Les qualitats de la superfície (i com mirar-la)

 Siegfried Kracauer pertany en aquella mena d'estirp de pensadors, periodistes, novel·listes que, com ara Walter Benjamin, Joseph Roth, Adorno, Kurt Tucholsky, Eric Fromm, Egon Erwin Kisch, Ernst Bloch, Franz Hessel  i un llarguissim etcètera, només es donen en comptades ocasions i en situacions històriques extraordiàaries com fou el període d'entreguerres del s. XX.  La primera vegada que vaig llegir Kracauer – el seu inacabat i pòstum "L'Histoire des avant-dernières choses"  – em va produir un efecte que encara em dura. Tan es així que només tenir notícia de la publicació d'aquest volum ("Calles de Berlín y de otras ciudades", Ed. Errata Naturae. Madrid, 2018) em va faltar temps per abocar-m'hi. El textos que recull el llibre vans ser publicats en forma d'articles al diari "Frankfurter Zeitung". Però la idea d'organitzar-los en forma de llibre, té els seus orígens en un recull  que va publicar l'autor l'any 1933 amb el mateix títol per bé que, finalment, no va incloure tots els textos que tenia pensats i que, en el cas que ens ocupa, han estat inclosos. Anem al cas.

   Encara que sigui sobrer, una advertència prévia: no estem davant d'un llibre de viatges ni res que si li assembli. Res del trist "bon observador" tal com el definia Joseh Roth a "La ciudades blancas" (Ed. Minuscula, Barcelona 2014). El que tenim al davant, en canvi, és un llibre que explica i relata paisatges urbans des de l'òptica dels edeveniments socials de l'època. Ara bé, ¿què vol dir "explicar" i "relatar" per a Kracauer?. En aquest punt és on es troba – o hauriem de trobar – el moll de l'os del que pretén l'autor que també va ser un reconegut estudiós i crític del cinema o la novel·la de sèrie negre. Anant al que deia: la proposta de Kracauer té a veure o s'apropa al que definiria anys més tard en la seva concepció de la Història. Quan Kracauer explica el seu interès i atracció per determinats períodes històrics com, per exemple. els moments que precedeixen a l'establiment del cristianisme en el món grecoromà, o els  immediatament anteriors a la Reforma o al Moviment Comunista, el que ens està dient o assenyalant és que el nostre futur ja està anunciat o es pot entreveure en el futur del passat. Kracauer hi veu un missatge fugitiu i escàpol – són les seves paraules –, uns instants que compara amb els arbres que desvetllant la compassió de Proust  – camí de Balbec, si no recordo malament.

     Què vol dir Kracauer amb aquestes dues asseveracions? Fàcil (o no tant): que cal un mirada nova sobre els esdeveniments més normals de la vida. I, ¿què hi ha de més normal i quotidià a la vida que els carrers? Endinsem-nos-hi. Ara bé, quina és la mirada i a on l'adreça l'autor? I, què hi veu i ens explica?. Si, ja ho sabem, als carrers. Però no tan sols. També als objectes (un tirants), els llocs (una oficina de l'atur, els cafès), els espectacles (un ball de verietés), llocs que encara no eren no-llocs (la mitjà muntanya) són, només alguns dels espais que Kracauer sotmet a l'escrutini de la seva mirada. N'hi ha molts altres. Podríem dir que va dels "faubourgs" burgesos als barris populars. Va dels marges al centre, es mou del present al passat i a l'inrevés. Està parlant de Berlín però introdueix algun record o idea sobre París això si no parla directament de la capital francesa. Introdueix Roma o l'avinguda Cannebière de Marsella, un text antològi.  Però, em pregunto, entre tots aquests textos, quin no ho és. En defintiva, aquest anar d'un lloc a l'altre anul·la el concepte temporal-espacial. Ens parla de brillantors falses i felicitas grises. I com de la brillantor del passat s'arriba al buit del present i la seva representació kitsch. Per això, la seva mirada es passeja com un entomòleg per la superfície dels llocs i les actituds. Així, la superfície és rescatada de la superficilitat dels observadors avorrits que deia Roth. Kracauer examina la pell de la seva època (anys 20 - 30), penetra per les escletxes i els intersticis, i hi veu el que ningú abans ha sabut veure-hi. I el que hi pot haver de potencial de cara al futur.
   No és pas per res que, més amunt,  he esmentat Joseph Roth i el seu llibre "Las ciudades blancas". Si, per exemple, posem un al costat de l'altre, els textos dedicats a Marsella pels dos autors, ens adonarem fins a quin punt es complementen. En aquest sentit és que m'atraveixo a proposar un exercici. Aquest: la lectura en paral·lel dels dos llibres. Resulta una experiència suggeridora i estimulant. Amb Europa al fons. Allò que encara no ha arribat a ser, encegada com està  amb els seus dimonis familiars i els fantasmes del passat.

Com flairar l'ànima d'una ciutat

"Paseos por Berlin" de Franz Hessel. Traducció de Manolo Laguillo. Pròleg de José-Muñoz Millanes. Editorial Errata Naturae. Madrid, 2015. Preu: 19,50 €.

Després d'amarar-se de la modernitat i la cultura metropolitana que representava Paris, on Franz Hessel (Sttttin, 1880 - Sanary-sur-Mer, 1941) hi va sojornar llargues temporades abans i després de la Primera Guerra Mundial, l'escriptor retorna a Berlín. A la capital alemanya, on s'havia format i va créixer, repren la lliçó de Baudelaire  disposat a portar-la un pas més enllà per convertir-se en el flâneur per excel·lència de la capital alemanya que, a la dècada dels anys 20 del segle passat, estava en plena transformació. De passada anima al seu amic Walter Benjamin a escriure els Passatges. A París a més, fa amistat amb el també escriptor Henry Pierre-Roché i, així mateix, coneix a la seva dona, la pintora Helen Grund. Sobre la base d'aquest triangle Roché acabaria per escriure la novel·la "Jules et Jim" que  Truffaut convertiria en la pel·lícula homonima.

Així doncs, de tornada de Paris, Hessel es disposa a comprovar fins a quin punt la "ciutat plena de filosofia protestant de l'Exèrcit i l'Estat" s'incoporava a la modernitat. Un indici que la ciutat i els seus habitants perden la rigidesa emmidonada Hessel la troba entre l'abundosa i sovint feixuga estatuària berlinesa. Així, passejant pel Tiergarten, el consumat flâneur exemplifica el canvi subtil entre el present i el passat en l'escultura d'una gràcil amazona de la que diu és la primera berlinesa "que manté la seva esquena en un suau gir descossat" tot comparant-la amb l'escultura d'una princesa constrenyida que es troba a tocar de l'anteiror i sembla estar esperant que algú la reculli.

El flâneur, però, és una figura sota sospita perquè, escriu Hessel, "en aquest país és obligatori estar obligat, perquè en cas contrari et manca l'autorització. Aquí no es va per anar i prou, es va a un lloc o l'altre". Potser per aquest motiu l'autor ens proposa iniciar-nos en l'art de passejar donant un cop d'ull sobre el món del treball i el maquinisme (la mutació fabril i els seus edificis, els automòbils llampants com una vestimenta del cos modern) i el de la moda (les formes de vestir en funció dels usos i costums socials) contemplats a través de la joventut i la nova sociabilitat (l'esport, els grans magatzems, els parcs d'atraccions, ...) Al costat d'aquests elements que es van integrant en el paisatge urbà, Hessel no descuida el passat de Berlín. En aquest sentit és remarcable el text "Recorrido turístico" on despulla els tòpics dels circuits amb guia i dibuixa una mena de contra-baedeker fent emergir els diferents sustrats que han configurat la capital. Així mateix, amb els records d'infantesa, la industria de la porcellana o els edificis històrics, cal advertir que l'autor no pretén fer biografia o història. Ben al contrari, el que n'extreu, fonent-ho amb el present, és l'ànima de la ciutat. La pèrdua de la qual a partir d'aspectes detectats ja per Hessel, tant preocupa a un altre passejant, el nostre contemporani Pierre Sansot. Un gran llibre.
Nota: Recupero aquí aquest article inèdit escrit l'any passat i que no va arribar a publicar-se

Esperances traïdes

"La verde luz de las estepas" de Brigitte Reimann. Traducció, pròleg i notes de Ibon Zubiaur. Fotografies de Thomas Billhard. Errata Naturae Edicions.Preu: 16,90 €.

 De la literatura que es va fer a l'extinta República Democràtica Alemanya (RDA) tot just en comencem a saber coses – de banda Christa Wolffe – gràcies a iniciatives editorials com la que comentem. De Brigitte Reimann n'havíem tingut notícia per una novel·la clau en l'obra d'aquesta escriptora traspassada de forma prematura a 39 anys: Los hermanos (Bartleby, 2008). 

 Un llibre que resulta imprescindible per capbussar-se en el que fou la vida quotidiana i cultural de l'antiga república i per conèixer la personalitat de l'autora és En la ciudad del mañana (Errata Naturae, 2013) Es tracta d'un vital i lluminós intercanvi epistolar entre Reimann i l'arquitecte de més renom del país, Hermann Henselmann, amanit amb fragments dels diaris de l'escriptora i on la reflexió sobre els processos creatius (literaris i arquitectònics) no hauria de passar per alt. 

 En el cas que ens ocupa ens trobem amb un llibre de no-ficció. No sembla que un reportatge sobre la visita oficial d'una delegació de la RDA a Kazakhstan i Sibèria hagi de despertar cap mena d'entusiasme. Menys encara quan el més probable és que els "guies" t'atapeeixin de xifres i dades. Però en mans de l'escriptora la visita oficial es converteix en la crònica d'un viatge i una eina, en el context històric abans de la caiguda de Khrusxov (1964), contra els dogmatismes que els membres més joves i idealistes del Partit Socialista Unificat Alemany (PSU) intentaven desenvolupar. Reimann, que no pertanyia al partit i va viatjar en qualitat d'invitada, havia destacat per les critiques, que van ser ateses, als plans urbanístics de la nova "ciutat socialista". 

 A l'inici l'escriptora traspua una sensació de fastigueig a l'hora d'involucrar-se en la iniciativa, però el lector que la segueixi es veurà sorprès per la manera com el text l'atrapa. Potser avui ens sorprèn, pel que sabem que amagava el règim i com va acabar, l'entusiasme, la vitalitat i la voluntat dels colonitzadors d'uns territoris vastíssims i inhòspits - alguns amb més de 600.000 qm2, d'extensió - i disposats a construir un "nou ordre". Reimann ho descriu tot arrossegada pel corrent d'entusiasme, però també deixa caure un subtil rastre d'interrogants, de neguits, dubtes i crítiques velades en relació al que veu. I ho fa des de l'excel·lència literària: tan si descriu l'experiència del paisatge - sigui l'estepa o el llac Baikal –, com la manera de copsar el temps i l'espai, o quan descriu la vida i l'ambient que es respira a les noves comunitats i les relacions circumstancials que hi manté o expressa les seves pors davant la tecnologia o de caure en mans d'una casta que ho passa tot pel sedàs de les matemàtiques. A més, al final del volum. s'hi han inclòs els fragments dels diaris personals de l'escriptora que corresponen als 10 dies que va durar el viatge i que el complementen.

Nota: Una versió d'aquest article es va publicar al suplement Cultura's de La Vanguardia del  9 de maig del 2015

Història i vida de l'exili alemany i centroeuropeu

[FITXA: "La casa del exilio. Vida y época de Heinrich Mann y Nelly Kröger-Mann. Traduccó de Verónica Fernández-Muro. Ed. Circe. 416 pàgines. Barcelona, 2012]

  Llibre excel·lent, el que esn serveix l'editora, assagista i crítica literària i d'art australiana, encara que nascuda a Alemanya el 1950, Evelyn Juers. El llibre tracta de l'exili alemany. Fins aquí, cap novetat. Sobre l'exili centroerupeu la bibliografia que circula es de dimensions respectables. Però l'autora ens assenyala des del mateix títol quina es la seva proposta. La "casa" simbòlica que ens anuncia és alhora un retrat col·lectiu i individual, domèstic fins i tot, de les patologies que afecten l'exili, Qualsevol exili, I malgrat que la bibliografia sobre l'exili alemany i centroeuropeu com ja he dit és força exhaustiva (i majoritaria en aquesta obra amb aparicions del grup de Bloomsbury per la via de Virginia Woolf i el seus diaris) , llibres  com el present suposen una mirada calidocòpica que permet fer-se una idea bastant precisa d'una època efervescent i frenètica, que cavalcava a lloms del desastre – els anys convulsos de l'ascens i arribada al poder dels nazis i l'esclat final de la guerra –, però desbordant de potents personalitats de l'art, la literatura i la música.

   Pot semblar marejadora una plèiade tan exhaustiva d'escriptors i artistes cin passen i es creuen en aquestes pàgines. Res més allunyat de la realitat. El mèrit de Juers rau, precisament, en la forma en què tracta i organitza l'ingent material consultat. L'autora defuig abordar el tema de l'exili des del punt de vista històric o assagístic i adopta tècniques pròpies de la ficció. Per exemple, tria la figura de Heinrich Mann (el germà més gran de Thomas) i cap visible de l'oposició al règim nazi per iniciar i tancar el relat amb la mateixa escena (afegim-hi, a més, que un dels eixos sobre els quals gira el llibre és la familia Mann), dóna al conjunt una forma circular que simbolitza l'aïllament progressiu de la comunitat d'exiliats, les sospites que recauen sobre les seves activitats (vigilància de l'FBI) i la ignorància i abandonament que recauen sobre ella. La veu de la narradora imprimeix a l'escrptura un ritme sincopat conforme amb el vertigen d'aquells anys i que alhora imprimeix fluïdesa al text. I és, també, un relat crepuscular: el del final de tota una època tal com s'aprecia a l'arrencada del llibre amb el record de la infantesa, l'adolescència i la joventut dels Mann a la seva ciutat natal de Lübeck.

  El poeta Gottfried Benn, tan controvertit pels seus acostaments ximples amb els nazis, va escriure una vegada que "la història no la componen les gurres, sinó l'at". En aquestes pàgines el lector té ocasió e confrontar i decidir sobre l'opinió esmentada. 
[Aquest article amb lleugeres modificacions que he introduït aquí, ha estat publicat al suplement Cultura's de La Vanguardia del 28 de març]