El restaurant Joan Gatell, l'històric local de Cambrils (Baix Camp) plegava veles abans de Nadal. La noticia feia que l'estomac ens fes un salt, i venia a agreujar el dol gastronòmic per la pèrdua també recent d'un altre establiment centenari a Borges del Camp: Fonda Emilio rendia forquilles i ganivets a la crisi econòmica que no ens té per a res enllaminits.
Des del punt de vista gastronòmic avui som una mica més orfes que no ho erem pas ahir. A tots dos establiments hi vaig passar estones agradabilissimes per les que resto eternament agraït. Els apats que hi servien eren una possible aproximació, entre d'altres, a la idea que ens poguem fer de la felicitat més terrenal. Un en sortia amb un somrís beatífic, i pensant que el món (i les persones) podien ser una mica millor.
Puc afirmar sense por a equivocar-me que el Joan Gatell ha estat un dels restaurants on més bon peix he assaborit - i em sobren dits a la mà per portar el compte. I quan dic "peix" em refereixo al peix que surt de la tradició culinaria dels pescadors, la que es coneix com a "cuina de barca".
Entre els papers que tinc escrits n'hi ha algun on resumeixo les experiències culinaries al local. Tot i que els arròssos no hi faltaven i la memòria encara esta impregnada del tast d'un arròs negre que només he trobat superat pel d'un altre restaurant de la costa de la Mar de la Frau, La Llotja, a l'Ametlla de Mar, haig de confessar que la casa sempre ha estat i restarà associada al peix. I si en volen saber alguna cosa d'aquesta mar que va del Cap de Salou fins a les goles de l'Ebre, la mar de la Frau, els recomenaria encaridament de llegir el llibre del doctor i autor teatral, Ramon Gomís.
Al restaurant Joan Gatell sempre provava de preparar l'organisme amb un parell d'entrants que, més d'una vegada, havien deixat amb la boca oberta els veins de taula potser massa porucs (o conservadors) a l'hora de demanar segons que - en una ocasió recordo dues parelles del Pais Basc que s'ho miraven i remiraven fins que van decidir-se a fer la prova i se'ls va posar una cara de satisfacció angelical i de complicitat agraïda. Es tractava d'una tosta de marisc – un delicat joiell impregnat d'aromes intensament marines acompanyades amb els elements bàsics del país: pa torrat, all, olí i sal. O bé, la segona alternativa als exercicis preliminars, que s'oferia eren unes figues amb anxoves - un simfonia visual feta de grana i escata, que cal afegir al receptari dels clàssics "mar i muntanya". Amb aquesta preparació estaves a punt per encarar els plats, diguem-ne, forts: unes gambes posades sobre un fons de filets de dorada marinada que feien vessar llàgrimes, uns filets de llenguado amb escamarlans al cava, un remol al vinagre de cava queet feia escoltar musica celestial o una cassoleta de llamàntol, els llobarros imprescindibles tocats no se pas per quina mà de déu o les dorades a la sal, tan fines, filetejades i servides amb un raig d'oli del rerapais (d'oliva arbequina) o amb una salsa de romesco. Eren plats que podien satisfer el paladar més exigent. Me'n deixo, es clar, però no voldria excitar en excés la salivera del lector.
En els darrers anys i a l'hora de fer la visita ritual als fogons del Joan Gatell, la qüestió dels postres ha estat una font de delicades sorpreses que amorosia la resta del dinar o el sopar: eren les anomenades "Llepolies": un simfonia de color, textures i sabors servides en mitja dotzena de còpes de còctel, una mica més estretes. Això quan no hi havia la possibilitat de fer un "mix" amb un platet de passtisseria finissima acompanyada d'un vi dolç de Montbrió, excel·lent.
