La unanimitat del poble espanyol davant l'unitarisme

Sobre el tema, Josep Pla deixa caure aquestes paraules al text "Catalanisme i burgesia" (Vol. 32 de les OC: Prosperitat i rauxa de Catalunya". El text data del 1924). Diu Pla que "els espanyols més intel·ligents, els més revolucionaris, coneixen el mal enorme que han fet a Espanya el centralisme i la concepció unitària: però ni entre aquests elements no es troba un esperit filosòfic i lliure que adopti davant Catalunya la posició que adoptren els anglesos desinteressats davant Irlanda. A Espanya no hi ha ningú que comprengui el problema de Catalunya; això, per a Espanya, és un símptoma fatal de debilitat intel·lectual. Aquesta incomprensió, en efecte, no vol pas dir que el problema sigui complex; vol dir que no hi ha ningú capaç de plantejar-se desapassionadament i amb humilitat un problema. Si gireu la vista al vostre entorn, noteu d'un quant temps ençà que us manca alguna cosa: us manquen els federals. El federalisme, ene fecte, avi ja no es una posició espanyola: és una posició que adopten els rars catalans trànsfugues de Catalunya que tenen un cert sentit del ridícul".

Els trànsfugues catalans segons Pla

Què és un trànsfuga? Més exactament, ¿què es un trànsfuga català?. No res del que pogui estar pensant el lector. Josep Pla, ho va deixar explicat l'any 1924 a  "La crisi d'autoritat a Catalunya. Anàlisi d'un estat d'esperit", article que he citat més d'un cop en el darrers dies i que esta inclos gràcies a la iniciativa de Jaume Vicens Vives al volum 32 de les OC, "Prosperitat i rauxa de Catalunya". Pla explica en aquest text que "En realitat, el problema de l'autoritat s'ha traduït concretament a Catalunya en una sèrie de crisis individuals, crisis totes diverses,les unes dominades per la qüestió ambiental, altres pel color del temperament individual, altres per les necessitats dels sentits.Si no s'ha sofert i no s'ha cruixit del problema de l'autoritat, no es pot comprendre el nostre moviment. Només cal observar l'origen de les defeccions en el nostre camp- Reduït a paraules coherents,un trànsfuga, a casa nostra,és l'home que no ha pogut superar els termes contradictories de la nostra situació hamlètica. Un nostre trànsfuga ens deixa,o per caure en adoració davant els símbols humans de la força o per ofegar-se en el quequeig cosmopolita. Els nostres trànsfugues moren dins la noblesa i d'un cop de sang blava, o en el llit d'un hospital fred i sinistre de qualsevol raval del mon".

Per cert, Pla entenia per "autoritat",és a dir, allò que en creà i li dóna sentit, i seguint l'exemple de Prat de la Riba, crear una Acadèmia (l'Institut d'Estudis Catalans)o escoles.

Més Pla i la crisi d'autoritat a Catalunya (Anàlisi d'un estat d'esperit)

Quan l'autoritat social coincideix amb amb l'autoritat política, s'estableix un parel·lelisme que produeix un país normal, pacífic i positiu. És una forma que elimina tota forma de paternalisme perquè és contrària a l'immobilisme. La concretització d'un ideal nacional no és més que aquest paral·lelisme.

Per què sóm hamlètics els catalans?

Segons ho veia i escrivia Josep Pla (si, tornem-hi: a la crisi d'autoritat a Catalunya, tan alliçonadora, dins "Prosperitat i rauxa de Catalunya", OC. Vol. 32).

El text ens ho aclareix de bon començament per tal que no hi hagi dubtes. Diu: "les especialissimes condicions polítiques en que s'ha trobat el nostre país han originat una situació general complexa: el poble català, per un cantó, està situat dins d'un ordre jurídic establert, aquesta circumstància fa, d'altra banda, que davant d'aquest ordre no es pogui adoptar sinó una posició neguitosa. La nostra situació hamlètica fa que hagim estat, de fet, un poble sense govern, que la crisi d'autoritat a Catalunya no es tanqui mai,sigui sempre oberta".

I unes línies més endavant afegeix que, els catalans,de l'autoritat,"nomes n'han conegut un burocratisme sovint dissolvent,generalment ignorant, sempre foraster, viu enmig d'una anguniosa incomoditat, sense confort polític".

La crisi d'autoritat a Catalunya segons Pla

Parlant de la crisi d'autoritat a Catalunya, Josep Pla escrivia (a "Prospetitat i rauxa de Catalunya", OC. Vol. 32) que dins de cada català hi ha un subversiu més o menys irònic. Em penso que continuem sent subversius (més o menys), però la irònia em temo que l'hem perdut a cada bugada.

Blasco Ibáñez (llegit) per Pla. Qüestions de llengua fins arribar a Garcia Escudero.

   A l'Homenot que Pla dedica a Blasco Ibáñez, el de Palafrugell escriu que de la seva obra les que prefereix són les valencianes – és a dir: La Barraca, Flor de maig, Arròs i tartana, Entre els tarongers, Canyes i fang i, afegeix, "els admirables Contes valencians".

   Pla comenta que la traducció al català de Flor de mayo que en va fer Duran i Tortajada va ser una agradabilissima sorpresa. Per què? 

 Sobrecobrta O.C–XI,  2ona. edició. 1960

  Abans de donar resposta a la qüestió, s'ha d'explicar perqué Pla arriba en aquesta conclusió. L'autor de tants magnifics retrats (que sovint són també una manera d'apropar-se a la realitat del país) explica, que Blasco no fou mai un escriptor que a Madrid  aixeques grans acords al voltant de la seva obra: "els seus companys de generació, sobretot, li negaren (...) el pa i la sal. Blasco fou considerat sempre a Madrid (...) com un escriptor groller, primari i suburbial" - el subratllat es meu. Pel que sembla Blasco era un descordat en matèria de gramàtica i llengua. Vaja, que s'ajustava poc o gens a les normes de l'Academia i estilísticament resultava discutible. Quan va poguer permetre's el luxe de pagar-se un secretari - un exseminarista! - que li esmenés els problemes de llengua, sembla que els llibres del valencià cosmopolita quedaven immaculats, però perdien el tremp de la seva indubtable personalitat. D'aquí que Pla quan parla d'"obra literaria" ho faci pensant en les obres d'arrel valenciana - aquella per la qual se'l menystenia als cercles madrilenys de la generació del 98 - i que era on, recorda Gaziel al pròleg de les "Memòries literàries" de Narcís Oller, "les reputacionss literaries es feien i es desfeien".
  Sempre he tingut la impressió que el cosmopolitisme de Blasco tenia un-no-sé-qué d'impostat, sovint artificiós, grandiloqüent i tronador tot i la fascinació que em va provocar la lectura de jovenet dels tres volums de "La vuelta al mundo de un novelista" en una edició que conservo de l'Editorial Prometeo. Sovint, també, m'he preguntat si aquesta actitud que noto en Blasco, no fou una reacció deguda a les acusacions d'aquells que tenien Madrid com a únic Finisterre. A la novel·la "Mare Nostrum", al meu entendre hi ha un fragment que no em sembla gens innocent en relació al que acabo d'assenyalar. Diu Blasco que "de ser Barcelona la capital de España, está habría conservado la dominación mediterránea. De serlo Lisboa, el imperio colonial español habría resultado algo orgánico, sólido, con vida robusta.Pero, ¿qué podía esperarse de una nación que había puesto su cabeza en la almohada de las amarillas estepas interiores, lo más lejos posible de los caminos del mundo, y sólo enseñaba sus pies a las olas?..". S'enten que especulo, és clar.
   Torno a Pla, doncs.
     Seguint el retrat que en feia el de Palafrugell, trobem que, més endavant, explica els motius de la preferència literaria per les obres menystingudes a la capital del Regne. I quina es aquesta raó? A l'edició moderna que tinc de "Mare Nostrum" hi ha una nota a peu de pàgina de la curadora de l'edició referida a una frase on l'autor deixa anar una "valencianada" tot parlant de l'arrós "abanda". Diu la curadora, i el lector em perdonara els excursos, que "Blasco escribe, una vez más, con la memoria de la lengua usada coloquialmente" – (alça manela!).I tot seguit afegeix: "Se refiere al arrós a banda, el arroz del caldo de pescado, hervido aparte como explica más adelante. La prolija descripción de los arroces que cocina el tío Caragòl refleja toda la nostalgia del valenciano que vive lejos de su tierra". 
  Al marge de la curiosa definició de llengua col·loquial per no volguer dir que tot i escriure en castellà sovint pensa en la variant valenciana del català, és aquest punt, el de llengua, al que Pla i la curadora arriben per diferents camins, on voldria posar-hi l'accent. Veiem-ho.
  Deia Pla dels títols enumerats a l'inici d'aquest escrit que "fan olor de realitat" i "són fragments de matèria que panteixa". Com ja sabem aquests eren temes carissims a Pla, el qual afegeix  que "el seu castellà, en les obres valencianes, és ple de valencianismes, i aquesta és probablement l'arrel viva d'aquestes obres" - és a dir allò que menyspreaven a Madrid i que he subratllat més amunt. I més endavant afirma que "la lectura d'un text de Blasco traduït al català - encara que no sigui més que una traducció mental feta pel llegidor – converteix el castellà original de l'escriptor en una ficció de frases tòpiques i encartronades. Vull dir que aquestes obres valencianes traduïdes a la seva pròpia llengua - que és el català – prenen una intenció, un relleu, una aproximació a les coses, un pàlpit, que en castellà no tenen mai". I més endavant afirma que quan parla d'intel·ligibilitat dels elements d'aquell món de les obres esmentades "vull dir que Blasco no era entès ni quan parlava. El seu castellà feia morir de riure, i el seu fancès era el d'una vaca espanyola. Tendia a convertir la llengua de Cervantes i la de Racine en espessos i extravegants patois. El que sabia realment - era l'única cosa que sabia -, era el magnífic valencià de la seva mare - i per això quan tractava de fer-se entendre ho feia en funció del valencià. El resultat era abracadabrant, però inescamotejable".
  Darrera de tot el que explica Pla de la trobada amb el valencia a la residència que Blasco tenia a la Costa Blava - de banda que Pla envii l'encarrec als estudiosos el repte d'explicar a on porta el bilingüisme: em pregunto que diria ara del trilingüísme que es propugna a l'actualitat –, s'hi amaga una polèmica molt vella. Massa. És de la mateixa indole i té el mateix rerafons de la que es va produir amb la recepció de les obres de Narcís Oller a la Península i que tenien a veure amb l'existència de sectors que pensaven que era una llàstima que Oller escrigues en català i no pas en castellà. És clar que aleshores hi havia sectors importants representats per personatges com Menéndez y Pelayo, Juan Valera o Emilia Pardo Bazan que parlaven d'una manera a favor del català que ja voldriem llegir i escoltar a hores d'ara fins i tot de Catalunya estant. 
  A la inestimable obra esmentada, les "Memòries literaries", hi ha una aportació documental important: la correspondència que Oller va mantenir amb els escriptors que acabo d'esmentar. Són d'un interès indubtable, però d'una permanència tediosa tal com demostren les paraules que ha pronunciat avui el president del Senat sui generis espanyol, Garcia Escudero:"els espanyols ens volen sentir (sic)en la llengua que coneixen".
Aqui reprodueixo el que deia l'andalus Juan Valera, diplomàtic de carrera:"Yo creo que a larga, o al vez pronto, si siguen Vds, escribiendo mucho y bien en catalán, se venderan y leerán en catalán por toda España,sin necesidad de traducciones, como sin duda Vds. nos leen en Cataluña, sin traducirnos, y como debemos además leer a los portugueses y ser leídos por los portugueses".
  O aquestes altres paraules que pertanyen a un altre escriptor, José Mª de Pereda que escrivia al patrici Eusebi Güell això:"....el cariñoso interés con que he seguido la labor de los insignes catalanistas persiguiendo el patriótico fin, ya conseguido, de un glorioso renacimiento literario; y los, por míos, débiles, pero desinteresados y cordiales esfuerzos con que he contribuido, por aversión genial a las injusticias, a vencer ciertas repugnancias castellanas a considerar como parte integrante y principalisima de la literatura nacional a la catalana".
  Al marge de les opinions polítiques, doncs  no es poden ignorar els penjaments que deien, per exemple, de Pi i Margall i el federalisme, les paraules d'aquests pròcers només cap qualificar-les de música celestial i que pecaven d'optimisme (en relació als seu connacionals) vist el que es té de veure i escoltar el que es té d'escoltar al cap de tants anys. Descoratjador? Potser si. Però cada vegada menys. 

Pla, Chamfort i l'amor

 D'uns dies ençà rellegeixo Josep Pla. Trobo que és una exercici saludable i desintoxicador fins i tot quan en discrepes. El cas és que picossajant en el Pla de les "Notes disperses" he trobat enumerades  del meu puny i lletra fins a 65 notes correlatives dedicades a l'amor. La sèrie es tanca amb una referència a Leopardi. Més exactament esmenta un parell de notes del de Recanati sobre les "il·lusions" que es troban esparces pel "Zibaldone"– com no disposo de l'edició que cita Pla, d'altra banda incompleta, no goso assegurar a quines es refereix. Amb tot potser paga la pena transcriure un fragment del que Pla anota just a l'inici de les "Notes de capvesprol" per entendre el que diré: "En la vida humana le coses existents perqué no existeixen són considerables, nombrosíssimes: les il·lusions, les esperances, les hipòtesis, les profecies, els pressentiments, moltes formes de l'amor (el subratllat es meu)...Si eliminem tot això de la vida què hi queda?".

 Quan Pla va escriure les notes en qüestió no era pas la primera vegada que si referia, a l'amor. A "El quadern gris, tot i no ser l`únic volum que es podria adduir on trobar-hi apunts sobre la qüestió, ja hi trobem una narració sobre la història d'amor (enamorament?) de dos adolescents a la platja del Canadell. Així mateix coneixem l'epistolari amorós entre Lillian Hirsch i el mateix Pla que és prou revelador de les actituds del solitari homenot de Llofriu pel que fa als assumptes anomenats "del cor".

 D'una banda, doncs, tenim l'experiència personal de l'autor i també aquella altra fonamentada en l'observació de la conducta humana tan cara a Pla i que tan bé defineix la seva obra i el concepte que tenia o la idea que es feia de la literatura. De l'altre costat tenim l'experència intel·lectual, la que neix de les lectures i la reflexió. En aquest darrer sentit, i parlant de l'amor, qui més qui menys haurà pensat en el llibre de Sthendal, "De l'amour".
 Però més que per Sthendal, per qui tenia més estima Pla era per  Sébastien-Roch Nicolas, més conegut com a Chamfort (1740-1794) i que també admiraven el mateix Sthendal, Nietzsche o Camus. Chamfort fou un autor per a qui escriure volia dir renunciar a l'ofici literari. De la mateixa manera entenia que l'escriptor es converteix en un bufó bon punt la seva obra esdeve un producte mercantil i de consum.
 Per uns observadors tan fins i perspicaços de la realitat social del seu temps com foren els tres autors esmentats, escriure de i sobre l'amor era només una excusa. Un pretext notabilíssim. L'amor, a les seves mans, esdeve un instrument - un dels més importants val a dir – per posar al descobert l'entrellat de les relacions socials. Chamfort, en aquest sentit, és d´una cruesa considerable envers les dones i els homes del segle XVIII -- el seu. Però allò que entenc que Pla admira més en Chamfort és la seva modernitat literaria. L´obra fonamental d´aquest moralista esta feta a força d´aforismes - on hi tenen cabuda màximes, pensaments, caràcters, converses filosofiques, etcètera - que basteixen una mena de dietari. Aquests aforismes sorprenen per la presència d´un personatge, “M”, que obliga a una continuada percepció del “jo” de l´escriptor. Com si aquest cerqués la complicitat i l´amistat del lector a través del recer íntim de la literatura. Trobo que, tan Chamfort com Pla, van estar fora del seu temps però ambdos van sentir com pocs la necessitat de fer-se'l seu davant la ignorància farisaica dels seus contemporànis.

Pensament fugisser (?)

D'un temps ençà tinc la impressió, em sembla, que els catalans hem passat a parlar de les coses en el sentit de "com es podrien haver produït"  - Josep Pla dixit  –, a com es produiran en el futur  sense acabar d'oblidar allò primer.

Si tal com afirmava el de Palafrugell, als catalans ens interessa més Catalunya que no pas hi creiem, examinar les coses (de la realitat) tal com són fora un manera d'invertir els termes: creure en el país per comptes d'estar-hi interessat. Només així, em penso, deixarien de planar damunt la política catalana el dolorisme i la simplicitat de judicis. O el pintoresquisme que ja esmentava Pla i que comença a proliferar d'una manera que fa feredat.

El tedi i l'economia segons Pla

 Llegint Pla hi podem trobar l´afirmació on es confessa, a dinou anys, “fatigat pel tedi que produeix un país que només viu pels diners”. 
 Més endavant, l´escriptor es referma en l´opinió que “el tedi” és la conseqüència “que produeix una societat purament econòmica”. Fa bo de llegir aquestes idees premonitories d´un observador tan fi de la realitat circumdant com va ser Pla. 

 Ens posen (o ens haurien posat si l'haguessim llegit com calia) sobreavis.

Pla, l'Hermós i companyia, al Museu de la Pesca (Palamós)

Com els lectors d'aquest bloc ja deuen saber a hores d'ara, aquest cap de setmana podrem triar entre encaminar-nos cap al sud del país - a la Sènia amb les jornades  micològiques de les Terres de l'Ebre pel mig - o bé tirar cap amunt que és el més habitual entre els barcelonins. 

La proposta que ens arriba del nord té l'avantatge que tindrà lloc fins el mes de desembre. Es tracte de l'exposició dedicada a "Pla, l'Hermós i companyia. Figures literaries II"  que es podrà veure durant el mes de novembre i fins l'11 de desembre al Museu de la Pesca de Palamós. És una selecció de fotografies procedents dels arxius municipals i familiars, una sèrie de retrats de personatges reals de la costa empordanesa que Josep Pla  va conèixer i pels quals sentia sincera admiració. Eren homes i dones de vida dura, savis i primigenis, dels quals la figura de l'Hermós, que protagonitza part dels relats de les navegacions de Pla, es el més representatiu.

Però per si de cas tot això no fos suficient aquest diumenge 13 la visita pot anar acompanyada, per aquells qui ho volguin, d'un àpat literàri que gira sobre el tema de "Pla a taula" i que tindrà lloc a l'Espai del peix de Palamós - un espai del tot recomenable, una iniciativa esplèndida inaugurada el mes de març passat - i a tocar mateix del Museu. Partint de la literatura gastronòmica de Josep Pla, es posaran a taula productes i receptes recollides per l’escriptor de Llofriu mentre escoltem i comentem els seus discerniments culinaris. L'experència es repetirà l'11 de desembre.

Per mes informació, preus i reserves adreçar-se a http://espaidelpeix.org i també a la Fundació Josep Pla, telèfon 972 600 424.