dilluns, 21 de gener de 2019

Un poeta es despulla (a Mallorca)

   Que la poesia no sembla assolir xifres de supervendes és un fet. Que les xifres  de venda són escarransides també ho és. Que l'obra dels  poetes de les Illes passi de puntetes pel Principat tampoc ofereix massa dubtes. En aquest sentit sembla ben bé que els catalans siguem francesos: "connais pas". O gairebé. En fi, en Joan Perelló – ni en Lluís Maicas, que també acaba de publicar nou poemari – "La casa cremada i altres incendis" – sobre el que em proposo de parlar en un altre moment – no  en tenen la culpa.  Anem per feina i veiem que ens ofereix aquest "Paisatge en pèl" (AdiA Edicions, Calonge, Mallorca, 20018)
    En un altre lloc i parlant d'una antologia de la seva poesia ("Abecedari de crepuscles. Una tria personal" Ensiola Editorial, Muro, Mallorca 2017), deia del seu autor i remarcaba de forma especial els poemes triats de dos dels seus darrers llibres – "L'atles deshabitat" i "El mapa de l'infinit" –, que Perelló "....sembla ja del tot allibertat de les ombres tutelars. La seva poesia ha assolit una maduresa excepcional i ell mateix sembla convocar  tots aquells elements formals dispersos per conformar-los, ara si, amb veu pròpia i l'acceptació, potser, de la finitud i la impotència d'escodrinyar el seu misteri. Que també és una manera de celebrar la vida ("més enllà de la poesia"). Allò que es va proposar d'atrapar al llibre "Carasses" arriba ara al seu final. O amb la promesa d'un nou camí". 
     Doncs bé, amb el poemari d'ara el camí que s'anunciava s'acaba d'encetar. Si més no els símptomes hi són. Tot començant per l'interrogatori (em permetran la llicència)  a que sotmet el "jo" poètic tot descendint als inferns del "ventre del poema". Els interessos del poeta són els mateixos, però ara passats pel sadàs de l'abecedari de l'experiència – la vital i la poètica –. Els paisatges han transmutat en naturalesa (els seus elements) i geografia (el que en deiem "accidents"): vent de gregal o de xaloc, el mar, el faralló, la boira i la pluja, la vinya i l'escorça, la sequera, el sorral, el guix o la calç, les algues,... És a través d'aquests elements, aprofitant les connotacions de la paraula o jugant amb el seu significant, quan el poeta pot afirmar que "el paisatge s'ha disfressat de mi" en un intent de trascendir les barreres del llenguatge: "mètrica de l'eli·lipsi / amb hemistiquis / de versos nus / sense calç" escriu Perelló. L'autor s'enfronta al destret del "torrent de fonemes", a un "collage de mots encreuats", al "trot de sil·labes baldades", conscient que s'enfronta a un repte desesperat com és el de salvar la distància entre el que es beslluma a través de l'instant  i el que s'arriba o es pot arribar a expressar.  
     En el poema en prosa que tanca al volum, Perelló ho deixa prou clar: les ombres sempre van per davant i mai arribem a encalçar-les per molt que ens entestem a pledejar-hi.  Només queda la saliva del present, diu, agafant-se a "l'alfabreguera del sexe" que " atia l'instint de supervivència".  l l'escriptura, al final, aporta aquell punt o les engrunes que ens calen de conformitat i serenor davant la pròpia finitud i els nostres límits. Els mateixos que ens assenyalen els marges del full en blanc. Un bàlsam  per alleugerir l'ansia. Reconeixement, al cap i a la fi, de la propia nuesa.

dissabte, 29 de desembre de 2018

Les qualitats de la superfície (i com mirar-la)


 Siegfried Kracauer pertany en aquella mena d'estirp de pensadors, periodistes, novel·listes que, com ara Walter Benjamin, Joseph Roth, Adorno, Kurt Tucholsky, Eric Fromm, Egon Erwin Kisch, Ernst Bloch, Franz Hessel  i un llarguissim etcètera, només es donen en comptades ocasions i en situacions històriques extraordiàaries com fou el període d'entreguerres del s. XX.  La primera vegada que vaig llegir Kracauer – el seu inacabat i pòstum "L'Histoire des avant-dernières choses"  – em va produir un efecte que encara em dura. Tan es així que només tenir notícia de la publicació d'aquest volum ("Calles de Berlín y de otras ciudades", Ed. Errata Naturae. Madrid, 2018) em va faltar temps per abocar-m'hi. El textos que recull el llibre vans ser publicats en forma d'articles al diari "Frankfurter Zeitung". Però la idea d'organitzar-los en forma de llibre, té els seus orígens en un recull  que va publicar l'autor l'any 1933 amb el mateix títol per bé que, finalment, no va incloure tots els textos que tenia pensats i que, en el cas que ens ocupa, han estat inclosos. Anem al cas.
   Encara que sigui sobrer, una advertència prévia: no estem davant d'un llibre de viatges ni res que si li assembli. Res del trist "bon observador" tal com el definia Joseh Roth a "La ciudades blancas" (Ed. Minuscula, Barcelona 2014). El que tenim al davant, en canvi, és un llibre que explica i relata paisatges urbans des de l'òptica dels edeveniments socials de l'època. Ara bé, ¿què vol dir "explicar" i "relatar" per a Kracauer?. En aquest punt és on es troba – o hauriem de trobar – el moll de l'os del que pretén l'autor que també va ser un reconegut estudiós i crític del cinema o la novel·la de sèrie negre. Anant al que deia: la proposta de Kracauer té a veure o s'apropa al que definiria anys més tard en la seva concepció de la Història. Quan Kracauer explica el seu interès i atracció per determinats períodes històrics com, per exemple. els moments que precedeixen a l'establiment del cristianisme en el món grecoromà, o els  immediatament anteriors a la Reforma o al Moviment Comunista, el que ens està dient o assenyalant és que el nostre futur ja està anunciat o es pot entreveure en el futur del passat. Kracauer hi veu un missatge fugitiu i escàpol – són les seves paraules –, uns instants que compara amb els arbres que desvetllant la compassió de Proust  – camí de Balbec, si no recordo malament.
     Què vol dir Kracauer amb aquestes dues asseveracions? Fàcil (o no tant): que cal un mirada nova sobre els esdeveniments més normals de la vida. I, ¿què hi ha de més normal i quotidià a la vida que els carrers? Endinsem-nos-hi. Ara bé, quina és la mirada i a on l'adreça l'autor? I, què hi veu i ens explica?. Si, ja ho sabem, als carrers. Però no tan sols. També als objectes (un tirants), els llocs (una oficina de l'atur, els cafès), els espectacles (un ball de verietés), llocs que encara no eren no-llocs (la mitjà muntanya) són, només alguns dels espais que Kracauer sotmet a l'escrutini de la seva mirada. N'hi ha molts altres. Podríem dir que va dels "faubourgs" burgesos als barris populars. Va dels marges al centre, es mou del present al passat i a l'inrevés. Està parlant de Berlín però introdueix algun record o idea sobre París això si no parla directament de la capital francesa. Introdueix Roma o l'avinguda Cannebière de Marsella, un text antològi.  Però, em pregunto, entre tots aquests textos, quin no ho és. En defintiva, aquest anar d'un lloc a l'altre anul·la el concepte temporal-espacial. Ens parla de brillantors falses i felicitas grises. I com de la brillantor del passat s'arriba al buit del present i la seva representació kitsch. Per això, la seva mirada es passeja com un entomòleg per la superfície dels llocs i les actituds. Així, la superfície és rescatada de la superficilitat dels observadors avorrits que deia Roth. Kracauer examina la pell de la seva època (anys 20 - 30), penetra per les escletxes i els intersticis, i hi veu el que ningú abans ha sabut veure-hi. I el que hi pot haver de potencial de cara al futur.
   No és pas per res que, més amunt,  he esmentat Joseph Roth i el seu llibre "Las ciudades blancas". Si, per exemple, posem un al costat de l'altre, els textos dedicats a Marsella pels dos autors, ens adonarem fins a quin punt es complementen. En aquest sentit és que m'atraveixo a proposar un exercici. Aquest: la lectura en paral·lel dels dos llibres. Resulta una experiència suggeridora i estimulant. Amb Europa al fons. Allò que encara no ha arribat a ser, encegada com està  amb els seus dimonis familiars i els fantasmes del passat.

dijous, 27 de desembre de 2018

RESET

Després de mesos de silenci "El 'mono' de tinta" es proposa reprendre la seva marxa. La nova etapa del "mono", anirà en dues direccions: una, el comentari de llibres. I si això es veu massa genèric, posem-hi que parlarà sobre literatura. O el que li pogui suggerir, per atzar, algun fragment de les obres que l'enllaminin. La segona, abordarà, em temo que amb menys freqüència de la desitjable, "coses vistes" girant per territoris i geografies. El 'mono' no s'imposa cap periodicitat, però complirà fidelment amb les cites que li arribin. Aquesta és la intenció. Veure'm en que queda.

dissabte, 17 de setembre de 2016

"Terroirs" i garnatxes del Montsant

   
    Aqui podem veure els quatre "terroir" on arrelen les vinyes que produeixen la garnatxa amb D.O Montsant (en aquest cas la garnatxa negre del Celler Cooperatiu de Capçanes). El tast, organitzat per L'Orangette de Reus abans d'ahir ens va permedre provar les quatre varietats. D'esquerra a dreta: panal, calissa, llicorella i argila.

dilluns, 29 d’agost de 2016

De l'Àiax de Ritsos - magnifica traducció de Joan Casas, entestat a traslladar al català la monumental obra del poeta grec – trio  aquest fragment:

"Veia les tendes enlluestrades per la humitat de l'alba; una claror / grisa i rogenca reptava per les pedres com un malalt que s'alça. / Recordava / altres matins, distants, despreocupats, plens de presses i de sorolls / d'ancores, rems, calderes, quadernals, quan els mariners / que havien matinat pixaven a la platja
en renglera, / i aquella lluor rosada, a l'horitzó, a la costa, / a les seves mans, al seu rosre, al seu fal·lus, tremolava, encisera, / i ens feien acotar el cap sense voler per veure la nostra imatge a l'aigua / i retrobar l'amor dels nostres cossos en aquells guerrers independents / fins que tornaven a brollar de la mar, enorme, l'aparició del sol / i ens oblidàvem novament en inútils fatxenderies i batalles".

diumenge, 28 d’agost de 2016

Com flairar l'ànima d'una ciutat

"Paseos por Berlin" de Franz Hessel. Traducció de Manolo Laguillo. Pròleg de José-Muñoz Millanes. Editorial Errata Naturae. Madrid, 2015. Preu: 19,50 €.

Després d'amarar-se de la modernitat i la cultura metropolitana que representava Paris, on Franz Hessel (Sttttin, 1880 - Sanary-sur-Mer, 1941) hi va sojornar llargues temporades abans i després de la Primera Guerra Mundial, l'escriptor retorna a Berlín. A la capital alemanya, on s'havia format i va créixer, repren la lliçó de Baudelaire  disposat a portar-la un pas més enllà per convertir-se en el flâneur per excel·lència de la capital alemanya que, a la dècada dels anys 20 del segle passat, estava en plena transformació. De passada anima al seu amic Walter Benjamin a escriure els Passatges. A París a més, fa amistat amb el també escriptor Henry Pierre-Roché i, així mateix, coneix a la seva dona, la pintora Helen Grund. Sobre la base d'aquest triangle Roché acabaria per escriure la novel·la "Jules et Jim" que  Truffaut convertiria en la pel·lícula homonima.
Així doncs, de tornada de Paris, Hessel es disposa a comprovar fins a quin punt la "ciutat plena de filosofia protestant de l'Exèrcit i l'Estat" s'incoporava a la modernitat. Un indici que la ciutat i els seus habitants perden la rigidesa emmidonada Hessel la troba entre l'abundosa i sovint feixuga estatuària berlinesa. Així, passejant pel Tiergarten, el consumat flâneur exemplifica el canvi subtil entre el present i el passat en l'escultura d'una gràcil amazona de la que diu és la primera berlinesa "que manté la seva esquena en un suau gir descossat" tot comparant-la amb l'escultura d'una princesa constrenyida que es troba a tocar de l'anteiror i sembla estar esperant que algú la reculli.
El flâneur, però, és una figura sota sospita perquè, escriu Hessel, "en aquest país és obligatori estar obligat, perquè en cas contrari et manca l'autorització. Aquí no es va per anar i prou, es va a un lloc o l'altre". Potser per aquest motiu l'autor ens proposa iniciar-nos en l'art de passejar donant un cop d'ull sobre el món del treball i el maquinisme (la mutació fabril i els seus edificis, els automòbils llampants com una vestimenta del cos modern) i el de la moda (les formes de vestir en funció dels usos i costums socials) contemplats a través de la joventut i la nova sociabilitat (l'esport, els grans magatzems, els parcs d'atraccions, ...) Al costat d'aquests elements que es van integrant en el paisatge urbà, Hessel no descuida el passat de Berlín. En aquest sentit és remarcable el text "Recorrido turístico" on despulla els tòpics dels circuits amb guia i dibuixa una mena de contra-baedeker fent emergir els diferents sustrats que han configurat la capital. Així mateix, amb els records d'infantesa, la industria de la porcellana o els edificis històrics, cal advertir que l'autor no pretén fer biografia o història. Ben al contrari, el que n'extreu, fonent-ho amb el present, és l'ànima de la ciutat. La pèrdua de la qual a partir d'aspectes detectats ja per Hessel, tant preocupa a un altre passejant, el nostre contemporani Pierre Sansot. Un gran llibre.
Nota: Recupero aquí aquest article inèdit escrit l'any passat i que no va arribar a publicar-se

dimarts, 15 de setembre de 2015

Sicilia....ai!

"Sicilia mia" de Cesare Brandi. Pròleg de J.F. Yvars. Traducción de Carmen Artal. Editorial Elba. Barcelona, 2015. Preu: 21 €.
   El nom de Cesare Brandi va associat a les facultats d'Història de l'Art on el seu nom s'escolta amb normalitat quan es parla de teoria de la restauració. Però també faríem santament d'incoporar-lo al de la literatura ni que fos en l'apartat del gènere de viatges tot i que no pas de forma unívoca i no menys singular. Entre nosaltres l'ha donat a conèixer l'Editorial Elba que amb el d'ara és el tercer llibre que ens presenta de l'autor italià: abans ja havia publicat "Viaje a la Grecia antigua" i "Verde Nilo", dos llibres que parlen de geografies i cultures molt diferents, i a través dels quals es poden besllumar les idees motrius que guien el seu mestratge. Tot i que nascut a Siena, cal creure que Brandi és sicilià d'adopció i devoció segons es desprèn de la lectura del volum que aquí es comenta, no endebades exercí de professor a Palerm.
   Viatjar amb Brandi, però, no surt de franc; té el seu punt d'exigència. I és que ben sovint deixa la impressió, llegint-lo, que l'estiguem acompanyant en una visita d'inspecció, com si estigués exercint el càrrec de director del pioner Istituto Centrale del Restauro del que va ser, a més, fundador. Tampoc cal espantar-se perquè l'estudiós és, a més d'un guia històrico-artístic de luxe, un amfitrió exquisit capaç de servir unes delicadeses  imprevistes en el programa. M'hi ha fet pensar, per exemple, les descripcions tan afinades que fa del paisatge sicilià – els encontorns de l'Etna, per exemple, però sense descuidar les illes de Pantel·leria o les Egades tan allunyades de la monumentalitat – de tal manera que, gairebé de forma involuntària, et trobes visualitzant-los en termes pictòrics, tanta és la capacitat de Brandi per descriure'n els matisos tant de color com volumètrics.
   Però si això sorprèn, no menys ho fa quan s'atura davant d'un conjunt  monumental, tan si és arqueològic com urbanístic. O escultòric, que també. L'ànima del teòric de la restauració sempre surt a relluir, però és en els famosos mosaics de Piazza Armerina quan dóna una lliçó magistral que hauria de ser de lectura obligatòria a les facultats corresponents. Acompanyem Brandi amb gust infinit pels magnífics itineraris urbanístic-arquitectònics posant especial èmfasi en el recorregut que ens proposa per la ciutat de Noto. L'escoltem doldre's dels disbarats i la falta de respecte de les noves construccions no sols en relació a l'entorn històric i monumental, sino per com trenquen les perspectives urbanes amb arguments contundents.  Els comentaris que fa sobre Antonello de Messina o de Gutusso, dos il·lustres sicilians, ressulten impagables tot i no ser els únics.
Tornant però al capítol dedicat a les illes Egades hi he trobat una frase admirable que dóna per meditar sobre els desastres que han assolat el litoral català per no moure'ns d'aquesta part del litoral mediterràni. Diu Brandi que no se'ls té de demanar  que siguin allò que no són, sinó que cal apreciar-les pel que tenen. Són paraules sàvies que no han estat escoltades davant l'evidència que tants pobles hagin abandonat les seves caracteristiques, per humils que fossin però no per això menys sàvies, per adoptar models aliens al propi caràcter que han acabat per desvirtuar i homogeneitzar el territori i el paisatge. Ell parla, ai, de "estancamineto provinciano".
Quan tornin a Sicília, o si no hi han viatjat mai, els aconselleria que es deixessin guiar a petits glops per aquest mestre.

Nota: aquest article es una versió ampliada del publicat al suplement Cultura's de La Vanguardia del 12-IX–2015

dissabte, 8 d’agost de 2015

Reformar la Constitució?

Ara el personatge que presideix el govern de l'Estat, aquesta mena de nou Mister Niet, es despenja amb la idea, o s'hi apunta no sigui cas que el PSOE li birli el copyright, de reformar la Constitució. Una Constitució que ell mateix, el seu partit i amb el rerafons de la FAES, s'han dedicat a gibaritzar i a convertir en un Reglament malgrat omplir-se la boca amb la paraula "llei". Només caldria que es dediquessin a ficar-hi la mà i a remanar-la. Se'n pot esperar el pitjor.

dijous, 30 de juliol de 2015

La unanimitat del poble espanyol davant l'unitarisme

Sobre el tema, Josep Pla deixa caure aquestes paraules al text "Catalanisme i burgesia" (Vol. 32 de les OC: Prosperitat i rauxa de Catalunya". El text data del 1924). Diu Pla que "els espanyols més intel·ligents, els més revolucionaris, coneixen el mal enorme que han fet a Espanya el centralisme i la concepció unitària: però ni entre aquests elements no es troba un esperit filosòfic i lliure que adopti davant Catalunya la posició que adoptren els anglesos desinteressats davant Irlanda. A Espanya no hi ha ningú que comprengui el problema de Catalunya; això, per a Espanya, és un símptoma fatal de debilitat intel·lectual. Aquesta incomprensió, en efecte, no vol pas dir que el problema sigui complex; vol dir que no hi ha ningú capaç de plantejar-se desapassionadament i amb humilitat un problema. Si gireu la vista al vostre entorn, noteu d'un quant temps ençà que us manca alguna cosa: us manquen els federals. El federalisme, ene fecte, avi ja no es una posició espanyola: és una posició que adopten els rars catalans trànsfugues de Catalunya que tenen un cert sentit del ridícul".

dijous, 23 de juliol de 2015

Els trànsfugues catalans segons Pla

Què és un trànsfuga? Més exactament, ¿què es un trànsfuga català?. No res del que pogui estar pensant el lector. Josep Pla, ho va deixar explicat l'any 1924 a  "La crisi d'autoritat a Catalunya. Anàlisi d'un estat d'esperit", article que he citat més d'un cop en el darrers dies i que esta inclos gràcies a la iniciativa de Jaume Vicens Vives al volum 32 de les OC, "Prosperitat i rauxa de Catalunya". Pla explica en aquest text que "En realitat, el problema de l'autoritat s'ha traduït concretament a Catalunya en una sèrie de crisis individuals, crisis totes diverses,les unes dominades per la qüestió ambiental, altres pel color del temperament individual, altres per les necessitats dels sentits.Si no s'ha sofert i no s'ha cruixit del problema de l'autoritat, no es pot comprendre el nostre moviment. Només cal observar l'origen de les defeccions en el nostre camp- Reduït a paraules coherents,un trànsfuga, a casa nostra,és l'home que no ha pogut superar els termes contradictories de la nostra situació hamlètica. Un nostre trànsfuga ens deixa,o per caure en adoració davant els símbols humans de la força o per ofegar-se en el quequeig cosmopolita. Els nostres trànsfugues moren dins la noblesa i d'un cop de sang blava, o en el llit d'un hospital fred i sinistre de qualsevol raval del mon".

Per cert, Pla entenia per "autoritat",és a dir, allò que en creà i li dóna sentit, i seguint l'exemple de Prat de la Riba, crear una Acadèmia (l'Institut d'Estudis Catalans)o escoles.

dimarts, 21 de juliol de 2015

Més Pla i la crisi d'autoritat a Catalunya (Anàlisi d'un estat d'esperit)

Quan l'autoritat social coincideix amb amb l'autoritat política, s'estableix un parel·lelisme que produeix un país normal, pacífic i positiu. És una forma que elimina tota forma de paternalisme perquè és contrària a l'immobilisme. La concretització d'un ideal nacional no és més que aquest paral·lelisme.