre del Celler Cooperatiu de Capçanes). El tast, organitzat per L'Orangette de Reus abans d'ahir ens va permedre provar les quatre varietats. D'esquerra a dreta: panal, calissa, llicorella i argila.

dilluns, 29 d’agost de 2016

De l'Àiax de Ritsos - magnifica traducció de Joan Casas, entestat a traslladar al català la monumental obra del poeta grec – trio  aquest fragment:

"Veia les tendes enlluestrades per la humitat de l'alba; una claror / grisa i rogenca reptava per les pedres com un malalt que s'alça. / Recordava / altres matins, distants, despreocupats, plens de presses i de sorolls / d'ancores, rems, calderes, quadernals, quan els mariners / que havien matinat pixaven a la platja
en renglera, / i aquella lluor rosada, a l'horitzó, a la costa, / a les seves mans, al seu rosre, al seu fal·lus, tremolava, encisera, / i ens feien acotar el cap sense voler per veure la nostra imatge a l'aigua / i retrobar l'amor dels nostres cossos en aquells guerrers independents / fins que tornaven a brollar de la mar, enorme, l'aparició del sol / i ens oblidàvem novament en inútils fatxenderies i batalles".

diumenge, 28 d’agost de 2016

Com flairar l'ànima d'una ciutat

"Paseos por Berlin" de Franz Hessel. Traducció de Manolo Laguillo. Pròleg de José-Muñoz Millanes. Editorial Errata Naturae. Madrid, 2015. Preu: 19,50 €.

Després d'amarar-se de la modernitat i la cultura metropolitana que representava Paris, on Franz Hessel (Sttttin, 1880 - Sanary-sur-Mer, 1941) hi va sojornar llargues temporades abans i després de la Primera Guerra Mundial, l'escriptor retorna a Berlín. A la capital alemanya, on s'havia format i va créixer, repren la lliçó de Baudelaire  disposat a portar-la un pas més enllà per convertir-se en el flâneur per excel·lència de la capital alemanya que, a la dècada dels anys 20 del segle passat, estava en plena transformació. De passada anima al seu amic Walter Benjamin a escriure els Passatges. A París a més, fa amistat amb el també escriptor Henry Pierre-Roché i, així mateix, coneix a la seva dona, la pintora Helen Grund. Sobre la base d'aquest triangle Roché acabaria per escriure la novel·la "Jules et Jim" que  Truffaut convertiria en la pel·lícula homonima.
Així doncs, de tornada de Paris, Hessel es disposa a comprovar fins a quin punt la "ciutat plena de filosofia protestant de l'Exèrcit i l'Estat" s'incoporava a la modernitat. Un indici que la ciutat i els seus habitants perden la rigidesa emmidonada Hessel la troba entre l'abundosa i sovint feixuga estatuària berlinesa. Així, passejant pel Tiergarten, el consumat flâneur exemplifica el canvi subtil entre el present i el passat en l'escultura d'una gràcil amazona de la que diu és la primera berlinesa "que manté la seva esquena en un suau gir descossat" tot comparant-la amb l'escultura d'una princesa constrenyida que es troba a tocar de l'anteiror i sembla estar esperant que algú la reculli.
El flâneur, però, és una figura sota sospita perquè, escriu Hessel, "en aquest país és obligatori estar obligat, perquè en cas contrari et manca l'autorització. Aquí no es va per anar i prou, es va a un lloc o l'altre". Potser per aquest motiu l'autor ens proposa iniciar-nos en l'art de passejar donant un cop d'ull sobre el món del treball i el maquinisme (la mutació fabril i els seus edificis, els automòbils llampants com una vestimenta del cos modern) i el de la moda (les formes de vestir en funció dels usos i costums socials) contemplats a través de la joventut i la nova sociabilitat (l'esport, els grans magatzems, els parcs d'atraccions, ...) Al costat d'aquests elements que es van integrant en el paisatge urbà, Hessel no descuida el passat de Berlín. En aquest sentit és remarcable el text "Recorrido turístico" on despulla els tòpics dels circuits amb guia i dibuixa una mena de contra-baedeker fent emergir els diferents sustrats que han configurat la capital. Així mateix, amb els records d'infantesa, la industria de la porcellana o els edificis històrics, cal advertir que l'autor no pretén fer biografia o història. Ben al contrari, el que n'extreu, fonent-ho amb el present, és l'ànima de la ciutat. La pèrdua de la qual a partir d'aspectes detectats ja per Hessel, tant preocupa a un altre passejant, el nostre contemporani Pierre Sansot. Un gran llibre.
Nota: Recupero aquí aquest article inèdit escrit l'any passat i que no va arribar a publicar-se

dimarts, 15 de setembre de 2015

Sicilia....ai!

"Sicilia mia" de Cesare Brandi. Pròleg de J.F. Yvars. Traducción de Carmen Artal. Editorial Elba. Barcelona, 2015. Preu: 21 €.
   El nom de Cesare Brandi va associat a les facultats d'Història de l'Art on el seu nom s'escolta amb normalitat quan es parla de teoria de la restauració. Però també faríem santament d'incoporar-lo al de la literatura ni que fos en l'apartat del gènere de viatges tot i que no pas de forma unívoca i no menys singular. Entre nosaltres l'ha donat a conèixer l'Editorial Elba que amb el d'ara és el tercer llibre que ens presenta de l'autor italià: abans ja havia publicat "Viaje a la Grecia antigua" i "Verde Nilo", dos llibres que parlen de geografies i cultures molt diferents, i a través dels quals es poden besllumar les idees motrius que guien el seu mestratge. Tot i que nascut a Siena, cal creure que Brandi és sicilià d'adopció i devoció segons es desprèn de la lectura del volum que aquí es comenta, no endebades exercí de professor a Palerm.
   Viatjar amb Brandi, però, no surt de franc; té el seu punt d'exigència. I és que ben sovint deixa la impressió, llegint-lo, que l'estiguem acompanyant en una visita d'inspecció, com si estigués exercint el càrrec de director del pioner Istituto Centrale del Restauro del que va ser, a més, fundador. Tampoc cal espantar-se perquè l'estudiós és, a més d'un guia històrico-artístic de luxe, un amfitrió exquisit capaç de servir unes delicadeses  imprevistes en el programa. M'hi ha fet pensar, per exemple, les descripcions tan afinades que fa del paisatge sicilià – els encontorns de l'Etna, per exemple, però sense descuidar les illes de Pantel·leria o les Egades tan allunyades de la monumentalitat – de tal manera que, gairebé de forma involuntària, et trobes visualitzant-los en termes pictòrics, tanta és la capacitat de Brandi per descriure'n els matisos tant de color com volumètrics.
   Però si això sorprèn, no menys ho fa quan s'atura davant d'un conjunt  monumental, tan si és arqueològic com urbanístic. O escultòric, que també. L'ànima del teòric de la restauració sempre surt a relluir, però és en els famosos mosaics de Piazza Armerina quan dóna una lliçó magistral que hauria de ser de lectura obligatòria a les facultats corresponents. Acompanyem Brandi amb gust infinit pels magnífics itineraris urbanístic-arquitectònics posant especial èmfasi en el recorregut que ens proposa per la ciutat de Noto. L'escoltem doldre's dels disbarats i la falta de respecte de les noves construccions no sols en relació a l'entorn històric i monumental, sino per com trenquen les perspectives urbanes amb arguments contundents.  Els comentaris que fa sobre Antonello de Messina o de Gutusso, dos il·lustres sicilians, ressulten impagables tot i no ser els únics.
Tornant però al capítol dedicat a les illes Egades hi he trobat una frase admirable que dóna per meditar sobre els desastres que han assolat el litoral català per no moure'ns d'aquesta part del litoral mediterràni. Diu Brandi que no se'ls té de demanar  que siguin allò que no són, sinó que cal apreciar-les pel que tenen. Són paraules sàvies que no han estat escoltades davant l'evidència que tants pobles hagin abandonat les seves caracteristiques, per humils que fossin però no per això menys sàvies, per adoptar models aliens al propi caràcter que han acabat per desvirtuar i homogeneitzar el territori i el paisatge. Ell parla, ai, de "estancamineto provinciano".
Quan tornin a Sicília, o si no hi han viatjat mai, els aconselleria que es deixessin guiar a petits glops per aquest mestre.

Nota: aquest article es una versió ampliada del publicat al suplement Cultura's de La Vanguardia del 12-IX–2015

dissabte, 8 d’agost de 2015

Reformar la Constitució?

Ara el personatge que presideix el govern de l'Estat, aquesta mena de nou Mister Niet, es despenja amb la idea, o s'hi apunta no sigui cas que el PSOE li birli el copyright, de reformar la Constitució. Una Constitució que ell mateix, el seu partit i amb el rerafons de la FAES, s'han dedicat a gibaritzar i a convertir en un Reglament malgrat omplir-se la boca amb la paraula "llei". Només caldria que es dediquessin a ficar-hi la mà i a remanar-la. Se'n pot esperar el pitjor.

dijous, 30 de juliol de 2015

La unanimitat del poble espanyol davant l'unitarisme

Sobre el tema, Josep Pla deixa caure aquestes paraules al text "Catalanisme i burgesia" (Vol. 32 de les OC: Prosperitat i rauxa de Catalunya". El text data del 1924). Diu Pla que "els espanyols més intel·ligents, els més revolucionaris, coneixen el mal enorme que han fet a Espanya el centralisme i la concepció unitària: però ni entre aquests elements no es troba un esperit filosòfic i lliure que adopti davant Catalunya la posició que adoptren els anglesos desinteressats davant Irlanda. A Espanya no hi ha ningú que comprengui el problema de Catalunya; això, per a Espanya, és un símptoma fatal de debilitat intel·lectual. Aquesta incomprensió, en efecte, no vol pas dir que el problema sigui complex; vol dir que no hi ha ningú capaç de plantejar-se desapassionadament i amb humilitat un problema. Si gireu la vista al vostre entorn, noteu d'un quant temps ençà que us manca alguna cosa: us manquen els federals. El federalisme, ene fecte, avi ja no es una posició espanyola: és una posició que adopten els rars catalans trànsfugues de Catalunya que tenen un cert sentit del ridícul".

dijous, 23 de juliol de 2015

Els trànsfugues catalans segons Pla

Què és un trànsfuga? Més exactament, ¿què es un trànsfuga català?. No res del que pogui estar pensant el lector. Josep Pla, ho va deixar explicat l'any 1924 a  "La crisi d'autoritat a Catalunya. Anàlisi d'un estat d'esperit", article que he citat més d'un cop en el darrers dies i que esta inclos gràcies a la iniciativa de Jaume Vicens Vives al volum 32 de les OC, "Prosperitat i rauxa de Catalunya". Pla explica en aquest text que "En realitat, el problema de l'autoritat s'ha traduït concretament a Catalunya en una sèrie de crisis individuals, crisis totes diverses,les unes dominades per la qüestió ambiental, altres pel color del temperament individual, altres per les necessitats dels sentits.Si no s'ha sofert i no s'ha cruixit del problema de l'autoritat, no es pot comprendre el nostre moviment. Només cal observar l'origen de les defeccions en el nostre camp- Reduït a paraules coherents,un trànsfuga, a casa nostra,és l'home que no ha pogut superar els termes contradictories de la nostra situació hamlètica. Un nostre trànsfuga ens deixa,o per caure en adoració davant els símbols humans de la força o per ofegar-se en el quequeig cosmopolita. Els nostres trànsfugues moren dins la noblesa i d'un cop de sang blava, o en el llit d'un hospital fred i sinistre de qualsevol raval del mon".

Per cert, Pla entenia per "autoritat",és a dir, allò que en creà i li dóna sentit, i seguint l'exemple de Prat de la Riba, crear una Acadèmia (l'Institut d'Estudis Catalans)o escoles.

dimarts, 21 de juliol de 2015

Més Pla i la crisi d'autoritat a Catalunya (Anàlisi d'un estat d'esperit)

Quan l'autoritat social coincideix amb amb l'autoritat política, s'estableix un parel·lelisme que produeix un país normal, pacífic i positiu. És una forma que elimina tota forma de paternalisme perquè és contrària a l'immobilisme. La concretització d'un ideal nacional no és més que aquest paral·lelisme.

dimecres, 15 de juliol de 2015

Per què sóm hamlètics els catalans?

Segons ho veia i escrivia Josep Pla (si, tornem-hi: a la crisi d'autoritat a Catalunya, tan alliçonadora, dins "Prosperitat i rauxa de Catalunya", OC. Vol. 32).
El text ens ho aclareix de bon començament per tal que no hi hagi dubtes. Diu: "les especialissimes condicions polítiques en que s'ha trobat el nostre país han originat una situació general complexa: el poble català, per un cantó, està situat dins d'un ordre jurídic establert, aquesta circumstància fa, d'altra banda, que davant d'aquest ordre no es pogui adoptar sinó una posició neguitosa. La nostra situació hamlètica fa que hagim estat, de fet, un poble sense govern, que la crisi d'autoritat a Catalunya no es tanqui mai,sigui sempre oberta".
I unes línies més endavant afegeix que, els catalans,de l'autoritat,"nomes n'han conegut un burocratisme sovint dissolvent,generalment ignorant, sempre foraster, viu enmig d'una anguniosa incomoditat, sense confort polític".

dimarts, 14 de juliol de 2015

La crisi d'autoritat a Catalunya segons Pla

Parlant de la crisi d'autoritat a Catalunya, Josep Pla escrivia (a "Prospetitat i rauxa de Catalunya", OC. Vol. 32) que dins de cada català hi ha un subversiu més o menys irònic. Em penso que continuem sent subversius (més o menys), però la irònia em temo que l'hem perdut a cada bugada.

dissabte, 27 de juny de 2015

Esperances traïdes


"La verde luz de las estepas" de Brigitte Reimann. Traducció, pròleg i notes de Ibon Zubiaur. Fotografies de Thomas Billhard. Errata Naturae Edicions.Preu: 16,90 €.
 De la literatura que es va fer a l'extinta República Democràtica Alemanya (RDA) tot just en comencem a saber coses – de banda Christa Wolffe – gràcies a iniciatives editorials com la que comentem. De Brigitte Reimann n'havíem tingut notícia per una novel·la clau en l'obra d'aquesta escriptora traspassada de forma prematura a 39 anys: Los hermanos (Bartleby, 2008). 
 Un llibre que resulta imprescindible per capbussar-se en el que fou la vida quotidiana i cultural de l'antiga república i per conèixer la personalitat de l'autora és En la ciudad del mañana (Errata Naturae, 2013) Es tracta d'un vital i lluminós intercanvi epistolar entre Reimann i l'arquitecte de més renom del país, Hermann Henselmann, amanit amb fragments dels diaris de l'escriptora i on la reflexió sobre els processos creatius (literaris i arquitectònics) no hauria de passar per alt. 
 En el cas que ens ocupa ens trobem amb un llibre de no-ficció. No sembla que un reportatge sobre la visita oficial d'una delegació de la RDA a Kazakhstan i Sibèria hagi de despertar cap mena d'entusiasme. Menys encara quan el més probable és que els "guies" t'atapeeixin de xifres i dades. Però en mans de l'escriptora la visita oficial es converteix en la crònica d'un viatge i una eina, en el context històric abans de la caiguda de Khrusxov (1964), contra els dogmatismes que els membres més joves i idealistes del Partit Socialista Unificat Alemany (PSU) intentaven desenvolupar. Reimann, que no pertanyia al partit i va viatjar en qualitat d'invitada, havia destacat per les critiques, que van ser ateses, als plans urbanístics de la nova "ciutat socialista". 
 A l'inici l'escriptora traspua una sensació de fastigueig a l'hora d'involucrar-se en la iniciativa, però el lector que la segueixi es veurà sorprès per la manera com el text l'atrapa. Potser avui ens sorprèn, pel que sabem que amagava el règim i com va acabar, l'entusiasme, la vitalitat i la voluntat dels colonitzadors d'uns territoris vastíssims i inhòspits - alguns amb més de 600.000 qm2, d'extensió - i disposats a construir un "nou ordre". Reimann ho descriu tot arrossegada pel corrent d'entusiasme, però també deixa caure un subtil rastre d'interrogants, de neguits, dubtes i crítiques velades en relació al que veu. I ho fa des de l'excel·lència literària: tan si descriu l'experiència del paisatge - sigui l'estepa o el llac Baikal –, com la manera de copsar el temps i l'espai, o quan descriu la vida i l'ambient que es respira a les noves comunitats i les relacions circumstancials que hi manté o expressa les seves pors davant la tecnologia o de caure en mans d'una casta que ho passa tot pel sedàs de les matemàtiques. A més, al final del volum. s'hi han inclòs els fragments dels diaris personals de l'escriptora que corresponen als 10 dies que va durar el viatge i que el complementen.

Nota: Una versió d'aquest article es va publicar al suplement Cultura's de La Vanguardia del  9 de maig del 2015