Le Clezió i els lamentables "lectors" de les seves declaracions

Avui he tingut la mala pensada de llegir els lamentables i miserables comentaris que han fet els "lectors" a les opinions expressades per l'escriptor francés J.M.G Le Clezió en una entrevista publicada a La Vanguardia. Les opinions que s'han vessat, a més de fer-me caure l'ànima als peus, m'han portat  a dos conclusions deplorables:

1. Efectivament, el nivell de comprensió lectora no és que progressi adequadament ni que estigui estancada. És que es troba en retrocés i en declivi.

2. Que el nivell de cretinisme i d'incultura, l'ordinarietat més supina (política, intel·lectual, etc) ens arriba gairebé al nas amb perill de morir ofegats.

En efecte, tal com diu un dels suposats "lectors", així anem. Però no pas pel que ell es "pensa". Si no perque tots ells són carn de canó per a qualsevol demagog populista.

Un retrat

Al Museu de Belles Arts de la ciutat de Tours, hi ha aquest retrat de monsieur Honoré de Balzac, l'autor de la incomparable i excessiva (segur?) "La Comédie humaine". El retrat és un dibuix fet a la sèpia de l'artista Louis Boulanger que també ho és d'un retrat no menys famós de l'escriptor: aquell on se'l veu vestit amb hàbit de monjo.

Corrosiu com el vidriol

[Fitxa: "Notícies de tres ratlles" de Félix Fénéon. Traducció i pròleg de Jon-Lluís Lluís. L'Avenç, Barcelona, 2012.]

  Vet aquí un personatge d'aquells la importància dels quals cal o només es pot mesurar pels intangibles. Què vull dir amb això? El que vull aseenyalar ès què al darrera de Félix Fénéon (Tori, 1861- Châtenay-Malabry, Sena,1944) no hi ha cap obra – escrita, plàstica,... – de les que solem  anomenar com a "mestres". Amb l'excepció feta d'una plaqueta decisiva sobre el neo-impressionisme...i aquestes "Noticies de tres ratlles", títol de la secció de breus del diari parisenc "Le Matin" de la que va ser redactor, poca cosa més.  
   El cas, però, es que Fénéon va estar al rovell de l'ou de totes les avantguardes del seu temps i va contribuir a promoure-les: com a crític d'art elogiat per Apollinaire i galerista - l'únic marxant en el que confià Matisse - va descobrir gent com Signac, Bonnard, Van Dongen o Pissarro. Sent redactor de la revista "Bulletin de la vie artistique" va menar una enquesta on preguntava sobre si els arts dits primitius tenien cabuda al Louvre. Com a editor va publicar o va fer editar Laforgue, Jarry, Mallarmé o Rimbaud entre d'altres en són deutors.
 Anarquista declarat i, oh paradoxa, funcionari exemplar de l'estat francès, després d'haver dirigit i/o cofundat diverses revistes --  La Vogue, Revue Blanche, Symboliste, La Revue moderniste, La Plume, Chat Noir, etc -- Fénéon arriba al periòdic "Le Matin" l'any 1906 convertint la secció esmentada en lectura obligada al París de l'època.
 El professor Martin Vivaldi a la seva obra "Géneros periodisticos" (que ens feien llegir a la Facultat), ensenya que els breus són textos curts, incisius i que no tenen d'excedir en cap cas les dues-centes paraules i que, si en fan cent, encara millor. Doncs bé, els de Fénéon ni tan sols hi arriben, a cent. L'home es veu que anava sobrat, tal com diu ara la juvenella. El que només eren informacions de successos que arribaven a la redacció malgirbades, sense suc ni bruc ni temps per treballar-les més extensament, en mans de Fénéon es converteixen en sentències desproveïdes de moralina i carregades de munició literari d'alt voltatge. La seva es una visió despullada i crua - amb dosis de mala bava i pinzellades d'humor negre - sobre els extrems d'estupidesa a la que pot arribar, i en la que incorre tan sovint, la nostra espècie. 
  Els seus breus eren una mena de crònica social en forma de píndoles enverinades que afectava a tots els nivells de la societat i que traspuen la nul·la simpatia de Fénéon per tot el que fes olor a poder en les seves múltiples formes. L'habilitat a l'hora d'emprar els recursos expressius de la llengua, fa que la reiteració dels continguts de les notícies que podem llegir en aquest llibre – per exemple, la manera com recaragola el tema de la violència domestica – esdevinguin una mena de work in progress corrosiu i sarcàstic. Impietós, fins i tot.
  Imprescindible amb crisi o sense.

Nota: Aquest article, que aquí he modificat lleugerament, va ser publicat al suplement Cultura/s de La Vanguardia del 31 d'octubre del 2012

Sobre la tristessa europea o les gramàtiques mortes

[FITXA. "El haya y el abedul. Ensayo sobre las tristeza europea" de Camille de Toledo. Traducción de Juan Asís. Editorial Península. 175 páginas. Barcelona, 2011.
FITXA: "Los hundidos" (en busca de seis entre los seis millones) de Samuel Mendelshon. Traducció de MariCarmen Bellver. Nota preliminar d'Antonio Muñoz Molina. Ediciones Destino. Barcelona, 2007]

Ara que els polítics de vol gallinaci s'entestan a parlar d'Europa replegant-se (per comoditat, per mandra, per por, etc) als respectius caus nacionals i teologies identitaries de diversa indole (una construcció impossible, com s'entendra, i, a les antipodes de la idea que tenien d'Europa i perque la tenien els pares fundadors) els convindria llegir el llibre que proposo a la fitxa si es que els queda temps, esma i un engruna d'intel·ligència i d'imaginació més enllà d'endogamies partidistes i nacional-estatalistes. En vaig parlar ja fa uns mesos a La Vanguardia, al suplement Cultura's. Ara hi he tornat - vull dir, al llibre; per raons, em sembla, obvies -, i el que aleshores vaig escriure es això - amb modificacions i alguna consideració nova  de trinca que m'he permés d'incorporar:

  Sota o darrera el pseudònim de Camille de Toledo (Lió, 1976), s'amaga el fill menor de l'antic patró de la multinacional Danone, Antoine Riboud, i nebot del celebrat fotògraf Marc Riboud. La mateixa informació també em diu que l'autor ha estudiat història i cinematografia. Però si d'escriure assaig es tracte cal anar fins a "Punk de boutique" on l'autor es declarava fill de dos ensorraments: la del mur de Berlín i el de les torres bessones de Nova York. El que apuntava llavors, ho desenvolupa en aquest llibre que comento. Aleshores deia l'autor que era necessari "curar-se de la nostàlgia del passat". En aquest afirma que cal acabar amb "les gramàtiques difuntes" de l'"accident del segle XX" que encara arrosseguem. A més del diagnòstic, de Toledo prescriu el tractament. 

  En l'origen dels mals topem de cara - i això fa que ens remoguem inquiets a les nostres butaques de lector - amb el difícil tema de la memòria. O millor: el de la tristesa que recorre Europa com un destil·lat corrosiu de la memòria. Dues imatges donen alè al llibre i totes dues ens situen a Berlín. Una, la de Rostropovich interpretant les "Suites" de Bach davant del mur enderrocat i que els transeünts prenen per un captaire. L'altra, el monumental "Holocaust-Denkmal" de l'arquitecte Peter Eisman. Davant la memòria petrificada, incapaç de l'oblit, es proposa el contrari: que no hi ha memòria sense oblit. 

  La memòria i la seva instrumentalització, però, és sols una part del tot. En el fons, hi ha una reflexió que concerneix a la política europea en el seu conjunt i a la practicada per les velles nacions-estat en particular - "la persistent lògica de les nacions", segons la defineix - i que han portat al desencant i a l'allunyament de les noves generacions. L'autor no és que renunciï a la memòria ni li atorgui el seu espai: és sobre la manera de servir-se'n i de l'ús que se'n fa (i en fem) en el que discrepa profundament i perqué veu en els llibres la possible construcció d'allò universal i la salvació d'Europa. En aquest sentit i no es per casualitat que l'autor s'acull a llibres com el de Daniel Mendelsohn, "Los hundidos", i d'Imre Kerstez. De Toledo qualifica el llibre de Mendelshon com una "epopeya de la ausencia". Per què? Perqué per més que l'autor nordamericà d'origen jueu (centroeuropeu) emprengui la recerca per refer la genealogia i la història dels seus avantpassats assassinats per la barbarie nazi (els sis entre els sis milions de l'Holocaust) al final se n'adona de la impossibilitat d'experimentar el que aquelles persones van experimentar – que allò, incloent-hi la mort, era una mort que no li pertanyia a ell, sinó a les víctimes. Ho diu prou clar, Mendelsohn, quan escriu: "Asi, en cierto modo, en el momento exacto en que los encontré más especificamente, sentí que tenía que renunciar a ellos otra vez, dejarlos ser ellos mismos, quienesquiera que hubieran sido. Fue amargo y dulce; y de hecho, cuando más adelante le describí aquel momento a Jack Greene, a quien en cierto modo se lo debía todo, me dijo, haciendo una analogía con sus sentimientos al salit de su escondite tantos años atrás: 'Sí, sé lo que se siente, es una sensación de logro pero no de felicidad'". (Pàgs., 693-694 del cinquè i darrer capítol, ineludible, del llibre).

  Partint, doncs, d'aquesta idea, és a dir, de la funció del llibre, i de la teoria d'Eco que la llengua comuna d'Europa és la traducció, de Toledo elabora la seva teoria lingüística (i d'un humanisme renovat) que no és aliena als seus propis orígens familiars. Aquesta obra és alhora narració, assaig, biografia, viatge i saber acadèmic utilitzat amb una llibertat encomiable, allunyada de les cotilles i emmidonaments habituals. Un llibre que provocara urticaries de signe molt divers. Però que cal llegir amb atenció i sense prejudicis tal com es mereix algú que ha estat capaç de dir alguna cosa diferent. Un llibre d'idees potents.

Una de lladres i serenos. Un passeig pels baixos fons de la Revolució Francesa fins a la Restauració.

[FITXA: "Mis memorias" de Eugène-Françoise Vidocq. Traducció i posfaci de David Cauquil. Editorial Libros del Silencio. Barcelona, 2012.]

Aquestes memòries de qui va arribar a ser nogensmenys que cap de la Securité Nationale en un periode tan desgavellat com el que va des de la Revolució Francesa fins a la Restauració monàrquica tot passant per l'Imperi napoleònic, il·lustra de manera ben palesa el tòpic colossal que la realitat supera qualsevol ficció. Dins el caos de la revolució i la contrarevolució es donen les circumstàncies adients per l'aparició de personatges que, pel cap baix, cal qualificar de curiosos. Es diguin Fouché (el costat més fosc i sinistre de la política tal com demostra la biografia que li va dedicar Stefan Zweig) i que en algun moment va ser el cap superior d'aquest Eugène-François Vidocq  que no se sap ben bé com qualificar, tot i que el personatge va fer de tot: lladregot, desvergonyit, espadatxí i duelista, professor d'esgrima, especialita en fugues i canvis d'identitat, faldiller, delator, agent secret i un llarg etcètera.

En qualsevol cas el seu ascens social des de la delinqüència a l'edat de 16 anys fins arribar a ser un alt funcionari de l'Estat i sovintejar els salaons i la vida social de la seva època no es poca cosa. Tanmateix és la part que l'autor i protagonista furta a la curiositat del lector. Sabem allò que l'autor vol que sapiguem. Ni més, ni menys. És per aquesta banda que van coixes les memòries de Vidocq que, sense cap mena pretensió literària ni sembla que ho volgui en cap moment, empren en un to d'allò més relaxat la narració de les seves aventures a una costat i l'altre de la llei. 

Es tracte d'un relat sense treva. O gairebé. Una situació s'encavalca amb la següent de forma embogida (i prou divertida) fins arribar al final del llibre que acaba de forma sobtada, perque bé calia posar el punt final en algun moment i no pas perqué calgués una conclusió o desenllaç.En aquest sentit més que parlar d'unes memòries, cal fer-ho d'una obra que permet ser llegida com un llibre d'aventures un punt desmanegades i sense cap lligam narratiu però amb episodis memorables que fan pensar que l'autor ens esta encoloman. Com el cas del delinquent que es fuga a Espanya, enreda al general Mina que el condecora per partida doble i acaba usurpant el títul nobiliari del finat comte  Pontis de Sanit-Hélène fins el punt d'enredar al rei francés. 

De banda que el llibre fa un viu retrat dels baixos fons de l'època, resta el dubte de si Vidocq fou o no un trepa. Els dubtes no s'esvaeixen quan afirma (de forma autoexculpatoria) que "una singular propensión, a la que yo obedecía sin sospecharlo siquiera, me acercaba constantemente a los individuos de los que debía huir". Hummm...