dimarts, 23 d’abril de 2019

¿Quantes històries (sobre la passió) caben dins d'una història (de la passió)?

   Vaig llegir per primera vegada aquest llibre ("La passió" de Jeanette Winterson, Editorial Periscopi, traducció de Dolors Udina) en la versió castellana que va publicar Edhasa el llunyà any de 1988. El llibre em va fascinar. Ara l'he tornat a llegir en la traducció catalana i continua provocant-me la mateixa impressió que aleshores. Bon senyal que un llibre publicat originalment el 1986 – "en l'època gloriosa del tatcherisme", diu foteta l'autora – et funcioni quan hi tornes al cap dels anys.
  Una de les primeres coses que pot atraure l'atenció del lector - no pas l'única com es veura - és que l'autora ens recordi, esquitxant el text aquí i allà, que ens està explicant històries. Que la creiem. Hi farem bé de creure-la perquè es el que ens acompanyara tot al llarg de la lectura.
  Aquesta mena de llibres tenen, a més, la virtut que ens ajuden a fer bugada mental sobre la metaliteratura o la intertextualitat. Vull dir que ens donen l'oportunitat de recordar-nos que també hi ha una altra manera d'escriure - i contar - històries i la manera de fer-ho. Aquí, en aquest llibre bellíssim, la imaginació hi regna per totes bandes. Però la imaginació corre el risc o el perill que se la confongui, com passa masa sovint, amb una mena d'emanació o efluvi mental capriciós, que se la confongui amb l'enginy d'algun professional de la gracieta o el algun virtuós de la xerrameca, i no pel que realment és a nivell psicològic: la necessitat de buscar alternatives o respostes a la realitat. No pas com una manera d'escapar-ne, sinó d'encarar-la des de l'altra banda del mirall i comprendre-la. En defintiva, la imaginació és un procés cognitiu. Són coses sabudes. I la ficció - com el joc - és una de les possibilitats que tenim per fer possible aquesta aproximació. L'historiador i filosof holandes Johan Huizinga parlava de la funció ludica de la cultura en el sentit que la cultura "brolla" com a forma de joc.  Doncs bé, en aquest cas la senyora Winterson de banda les trepallaries que ordeix i escampa tot al llarg del text,  ens dóna un curs complet de subtileses al voltant del significat i les gradacions que pot adoptar la passió.
 Per tal de visualitzar-les l'autora tria dos subjectes que, com no podia ser d'altra manera, desperten passions: Napoleó i Venècia. La tria no pot ser casual. De fet no ho és gens. D'una banda tenim un soldat (sic) de la Grande Armée  i els seus companys d'armes (sic) – escric "sic" perquè són el menys semblant a la idea que ens poguem fer d'un soldat: són o formen part de la intendència de l'exercit napoleonic – i una noia filla d'un gondoler que neix amb una peculiaritat anatòmica, no dire pas quina, i que fa de crupier al casino a més de saber fer anar amb pericia la gondola encara que no sigui la seva. Sobre les històries respectives dels dos personatges es va construint la història del seu destí que acabarà per confluir per camins no menys sorprenents. El que si es pot assegurar es que l'escriptura de l'autora es un exercici d'orfebreria que enfila delicats joiells que ens enlluernen, a la vegada que esclaten com fogonades dins el cervell per la intel·ligent i elegant subtilessa de les seves observacions. Ens retenen per un instant i a la vegada  ens inciten a continuar la lectura amb fervor renovat.
 Per què Napoleó? Napoleó representa el pas de la tradició a la modernitat. El professor Claudio Magris ha escrit que el cors encarna la febre moderna de l'acció i la impaciència per avançar (a costa de sacrificar l'"otium" i l'instant), mentre que Winterson ens diu que la línia divisoria entre la passió i l'obssessió és tan fina com una daga venenciana i ens presenta un Napoleo obssessionat pel que es la seva menja predilecte: els pollastres rostits (no era l'únic, però). Fa anys vaig escriure que la Venècia que ens dibuixa  de forma el·liptica l'escriptora britànica – i, afegeixo, que encara la fa més misteriosa –, hi escoltava l'eco persistent d'un vers d'Ossip Mandelstam (a "De Venice, la vie", edició francesa de "Tristia"): "car l'amour ni la peur ne nous laisse échapper". Potser només la bogeria. O la seva aparença.
  Assaboreixin la lectura fins a la darrera engruna. Amb passió, per descomptat.


  

dilluns, 15 d’abril de 2019

Gabinet de curiositats a Brooklyn

   Aquest artefecte literari que, formalmente, no ho és tant com podria semblar a primera vista – parlo de "Haiku a Brooklin" de Joan Vigó Labreu Edicions, Barcelona 2019 – executa amb perícia una vella fórmula emprada per la literatura: la presentació d'una ficció com a vertadera, fent-la passar per un manuscrit o un gruix de correspondència que li arriba a l'autor o a l'editor de forma més o menys casual o anònima i que s'acaben publicant. Autors com Benjamin Constant, Gustave Flaubert o el mateix Edgar Allan Poe ja van assejar aquesta manera de presentar les seves històries. En el cas que tenim entre mans, d'aquesta, diguem-ne tècnica narrativa, hi participen tant l'autor que passa per no ser-ho (receptor primer) i l'editor (receptor segon que vehícula la publicació). Per fer la cosa més versemblant l'autor rep en mà el manuscrit de part d'un testimoni dels fets que es narren a continuació i que es tanquen amb una mena  de resum de la trobada incial entre el testimoni que ha manllevat l'original i l'autor. El breu capitol final s'adiu amb la idea subjacent a l'obra tot i que podria semblar balder.
  Però si això és l'embolcall més o menys convencional en el qual ens arriba la història, el contingut d'aquesta sembla creixer amb cada nou capitol per on transcorre la narració, diguem-ho ja, d'aquest artista que esdeve en paraules de l'autor "un cronista de la seva propia vida que esdevindria un artista de la seva pròpia mort". Un artista, a més, atacat per la grafomanía. Però, la pregunta és: davant de quina mena d'artista ens trobem? ¿Quin és el nexe d'unió entre el grafòman que descobrim i l'artista que pretén bastir la seva única obra, a més de secreta?
 Aquí entra en joc un primer element que també té precedents il·lustres en la història del col·leccionisme i de l'art (i la literatura: Georges Perec, per exemple): els gabinets de curiositats. Però en aquest cas el gabinet clàssic trenca motlles amb el que històricament han estat (col·leccions de ciències naturals, de pintura, d'arqueologia, etc.) i transmuta en simple i senzilla vitrina on es guardava l'instrumental mèdic i / o anatòmic que sovint veiem (o hem arribat a veure en altres temps) en la consulta d'algun metge o odontòleg. La vitrina, en aquest cas, s'adiu a les intencions d'Antoni Russell – aquest és el nom del protagonista – perquè pertanyia als propietaris italians d'una funerària establerta al cor de Brooklin – Little Italy.
  Per què la vitrina? Perquè al seu interior Russell atresora una sèrie d'objectes. Que els objectes expliquen històries és cosa sabuda. En els objectes hi dipositem, més sovint del que volem reconèixer, fragments o episodis,  que tenen a veure amb un moment o altre de la nostra vida. Amb allò que evoquen. I el noi del Barri Xino traspassat a les fondàries de Nova York fugint de la vulgaritat i la grisor de la postguerra espanyola, convoca a través de cadascun dels objectes que conserva els records a través dels quals assistim a la reconstrucció de la seva peripècia vital i, a la vegada, d'aquells elements que es troben a l'origen del què serà la seva obra. En definitiva, l'art entès com a refugi i com a salvació personal. Una acció secreta. L'objectiu i el destí final de l'obra que basteix Russell (la idea i com es té de concretar s'exposa a través de la dèria grafòmana) té a veure amb la desaparició o, millor, la desmaterialització que proposava l'art conceptual. En aquest sentit, el darrer capítol - una mena de fotografia de carnet que es podria colocar a la vitrina de Russell com un "objecte" més – assoleix potser el seu significat. I, fins i tot, es podria entendre la tria de l'embolcall formal de l'obra com un contenidor-vitrina de l'obra mateixa.

dijous, 4 d’abril de 2019

El dilema segons Julian Barnes

   Fa molts anys un amic d'aquells que donen bons consells i que ara fa d'editor, em va recomenar que llegis "El lloro de Flaubert" d'un autor que es deia Julian Barnes. Em va dir que no el deixaria anar fins enllestir-ne la lectura. I, en efecte, des d'aleshores i fins ara que ha publicat el seu darrer llibre, "L'única història", Angle Editorial, Barcelona, 2019, no he parat de llegir-lo quan arribava una nova entrega. Barnes és d'aquella mena d'autors que, fins i tot quan menys fi està, sempre hi trobes alguna cosa interessant sigui per la forma com pel fons. Sempre m'ha semblat que Barnes i McEwan (Ian) eren els dos escriptors britànics més brillants i dotats de la seva generació – amb Martin Amis al fons,  i, que voleu que us digui, Kenzo Ishiguro, sniff, mai ha acabat de fer-me el pes amb permís dels senyors del Nobel: nobody is perfect! –. Però no ens distraguem.
   De que tracta "L'única història"? Vet aqui la qüestió. Per a uns serà una història d'amor entre un adolescent i una senyora casada que li doble l'edat. La cosa, enunciada així, podrià haver anat pel pedregar del sainet  més tronat amanit amb els tòpics més rebregats. Res d'això. Tampoc ens hauria de sorprendre la insistència sobre el tema amorós. No és la primera vegada que Barnes ho fa. Recordem "Parlem-ne" (1991) o "Amor, etc" (2000). Atenció en aquest "etc", perquè un dels personatges que hi surt – Stuart – i que només llegeix novel·les de tant en tant, opina que "les històries no s'assemblen prou a la vida. A les històries la gent es casa i tot s'acaba. Però puc afirmar, arran de la meva experiència personal que les coses no funcionen així. A la vida, els finals només són el començament d'altres històries". Més endavant el mateix protagonista afirma que "...només et pots fer gran si mires el món, tant l'exterior com l'interior, tal com és".
   L'etcetera era l'anunci que la història de l'amor no s'acaba mai - i que, com fan els seus estimats autors francesos, Barnes i hi insisteix. Amb el que s'ha apuntat d'obres anteriors, per tant, tenim una nova història d'amor que l'autor porta al límit. Com si volgues expremer fins a l'última engruna les possibilitas que ofereix el tema de l'amor. O una de les seves vessants. No es que tiri un ham sensacionalista, no ens quivoquessim. El que busca es tensar dramaticament la història. És una història d'amor, que l'autor porta una mica més lluny: també és una història sobre la vida i el que aquesta ens ensenya a través d'aquella experiència – això sí: única. La millor, potser. Ja ho diu el personatge: "el primer amor et determina la vida per sempre: això ho he esbrinat amb els anys".  Amb els anys, diu. En efecte. Perquè el llibre es això, també: com treballa la memòria. I que significa el pas del temps. I com  treballa - o ens treballa –  la memòria. Però també hi ha una reflexió que triga a apareixer però que acaba treient el cap: el tema de la felicitat. En aquest sentit Barnes no renuncia a incorporar fenomens d'actualitat més o menys sociologica i publicitada. Certament hi ha passatges memorables. No tinc la intenció de fer cap mena, com en diuen ara, d'espòiler. Només em permetre la llicència d'esmentar aquell passatge antològic i ple de giragonses sobre el bon i el mal sexe amb totes els graus intermitjos que es poguin imaginar. Però si volen exercicis mentals d'una agudesa implacable facin-se el favor de llegir aquest llibre admirable. Barnes ho broda.
   L'autor ha assolit tal grau de maduresa literaria i intel·lectual que desmonta tots els clixes possibles sobre la matèria. És tan elegant com subtil quan exposa sentiments i estats d'ànim, pot ser tan tendra com irònic i, de vegades, un punt foteta, no deixa que els personatges caiguin en l'autocompassió ni l'autocomplaença i, en el cas que ho facin, els obliga a enriure–se'n d'ells mateixos. A corretgir-se. A dubtar, si cal, de les conclusions a que arriben. Si el llibre és un veritable exercici de com fer anar els temps verbals, el darrer capítol suposa tota un exhibició. Un darrer capítol, val a dir, que tanca el cercle perquè el personatge va recuperant episodis anteriors de la seva vida, recapitulant en podriem dir, i, tot fent memòria (ai!) els  possa sota el focus del que ha estat la seva propia experiència. Aquí els jocs de mirall (deformants?) ja són d'una finor notabilissima: el "jo" cristal·litzat encarant aquells altres "jo" de l'adolescència, la juventut i la primera maduresa. Senzillament magnific.

dimecres, 27 de març de 2019

La consciència moral de Tolstoi

  Per què sempre acabem tornant a Tolstoi? Potser l'explicació ens la dóna Stefan Zweig en aquest volum que es diu "La revolución interior" Editorial Errata Naturae, Madrid 2019 on presenta una tria dels textos menys coneguts del novel·lista rus – en algun cas inèdit a Espanya i a Catalunya –, un assaig introductori i un epíleg. Un text, aquest darrer, que va escriure després de visitar l'humil tomba del gran escriptor a Iásnaia Poliana i que tant el va commoure. 
   Per quin motiu Zweig es fixa en "aquest" Tolstoi? Què té de diferent o que el diferencia de l'autor de "Guerra i Pau" o "Anna Karenina"? Que potser hi ha dos Tolstoi? O bé, que potser són indestriables? ¿Què ho fa que, trobant-se com es troba, en plena puixança artística i reconeixement públic a dins i fora de Russia, gaudint de medis econòmics, d'estabilitat familiar i d'una salut física i mental inusual, a cinquanta anys decideixi donar un tomb tant  radical a la seva vida? Què ho provoca que ho abandoni tot per acabar morint sol a una llunyana i solitària estació de tren? Sembla inexplicable o té algun fonament el que va portar Tolstoi a fer un gir tan formidable? Quan escrivia les seves grans obres, ja es covava la crisi? Sospito que alguna llavor ja havia caigut en terra fèrtil a partir de la seva experiència de la guerra a Crimea del que va deixar un testimoni demolidor – "Relatos de Sebastópol" (Ed. Alba) –  del que ja vaig escriure alguna cosa en aquest mateix bloc. 
   Quan Zweig decideix posar-se a escriure aquest breu però intens assaig està fugint de la barbàrie. Fuig dels nazis. I fuig de l'ensulsiada de tot un món que ja havia començat a ser enderrocat impietosament amb la Gran Guerra. Resulta més que plausible, tal com explica Ivan de los Ríos en l'excel·lent pròleg, que Zweig es fixés en "aquest" Tolstoi com una manera de perllongar una mica més la seva pròpia agonia. Que el veies, en definitiva, com un clau roent on agafar-se. Però la potència o l'actitud salvífica de Tolstoi (en cas que ho fos) a Zweig  no li serveix davant la desfeta dels valors en els quals s'havia format com a individu, ciutadà i com a escriptor. Aquella realitat brutal que semblava no tenir aturador i que era la conclusió de la desaparició del món d'ahir, és el que condueix un desarrelat Zweig, després d'un llarg periple d'exili fins al Brasil, a llevar–se la vida al costat de la seva dona.
   Mentre, però, que en fem del gir radical de Tolstoi? Tot i l'admiració indubtable de Zweig envers la figura monumental de Tolstoi, el que evidència el text de l'escriptor vienès és que a més de la impossibilitat de seguir les seves passes, també hi veu, en la seva radicalitat, el perill que es converteixi en una mena de mesiasnisme. Aleshores la pregunta és, en relació a Tolstoi, per quina raó algú que, com diu molt bé Zweig, en el seu art sempre es va interessar per la part sensitiva de la realitat, de cop i volta comença a interrogar-se sobre el seu sentit. No tan sols s'interroga sobre el sentit de la vida, sinó com cal viure-la. I no tan sols des del punt de vista espiritual, sinó també des del polític.
  Pel que sembla hi ha un esdeveniment que va colpir Tolstoi fins el més pregó del seu ànim. L'any 1881 fa una estada a Moscou. Serà la primera vegada que es trobi  cara a cara amb   la misèria en què viuen les masses. El trasbalsament que li provoca la descoberta és tan formidable com la seva reacció. Això el porta a escriure un llibre: "El que cal fer" dividit en dues parts: 1. Què fer?  I 2., "La solució", que es divideix en quatre capítols: "La vida a la ciutat", "La vida al camp", "Sobre el destí de la ciència i l'art" i "Sobre el treball i el luxe". Zweig es taxatiu: l'home que busca, acaba per convertir-se en un profeta. Tan es així que Tolstoi arriba fins el punt de soscavar amb les seves teories i actitud l'ordre establert, els fonaments de l'Estat i de l'Esglesia – dit sigui de passada va ser excomunicat. Explicat de forma sumària, les conclusions a les que arriba Tolstoi és que tot el que representen contribueix a tot el contrari d'allò pel que haurien de servir. 
  En què és va convertir Tolstoi a partir d'aquest moment?  Fou un anarquista i revolucionari en estat pur? Va ser un revolucionari conservador?  Un filantrop? Un pacifista i representant de la no-violència abans que ningú se'n digués?. En tot cas és la història d'un esquinçament moral i una grandesa d'abast tràgic.

dilluns, 18 de març de 2019

Sobre jardins monacals (i alguna cosa més)


  Al marge de les creences que cadascú pugui professar en el més enllà (si és que n'hi ha cap) i deixant de banda que els autors d'aquest llibre (de vegades) escombren cap a casa, l'obra m'interessa per diverses raons al marge de la fascinació que experimento pels monestirs. Em refereixo, és clar,  a "Los jardines de los monjes" de Peter Seewald i Regula Freuler (Elba Editorial, Barcelona 2019)
 Ara bé, la veu "jardí", aplicada en aquesta mena d'establiments, s'ajusta a la idea que ens fem d'aquest espai? El llibre ens dóna alguna resposta al respecte. Sabem, és clar, que en la simbologia cristiana el jardí va associat amb els orígens paradisíacs abans de la caiguda i expulsió dels pares primigenis. Però els autors també són conscients que la simbologia del jardí no és exclusiva de les religions monoteistes, i ens recorden que en altres cultures (sumeris, grecs, celtes, ...) juga un paper gairebé idèntic (no és l'únic aspecte que comparteixen) de, per dir-ho amb les seves mateixes paraules, "llar utòpica". Així mateix ens recorden de forma sumaria que l'art i la literatura també han contribuit a fomentar una imatge del jardí com a "locus amoenus" – "lloc agradós" en la tradició clàssica. 
   Qui mai  no hagi plantat una trista planta en un humil test o enfonsat els dits a la terra,  ja no dic plantar un arbre, vigilar les plagues, organitzar els parterres, podar i esporgar de males herbes, adobar, etc,  és difícil que pugui enraonar des de l'encimbellament llibresc i erudit (i eixorc segons com) si no és caient en la simple pedanteria. Al contrari, qui hagi practicat alguna vegada l'art de la "jardineria" en qualsevol dels seus múltiples variants, trobarà en aquest llibret coses prou interessants, alguns consells pràctics, i, també, coneixements  que entren en l'àmbit de la utilitat del saber inútil. També, em penso, el lector sabrà identificar alguns aspectes relacionats amb la satisfacció o el gaudi (físic i mental) que s'experimenta en executar aquestes feines - o altres de semblants - que, mentre hi som posats, esbandeixen els quefers i les noses quotidianes. Això si no ens els fa veure o  abordar-les, ja amb el cap net, d'una altra manera.                                     Del llibre es poden extreure algunes lliçons. Hildegard von Bingen, una abadessa sàvia i polifacètica que protagonitza algunes pàgines del llibre, deia que el color verd dels prats asserena i relaxa l'ànim. Li continuem donant, al cap dels segles, tota la raó del món. Avui dia es parla molt del canvi climàtic. Però com es diu en el llibre no sense ironia, els joves ecologistes d'ara és de témer que no arriben a distingir si una fulla és d'arç o de faig. De la meva collita afegeixo que potser ni tan sols saben distingir un roure d'un faig més enllà del substantiu "arbre". Però en fi, això mereixeria un altre tractat. Avui hi ha gent entestada a plantar vegetació que no és la més adient ni als sols, ni a la climatologia, ni al territori. A les nostres latituds, vull dir els que estem a tocar de la Mediterrània - i el nostre règim pluvial és tirant a míser –, sabem que els jardins d'esplendorosa i immaculada gespa estan condemnats a desaparèixer per l'abundant  consum d'aigua  (un bé escàs) que cal per manternir-los en condicions. I que, en conseqüència, és aconsellable buscar alternatives més sostenibles – vade retro les gespes artificials!! Des d'aquest punt de vista l'hort-jardí conventual suggereix solucions pràctiques i més respectuoses amb les necessitats hídriques: fer jardins a base de vegetació resistent a les sequeres o adaptada a la terra de secà, com poden ser les plantes aromàtiques i les dites remeieres, poden resultar igual de decoratives (i sovint d'ús gastronòmic) fora i és una solució gens menyspreable.
Claustre i jardí de Scala Dei
  D'altra banda, el llibre apunta algunes línies susceptibles de ser tractades: no és la menor, per exemple, el transit dels herbolaris monacals - hi ha un llistat interessant de les plantes que hi entraven a formar part i per a que serveixen – al que serien les farmàcies. Un altre tema que s'escapa pels marges, fora el pas del jardí monacal al jardí profà. O, si es vol, la influència dels primers sobre els segons.  Això, però, escapa a les intencions dels autors – tot i que ho deixen anotat. D'altra banda, és de justicia la referència al frare agustí Gregor Mendel i els seus experiments amb els pèsols que van portar al descobriment de les lleis de la herència. Un descobriment que va aixecar polseguera i controversia com era de preveure doncs posava de cap per avall la teoria creacionista.
  En un altre pla el llibre també planteja, una qüestió, i aquí també jo caure en la pedanteria, que em recorda el que deia George Steiner quan explicava teoria literària al seus alumnes universitaris. Deia el venerable pensador i assagista que era un escàndol que ignoressin la mitologia més simple – qui era o representava Venus, per exemple – i que aleshores, s'interrogava, com es podia arribar a entendre, posem per cas, ja no els clàssics grecs i llatins, sinó el mateix Shakespeare. En aquest sentit, doncs, no està  gens malament el llistat de flors amb les corresponents simbologies que els hi atorga el cristianisme. Pot resultar d'ajuda per arribar a capir no tan sols determinades analogies  i metàfores que es troben a la literatura (hi ha un llibre de Frye molt indicat per submergir-se en aquests misteris), sinó també dins el món de les arts.
  Per completar el panorama la mateixa editorial ha publicat dos llibres més de signe molt diferent dedicats als jardins i que recomano ferventment de llegir. En aquest enllaç –  https://www.nuvol.com/noticies/no-nomes-son-jardins/ – hi trobaran el que vaig escriure arran de la seva publicació. 




dimecres, 27 de febrer de 2019

Benesiu ens interroga des del cor d'Europa

  El primer llibre de Joan Benesiu em va semblar (vegis https://www.nuvol.com/critica/joan-benesiu-una-roda-dhistories-al-cul-del-mon/) que era una autèntica "novetat" dins el quadre de la literatura catalana. Una novetat en el sentit "dur", no pas en el que s'entén per l'"actualitat" – tan farcida i maquillada de suposades "novetats". Si el lector em permet, haig de confessar que sóc poc amic de la ficció o de les novel·les (prefereixo dir-ne narrativa) que, ara i aquí, va més enllà de les 250 pàgines. I, encara, aquesta xifra, ben sovint, em sembla excessiva fins a l'avorriment. O sigui que d'entrada el que se m'ofereix que excedeixi aquestes dimensions realment ha d'excel·lir en algun aspecte perquè m'arribi a enllaminar.
  Fet l'aclariment s'imposa la reflexió sobre la segona aparició de Benesiu en el panorama literari català. Amb "Serem Atlàntida" (Edicions del Periscopi, Barcelona, 2019) he passat per dos moments radicalment diferents. Diguem que he patit una mena de curtcircuit que no sabia com interpretar. Passat el primer capítol ple d'encerts que fan enlairar-te – resulta impagable la reflexió que fa sobre els aeroports entesos com a metàfora i que per extensió supera les breus notes d'Alister MacLeod o Norbert Bilbeny sobre la matèria –, de sobte a partir del final del segon capítol i durant una seixantena de pàgines ben bones, m'ha semblat que la tensió narrativa dequeia i quedava engolfada sense que l'estil li acabes de donar sortida. Fa la impressió que l'autor s'entreté en un excés de circumloquis i giragonses. Em pregunto si des d'un punt de vista formal, ho fa l'explicació de la història de Mirko Bevilacqua. M'interrogo sobre la possibilitat que ho provoqui el capítol dedicat la lliçó d'Història i si aquesta s'hauria d'haver plantejat d'una altra manera i no abocar-ho tot d'una tongada.
  El que si sabem des del primer capítol, és que Europa, l'Europa balcànica i l'Imperi austrohongarès es dibuixen a l'horitzó. Ja fa temps que sabem, o hauríem de saber, que la geografia és història i que aquella sempre acaba per tornar. Però amb la història d'Europa i la de Mirko que ens porta, justament, en aquella Europa que assajava l'imperi austrohongarès, el que es planteja és tot un apassionant relat sobre les identitats i la pertinença, així com la seva volatilitat sotmesa als fluxos de la geopolítica i la barbàrie. A "Serem Atlàntida", veiem tot això. Però, també s'aborden altres qüestions que no són menors. Per exemple, la nostalgia, els viatges i el turisme i la seva incidència en la geografia urbana – París – i com passa amb Trieste tot i que en un altre pla del relat que ens situa en la més crua realitat de les migracions que arriben a Europa. La història de Mirko, a més, travessa el sud d'Europa fins als llimbs on es troba encara el passat massa recent d'Espanya i el País Valencià. I es que c,om també hauriem de saber, les linies de fuga – títol d'un dels capítols del llibre – són maneres indirectes de parlar de nosaltres mateixos. D'un mateix.
   El cas es que, de cop i volta, la teranyina és desfà i la narració comença a lliscar, assoleix un alè i un ritme diferents – o així m'ho sembla –, la història avança i és descabdella amb brillantor, s'il·luminen aquells passatges que em semblaven engolfats, i ho fa amb una prosa potent i brillant, carregada d'analogies magnífiques i, en tot moment, hi trobem la intertextualitat que l'autor sap com fer anar fins a submergir-la en el cor de la narració en un intent d'assajar, sembla, el que diu el seu protagonista sobre la impossibilitat gairebé metafísica de provocar un reflex de la literatura "en aquest món nostre" – que és allò que la literatura ha intentat de fer des de Flaubert. I un aspecte que sempre cal agraïr: més que les descripcions, insisteixo en el tema, hi ha en la literatura que fa Benesiu un aspecte impagable: el de la reflexió, l'analisi per sobre de la descripció. Benesiu ho explica i ho fa a la seva manera, si és vol barroca i que pot sorprendre. Però, què potser no ho és de barroca la nostra època?. 
   Passin, prenguin seient, obrin el llibre i posint-se el cinturó. El vol pot ser agitat. La mirada de Benesiu no fa concessions i l'indicatiu futur del títol del llibre ja suposa tot un avís.

dilluns, 18 de febrer de 2019

Els Incendis poètics de Lluís Maicas (des de Mallorca)

    La trajectoria de Lluís Maicas està més que acreditada  tan en el camp de la poesia com en el territori de la prosa de diversa factura: dietaris, narració, quaderns de viatge. La poesia, però, és el centre del seu univers creatiu al voltant del qual l'escriptura de Maicas assoleix la seva màxima expressió. Ara ens arriba un nou volum "La casa cremada i altres incendis" (Editorial Perfèrics, 2018, Illes Balears) format per tres poemaris de diversa i insolita factura: "Els mànecs mai no treballen" que obre el llibre, tot seguit ve el que li dóna títol i el conjunt es tanca amb "Traus d'estopa, botons de foc".  
   L'actual torrentada de versos, que van ser escrits entre el 2017 i l'hivern del 2018, es declina de forma diversa a com ho feia el seu "L'últim alè abans de l'últim alè"- desconec el posterior "Cases de pas". Si en aquell cas el tema central era la reflexió capvespral entre la vida i la mort – vegis el que vaig escriure aleshores a https://www.nuvol.com/critica/alenades-terrenals-de-lluis-maicas/ –, en el cas d'ara els registres es multipliquen sense que Maicas deixi de ser Maicas a tort i a dret. Vull dir que, Maicas, continua sent tan proactiu a girar el mitjó del revés fins a deixar a la intempèrie tots els forats que lluïm i els descosits que presenten les nostres immaculades vestimentes per circular pel món ben cofois de nosaltres mateixos. 
   Al marge dels registres poètics que pogui emprar Maicas, la paradoxa o la ironia, el sarcasme i l'humor, entenent com a tal l'actitud que ens protegeix de les nostres pors, són les eines que el poeta ens planta al davant  a través dels poemes que escriu. I ho fa mitjançant un llenguatge que, sota l'aparent senzillesa i facilitat amb que embolcalla el que ens vol dir, al final arriba a assolir una claredat esferidora. D'entrada ens presenta un tema qualsevol d'aquells que no ens hem aturat mai a pensar-hi de tan feixucs i normalment quotidians com ens semblen – passa el mateix amb les paraules i el que amaguen al seu darrera – i et preguntes que diantre en farà de l'aspirina o de la cavalcada dels Reis Mags o d'un dormitori, posem per cas. Però al final del poema arriba la sorpresa, la lucida trabucada i l'absurd. No sé qui va escriure que la lucidesa té conseqüències en forma  d'escruiximents interiors. Una forma de crueltat, vaja.
  En els poemaris d'ara Maicas no es que no faci allò que ha fet sempre, sinó que li imprimeix un to d'insubmissió  que va una mica més enllà del que assenyalava Jaume Pomar al pròleg de l'antologia de "Registre fòssil" (Perifèrics): "....una necessitat imperiosa d'acudir a l'escriptura per salvar-se de la quotidinietat". Què també. En aquest sentit  l'autoironia en relació al propi ofici no escapa de la seu verb afuat. Però no sols aplicada en relació al poeta com a tal. També en relació amb ell mateix. És a dir, amb l´home i el ciutadà Maicas. I, també, envers el territori que habita. La condició moral i la dimensió ètica planen per les pàgines del poemari i, tot i que servida amb guants de seda, no impedeixen escoltar amb nitidesa la contundència del plany i la revolta envers la condició  del subjecte escindit i la realitat que l'envolta. 
   Als dietaris "Teràpies de sedició" i "L'Armistici" (Ensiola Editorial, Illes Balears) – una mena de calaix de sastre  on hi caben des d'aforismes fins a reflexions sobre l'ofici d'escriure, poemes sols o notes sobre l'art entre altres assumptes – i que aconsello ferventment de llegir, Maicas va escriure o explicar perquè es considera un refrectari – discret – però ferm refrectari: "...La meva vocació, la meva insistència a ésser persistent gota de paraula sobre la duresa de la pàtria ignorant d'un poble vençut només pot tenir l'objectiu d'esdevenir poeta pòstum o escriptor marginal. Acceptar aquesta mínima incidència per exercir la llibertat em sembla un preu prou raonable". Preguntem-nos-ho. 

dilluns, 28 de gener de 2019

Marsella (i alguna cosa més)

Index de "Las ciudades blancas"
   Una cosa porta a l'altra, d'una lectura anem a la seguent, d'un llibre saltem a un altre, Arran d'escriure fa un parell de setmanes sobre Kracauer, els carrers i la  superfície, també esmentava un llibre de Joseph Roth. En aquest llibre sobre les ciutats franceses, més exactament de Lió cap avall fins arribar a la Mediterrània (a la imatge, l'index del recorregut), Roth ens parla  d'una Europa ideal o d'una que ell havia conegut i a la vegada va veure despareixer amb la Gran Guerra. A través d'aquestes ciutats, tot al llarg del seu procés de formació històrica, Roth hi veia el potencial d'una Europa possible. En algun lloc Roth ha deixat escrit que la cultura europea és molt anterior a la formació de les nacions. Les nacions en les que ell no es reconeixia -– també les que van sortir de l'ensulsiada de l'imperi austro-hongarés i un model, amb tots els seus defectes però un model, per la Europa del futur  –  i no hi creia. No se'n refiava. El seu amic Zweig, en els seus diaris, més exactament en el viatge que el porta de París a Londres l'any 1935, també explica l'extranyament que li produeix haver de viatjar amb passaport i fer cua a les fronteres quan uns anys abans podia moure's lliurament d'un país a un altre sense papers.
   Però del que volia parlar i em vull fixar aquí, és en una de les ciutats "blanques" de les que parla en aquell magnific i, fins a cert punt, profètic llibret:  Marsella. Per què Marsella i no pas cap altre? En primer lloc perquè és la última ciutat (una mena de compendi de les anteriors?) del recorregut que ens proposa l'autor abans de tancar el volum amb un text dedicat a "la gent" que tampoc té desperdici. De banda que és un bellíssim text, on la prosa es desplega amb tota la força expressiva i va farcida d'imatges potents cadascuna de les quals sintetitzen gairebé com una il·luminació, algun aspecte de la personalitat de la ciutat. Així, la "història" de Marsella se'ns ofereix concentrada en unes poques pàgines vertiginoses. El text que que corre sota els nostres ulls ens proposa una visió panoràmica de la història de la ciutat. No es tracta ni d'una història academica ni cronològica ni de fites. És una narració que, des del present de l'autor, tant va endavant com enrera, i on  les èpoques, els homes, les civilitzacions, els pobles i les races, el comerç, o les creences es fonen en un sol pla que ho abasta tot. Fins i tot els  bens de consum li parlen a Roth d'una Europa no sols imaginable, sinó possible. Hi ha una frase extraordinària  que tots els acòlits i aprenents de bruixot del trumpisme "et alii" haurien de posar-se a estudiar o que algú els enviés al recó de pensar: "El grado supremo de la asimilación: para integrarse la persona ha de seguir siendo tan extraña como es". 
   Com en el cas de Kracauer, Roth, tot i l'admiració que experimenta pel quadre que en surt de la història de les ciutats i les potencialitats que ofereixen, no es deixa enlluernar per la seva blancor mediterrània. Quan escriu aquests textos té molt present la recent desaparició de l'Imperi. Parlant de Nimes i Arles ens diu que "en lo venidero esta el pasado".  Entre els rengles de la seva escriptura hi deixa caure, aquí i allà, les llavors dels perills que nien en el magma complex de la ciutat i que ell percep (vegis, per exemple, el que diu sobre Tarascon i Beaucaire) com els factors que porten a la decadència i la pèrdua. Si anem a a la història recent, Marsella era un feu de l'esquerra. Actualment ho es del lepenisme. Potser que hi anem pensant.

dilluns, 21 de gener de 2019

Un poeta es despulla (a Mallorca)

   Que la poesia no sembla assolir xifres de supervendes és un fet. Que les xifres  de venda són escarransides també ho és. Que l'obra dels  poetes de les Illes passi de puntetes pel Principat tampoc ofereix massa dubtes. En aquest sentit sembla ben bé que els catalans siguem francesos: "connais pas". O gairebé. En fi, en Joan Perelló – ni en Lluís Maicas, que també acaba de publicar nou poemari – "La casa cremada i altres incendis" – sobre el que em proposo de parlar en un altre moment – no  en tenen la culpa.  Anem per feina i veiem que ens ofereix aquest "Paisatge en pèl" (AdiA Edicions, Calonge, Mallorca, 20018)
    En un altre lloc i parlant d'una antologia de la seva poesia ("Abecedari de crepuscles. Una tria personal" Ensiola Editorial, Muro, Mallorca 2017), deia del seu autor i remarcaba de forma especial els poemes triats de dos dels seus darrers llibres – "L'atles deshabitat" i "El mapa de l'infinit" –, que Perelló "....sembla ja del tot allibertat de les ombres tutelars. La seva poesia ha assolit una maduresa excepcional i ell mateix sembla convocar  tots aquells elements formals dispersos per conformar-los, ara si, amb veu pròpia i l'acceptació, potser, de la finitud i la impotència d'escodrinyar el seu misteri. Que també és una manera de celebrar la vida ("més enllà de la poesia"). Allò que es va proposar d'atrapar al llibre "Carasses" arriba ara al seu final. O amb la promesa d'un nou camí". 
     Doncs bé, amb el poemari d'ara el camí que s'anunciava s'acaba d'encetar. Si més no els símptomes hi són. Tot començant per l'interrogatori (em permetran la llicència)  a que sotmet el "jo" poètic tot descendint als inferns del "ventre del poema". Els interessos del poeta són els mateixos, però ara passats pel sadàs de l'abecedari de l'experiència – la vital i la poètica –. Els paisatges han transmutat en naturalesa (els seus elements) i geografia (el que en deiem "accidents"): vent de gregal o de xaloc, el mar, el faralló, la boira i la pluja, la vinya i l'escorça, la sequera, el sorral, el guix o la calç, les algues,... És a través d'aquests elements, aprofitant les connotacions de la paraula o jugant amb el seu significant, quan el poeta pot afirmar que "el paisatge s'ha disfressat de mi" en un intent de trascendir les barreres del llenguatge: "mètrica de l'eli·lipsi / amb hemistiquis / de versos nus / sense calç" escriu Perelló. L'autor s'enfronta al destret del "torrent de fonemes", a un "collage de mots encreuats", al "trot de sil·labes baldades", conscient que s'enfronta a un repte desesperat com és el de salvar la distància entre el que es beslluma a través de l'instant  i el que s'arriba o es pot arribar a expressar.  
     En el poema en prosa que tanca al volum, Perelló ho deixa prou clar: les ombres sempre van per davant i mai arribem a encalçar-les per molt que ens entestem a pledejar-hi.  Només queda la saliva del present, diu, agafant-se a "l'alfabreguera del sexe" que " atia l'instint de supervivència".  l l'escriptura, al final, aporta aquell punt o les engrunes que ens calen de conformitat i serenor davant la pròpia finitud i els nostres límits. Els mateixos que ens assenyalen els marges del full en blanc. Un bàlsam  per alleugerir l'ansia. Reconeixement, al cap i a la fi, de la propia nuesa.

dissabte, 29 de desembre de 2018

Les qualitats de la superfície (i com mirar-la)


 Siegfried Kracauer pertany en aquella mena d'estirp de pensadors, periodistes, novel·listes que, com ara Walter Benjamin, Joseph Roth, Adorno, Kurt Tucholsky, Eric Fromm, Egon Erwin Kisch, Ernst Bloch, Franz Hessel  i un llarguissim etcètera, només es donen en comptades ocasions i en situacions històriques extraordiàaries com fou el període d'entreguerres del s. XX.  La primera vegada que vaig llegir Kracauer – el seu inacabat i pòstum "L'Histoire des avant-dernières choses"  – em va produir un efecte que encara em dura. Tan es així que només tenir notícia de la publicació d'aquest volum ("Calles de Berlín y de otras ciudades", Ed. Errata Naturae. Madrid, 2018) em va faltar temps per abocar-m'hi. El textos que recull el llibre vans ser publicats en forma d'articles al diari "Frankfurter Zeitung". Però la idea d'organitzar-los en forma de llibre, té els seus orígens en un recull  que va publicar l'autor l'any 1933 amb el mateix títol per bé que, finalment, no va incloure tots els textos que tenia pensats i que, en el cas que ens ocupa, han estat inclosos. Anem al cas.
   Encara que sigui sobrer, una advertència prévia: no estem davant d'un llibre de viatges ni res que si li assembli. Res del trist "bon observador" tal com el definia Joseh Roth a "La ciudades blancas" (Ed. Minuscula, Barcelona 2014). El que tenim al davant, en canvi, és un llibre que explica i relata paisatges urbans des de l'òptica dels edeveniments socials de l'època. Ara bé, ¿què vol dir "explicar" i "relatar" per a Kracauer?. En aquest punt és on es troba – o hauriem de trobar – el moll de l'os del que pretén l'autor que també va ser un reconegut estudiós i crític del cinema o la novel·la de sèrie negre. Anant al que deia: la proposta de Kracauer té a veure o s'apropa al que definiria anys més tard en la seva concepció de la Història. Quan Kracauer explica el seu interès i atracció per determinats períodes històrics com, per exemple. els moments que precedeixen a l'establiment del cristianisme en el món grecoromà, o els  immediatament anteriors a la Reforma o al Moviment Comunista, el que ens està dient o assenyalant és que el nostre futur ja està anunciat o es pot entreveure en el futur del passat. Kracauer hi veu un missatge fugitiu i escàpol – són les seves paraules –, uns instants que compara amb els arbres que desvetllant la compassió de Proust  – camí de Balbec, si no recordo malament.
     Què vol dir Kracauer amb aquestes dues asseveracions? Fàcil (o no tant): que cal un mirada nova sobre els esdeveniments més normals de la vida. I, ¿què hi ha de més normal i quotidià a la vida que els carrers? Endinsem-nos-hi. Ara bé, quina és la mirada i a on l'adreça l'autor? I, què hi veu i ens explica?. Si, ja ho sabem, als carrers. Però no tan sols. També als objectes (un tirants), els llocs (una oficina de l'atur, els cafès), els espectacles (un ball de verietés), llocs que encara no eren no-llocs (la mitjà muntanya) són, només alguns dels espais que Kracauer sotmet a l'escrutini de la seva mirada. N'hi ha molts altres. Podríem dir que va dels "faubourgs" burgesos als barris populars. Va dels marges al centre, es mou del present al passat i a l'inrevés. Està parlant de Berlín però introdueix algun record o idea sobre París això si no parla directament de la capital francesa. Introdueix Roma o l'avinguda Cannebière de Marsella, un text antològi.  Però, em pregunto, entre tots aquests textos, quin no ho és. En defintiva, aquest anar d'un lloc a l'altre anul·la el concepte temporal-espacial. Ens parla de brillantors falses i felicitas grises. I com de la brillantor del passat s'arriba al buit del present i la seva representació kitsch. Per això, la seva mirada es passeja com un entomòleg per la superfície dels llocs i les actituds. Així, la superfície és rescatada de la superficilitat dels observadors avorrits que deia Roth. Kracauer examina la pell de la seva època (anys 20 - 30), penetra per les escletxes i els intersticis, i hi veu el que ningú abans ha sabut veure-hi. I el que hi pot haver de potencial de cara al futur.
   No és pas per res que, més amunt,  he esmentat Joseph Roth i el seu llibre "Las ciudades blancas". Si, per exemple, posem un al costat de l'altre, els textos dedicats a Marsella pels dos autors, ens adonarem fins a quin punt es complementen. En aquest sentit és que m'atraveixo a proposar un exercici. Aquest: la lectura en paral·lel dels dos llibres. Resulta una experiència suggeridora i estimulant. Amb Europa al fons. Allò que encara no ha arribat a ser, encegada com està  amb els seus dimonis familiars i els fantasmes del passat.

dijous, 27 de desembre de 2018

RESET

Després de mesos de silenci "El 'mono' de tinta" es proposa reprendre la seva marxa. La nova etapa del "mono", anirà en dues direccions: una, el comentari de llibres. I si això es veu massa genèric, posem-hi que parlarà sobre literatura. O el que li pogui suggerir, per atzar, algun fragment de les obres que l'enllaminin. La segona, abordarà, em temo que amb menys freqüència de la desitjable, "coses vistes" girant per territoris i geografies. El 'mono' no s'imposa cap periodicitat, però complirà fidelment amb les cites que li arribin. Aquesta és la intenció. Veure'm en que queda.

dissabte, 17 de setembre de 2016

"Terroirs" i garnatxes del Montsant

   
    Aqui podem veure els quatre "terroir" on arrelen les vinyes que produeixen la garnatxa amb D.O Montsant (en aquest cas la garnatxa negre del Celler Cooperatiu de Capçanes). El tast, organitzat per L'Orangette de Reus abans d'ahir ens va permedre provar les quatre varietats. D'esquerra a dreta: panal, calissa, llicorella i argila.

dilluns, 29 d’agost de 2016

De l'Àiax de Ritsos - magnifica traducció de Joan Casas, entestat a traslladar al català la monumental obra del poeta grec – trio  aquest fragment:

"Veia les tendes enlluestrades per la humitat de l'alba; una claror / grisa i rogenca reptava per les pedres com un malalt que s'alça. / Recordava / altres matins, distants, despreocupats, plens de presses i de sorolls / d'ancores, rems, calderes, quadernals, quan els mariners / que havien matinat pixaven a la platja
en renglera, / i aquella lluor rosada, a l'horitzó, a la costa, / a les seves mans, al seu rosre, al seu fal·lus, tremolava, encisera, / i ens feien acotar el cap sense voler per veure la nostra imatge a l'aigua / i retrobar l'amor dels nostres cossos en aquells guerrers independents / fins que tornaven a brollar de la mar, enorme, l'aparició del sol / i ens oblidàvem novament en inútils fatxenderies i batalles".

diumenge, 28 d’agost de 2016

Com flairar l'ànima d'una ciutat

"Paseos por Berlin" de Franz Hessel. Traducció de Manolo Laguillo. Pròleg de José-Muñoz Millanes. Editorial Errata Naturae. Madrid, 2015. Preu: 19,50 €.

Després d'amarar-se de la modernitat i la cultura metropolitana que representava Paris, on Franz Hessel (Sttttin, 1880 - Sanary-sur-Mer, 1941) hi va sojornar llargues temporades abans i després de la Primera Guerra Mundial, l'escriptor retorna a Berlín. A la capital alemanya, on s'havia format i va créixer, repren la lliçó de Baudelaire  disposat a portar-la un pas més enllà per convertir-se en el flâneur per excel·lència de la capital alemanya que, a la dècada dels anys 20 del segle passat, estava en plena transformació. De passada anima al seu amic Walter Benjamin a escriure els Passatges. A París a més, fa amistat amb el també escriptor Henry Pierre-Roché i, així mateix, coneix a la seva dona, la pintora Helen Grund. Sobre la base d'aquest triangle Roché acabaria per escriure la novel·la "Jules et Jim" que  Truffaut convertiria en la pel·lícula homonima.
Així doncs, de tornada de Paris, Hessel es disposa a comprovar fins a quin punt la "ciutat plena de filosofia protestant de l'Exèrcit i l'Estat" s'incoporava a la modernitat. Un indici que la ciutat i els seus habitants perden la rigidesa emmidonada Hessel la troba entre l'abundosa i sovint feixuga estatuària berlinesa. Així, passejant pel Tiergarten, el consumat flâneur exemplifica el canvi subtil entre el present i el passat en l'escultura d'una gràcil amazona de la que diu és la primera berlinesa "que manté la seva esquena en un suau gir descossat" tot comparant-la amb l'escultura d'una princesa constrenyida que es troba a tocar de l'anteiror i sembla estar esperant que algú la reculli.
El flâneur, però, és una figura sota sospita perquè, escriu Hessel, "en aquest país és obligatori estar obligat, perquè en cas contrari et manca l'autorització. Aquí no es va per anar i prou, es va a un lloc o l'altre". Potser per aquest motiu l'autor ens proposa iniciar-nos en l'art de passejar donant un cop d'ull sobre el món del treball i el maquinisme (la mutació fabril i els seus edificis, els automòbils llampants com una vestimenta del cos modern) i el de la moda (les formes de vestir en funció dels usos i costums socials) contemplats a través de la joventut i la nova sociabilitat (l'esport, els grans magatzems, els parcs d'atraccions, ...) Al costat d'aquests elements que es van integrant en el paisatge urbà, Hessel no descuida el passat de Berlín. En aquest sentit és remarcable el text "Recorrido turístico" on despulla els tòpics dels circuits amb guia i dibuixa una mena de contra-baedeker fent emergir els diferents sustrats que han configurat la capital. Així mateix, amb els records d'infantesa, la industria de la porcellana o els edificis històrics, cal advertir que l'autor no pretén fer biografia o història. Ben al contrari, el que n'extreu, fonent-ho amb el present, és l'ànima de la ciutat. La pèrdua de la qual a partir d'aspectes detectats ja per Hessel, tant preocupa a un altre passejant, el nostre contemporani Pierre Sansot. Un gran llibre.
Nota: Recupero aquí aquest article inèdit escrit l'any passat i que no va arribar a publicar-se