Dol gastronòmic: Can Gatell ha tancat i s'afegeix a la perdua de Fonda Emilio

 El restaurant Joan Gatell, l'històric local de Cambrils (Baix Camp) plegava veles abans de Nadal. La noticia feia que l'estomac ens fes un salt, i venia a agreujar el dol gastronòmic per la pèrdua també recent d'un altre establiment centenari a Borges del Camp: Fonda Emilio rendia forquilles i ganivets a la crisi econòmica que no ens té per a res enllaminits. 
 Des del punt de vista gastronòmic avui som una mica més orfes que no ho erem pas ahir. A tots dos establiments hi vaig passar  estones agradabilissimes per les que resto eternament agraït. Els apats que hi servien eren una possible aproximació, entre d'altres, a la idea que ens poguem fer de la felicitat més terrenal. Un en sortia amb un somrís beatífic, i pensant que el món (i les persones) podien ser una mica millor.  
 Puc afirmar sense por a equivocar-me que el Joan Gatell ha estat un dels restaurants on més bon peix he assaborit - i em sobren dits a la mà per portar el compte. I quan dic "peix" em refereixo al peix que surt de la tradició culinaria dels pescadors, la  que es coneix com a "cuina de barca". 

 Entre els papers que tinc escrits n'hi ha algun on resumeixo les experiències culinaries al local. Tot i que els arròssos no hi faltaven i la memòria encara esta impregnada del tast d'un arròs negre que només he trobat superat pel d'un altre restaurant de la costa de la Mar de la Frau, La Llotja, a l'Ametlla de Mar, haig de confessar que la casa sempre ha estat i restarà associada al peix. I si en volen saber alguna cosa d'aquesta mar que va del Cap de Salou fins a les goles de l'Ebre, la mar de la Frau, els recomenaria encaridament de llegir el llibre del doctor i autor teatral, Ramon Gomís.
 Al restaurant Joan Gatell sempre provava de preparar l'organisme amb un parell d'entrants que, més d'una vegada, havien deixat amb la boca oberta els veins de taula potser massa porucs (o conservadors) a l'hora de demanar segons que - en una ocasió recordo dues parelles del Pais Basc que s'ho miraven i remiraven fins que van decidir-se a fer la prova i se'ls va posar una cara de satisfacció angelical i de complicitat agraïda. Es tractava d'una tosta de marisc – un delicat joiell impregnat d'aromes intensament marines acompanyades amb els elements bàsics del país: pa torrat, all, olí i sal. O bé, la segona alternativa als exercicis preliminars, que s'oferia eren unes figues amb anxoves - un simfonia visual feta de grana i escata, que cal afegir al receptari dels clàssics "mar i muntanya". Amb aquesta preparació estaves a punt per encarar els plats, diguem-ne, forts: unes gambes posades sobre un fons de filets de dorada marinada que feien vessar llàgrimes, uns filets de llenguado amb escamarlans al cava, un remol al vinagre de cava queet feia escoltar musica celestial o una cassoleta de llamàntol, els llobarros imprescindibles tocats no se pas per quina mà de déu o les dorades a la sal, tan fines, filetejades i servides amb un raig d'oli del rerapais (d'oliva arbequina) o amb una salsa de romesco. Eren plats que podien satisfer el paladar més exigent. Me'n deixo, es clar, però no voldria excitar en excés la salivera del lector.
 En els darrers anys i a l'hora de fer la visita ritual als fogons del Joan Gatell, la qüestió dels postres ha estat una font de delicades sorpreses que amorosia la resta del dinar o el sopar: eren les anomenades "Llepolies": un simfonia de color, textures i sabors servides en mitja dotzena de còpes de còctel, una mica més estretes. Això quan no hi havia la possibilitat de fer un "mix" amb un platet de passtisseria finissima acompanyada d'un vi dolç de Montbrió, excel·lent. 

Cursos de pintura i estades a Pratdip amb la pintora Carme Bassa

  Feia anys que la pintora Carme Bassa li donava voltes al projecte de deixar Barcelona, tancar el seu estudi del carrer Canuda, abocat damunt la Plaça Villa de Madrid, per tal  d'instal·lar-se lluny de la capital. A Pratdip hi va trobar el que portava buscant des de feia temps: un vell edifici, a ser possible allargat, de teulada a dues aigues, en definitiva un antic galliner en desús que va transformar – amb el consell i col·laboració d'Itziar González, l'exregidora de l'Ajuntament de Barcelona  – en el que avui és la seva residència habitual i estudi amplíssim i lluminós.

  L'arribada a la població ara fa quatre anys d'aquesta antiga alumne de l'Escola Massana i de l'Escola Eina, va suposar que, des d'un bon començament,  s'establis una relació molt estreta amb Pratdip. A la Massana, amb els companys de curs, va protagonitzar "la" revolució negant-se a pintar bodegons, conseguint que els deixessin experimentar a cor que vols en un espai que es va habilitar expresament per a ells; i a Eina hi va aprendre els recursos de la pintura gràcies al mestratge de l'enyorat Albert Ràfols Casamada i el pintor equatorià Patricio Vélez. 

 La finca es troba en un paratge – "El Planas" o "El Colomer" –, ni gaire a prop ni massa lluny del poble. La distància justa. Des de l'entrada es veu el porxo que presideix la vivenda-estudi. Un porxo cobert per una frondosa bignonia rosa i per una espècie de solanum. El terreny, per la banda de la dreta, s'enfila obrint-se de forma suau i progressiva fins a formar un parell o tres de discretes terrasses delimitats per murs de pedra seca. La vista damunt el poble, amb les torres, les restes encimbellades del castell i les muntanyes que l'envolten es magnifica, un punt espectacular. 

  En realitat Carme Bassa arriba a Pratdip amb una idea de vida però també amb un projecte cultural. Ni una ni l'altre no són alienes. "Tenia al cap - explica la pintora - que treballar col·lectivament et permet creixer i resulta més enriquidor. I que allà on anés a parar establiria lligams amb la zona. La pintura ja es un exercici prou solitari...". Quan el municipi s'interessa per la nou arribada i les seves intencions, en va informar fil per randa a l'alcadia. En varen quedar sorpresos i des d'alehsores l'entesa va anar sobre rodes. "Els vaig explicar - comenta Bassa – que això era un projecte cultural. Que seria el meu taller però també un lloc obert on s'hi pogues venir per fer diferents activitats: des de cursos de pintura fins a estades per a creadors o no. Un altre de les meves il·lusions es arribar a organitzar un concert cada temporada". Tan es així que ja abans d'estar-hi instal·lada, l'any 2006, organitza un concert de cant amb la "Coral Diapasó". Després n'ha organitzat un parell més. L'any 2009 va portar la "Coral Harmonia" on també canta – per Bassa, el cant, és una activitat indefugible i arrelada en la tradició familiar –, a la finca aplega 60 persones, organitza el dinar, l'Ajuntament hi col·labora amb qüestions d'infraestructura (neveres, taules, ajuda econòmica) i la gent del poble l'ajuda en tasques d'intendència. El tercer concert es va fer l'any 2010, i el protagonitza el grup de pop-rock, "Books & Roses".

  L'obra de Carme Bassa es coneguda per utilitzar la tècnica encàustica que consisteix a barrejar cera d'abelles amb diferents resines i pigments. La va descobrir (fa un incis i em diu que l'explicació pot semblar pedant però es que fou així com va anar) al MoMa novaiorques. A la sala dels expressionistes americans. Es va aturar davant una vitrineta on s'exposava una petita obra en fusta de Jasper Johns:  una bandera nordamericana de petit format. El que la tenia clavada davant l'obra era la tècnica emprada per Johns - quina era, es preguntava – i no pas la representació de les barres i estrelles. Alguns mesos  més tard acabaria per assabentar-se'n.
 A la pregunta de si ha canviat res de la seva pintura des de la seva arribada a Pratdip, Carme Basa comenta que "el meu interès per la pintura no es estar fent sempre el mateix per molt còmode que em pogui sentir amb l'encaustica, sinó anar experimentant solucions noves. L'essencia del que vull dir amb la pintura es el mateix; el que ha canviat, és la manera de dir-ho".A una de les jornades de portes obertes i mentre Bassa parlava amb als assistents i mirava alguns treballs que li presentaven els més joves, va dir que "la pintura, el seu misteri, sempre es una sorpresa". En recordar-ho em comenta que "...són els elements que trobes a força de treballar molt i que surten a la impensada. El pitjor que pot passar quan pintes es aburrir-te. És clar que necessites una base per saber on et trobes i poguer llançar-te per veure que passa. I aleshores es quan t'equivoques, es quan surten els nyaps i et dius i repeteixes que no en sabras mai prou,...És aleshores, quan intentés resoldre el conflicte, el problema que se't planteja, quan suren els recursos i trobés la solució i obres un camí nou. Es el que té de màgic la pintura i el que et reconforta".

UN PROJECTE AMBICIÓS

A més dels cursos de pintura d'una setmana (amb opció a dormir i menjar) dels que fins ara n'ha impartit un total de 7, el projecte de Carme Bassa es de més llarg abast. El jardí és una peça important.  L'objectiu de l'artista ja des d'abans d'arribar a Pratdip era la d'oferir l'experiència d'un retir d'estil monàstic a totes aquelles persones, creadors o no, d'aquí i de fora, que volguessin passar una temporada a El Planas. Oferir un espai on músics, escriptors o pintors poguessin refugir-se per treballar. O, senzillament, passar uns dies de tranquil·litat, disfrutar del silenci, llegir, passejar o submergir-se en l'atmosfera de la pintura. Per afavorir aquesta experiència Carme Bassa esta creant un jardi on convisquin diferents espais i ambients. Com li passa a ella mateixa, vol que no hi hagi cap mena de discontinuïtat entre la feina al taller de pintura o estar-se a l'exterior, practicant la jardineria.  Que tot flueixi. 

Els interessats en els cursos de pintura o a fer estades, poden consultar i entra en contacte a: Bassa.com

Guia per la història i la biodiversitat de les muntanyes de Vandellòs i Tivissa

A la imatge les Moles del Taix (Foto:Centre d'Estudis de la Vall)

 ¿Una guia excursionista pot oferir alguna proposta diferent al que sol ser habitual en aquest tipus de publicacions i que afegeixi al·licients al fet de caminar i contemplar el paisatge?. Una manera de comprovar-ho és donar una ullada a la nova guia de les "Muntanyes de Tivissa-Vandellòs" (Editorial Piolet i Centre d'Estudis de la Vall). A més dels 19 itineraris circulars – 9 per Vandellòs i 10 per Tivissa –  a més de 3 travesses, tots ells de dificultat i distància variables, s'explica amb detall que hi podem trobar a cadascun dels itineraris. Els sis autors de la guia que, a la condició de muntanyers, uneixen la formació científica de biòlegs, geografs, enginyers forestals i geòlegs,  hi destaquen aspectes com ara poguer observar, als mesos d'abril o setembre, els passos migratoris de les rapinyaires des de la Tossa o de trobar a tot el massís la majoria de rapinyaries diurnes i nocturnes de Catalunya. Sobre les aus afegim que hi trobem hivernant especies difícils d'observar en els seus habitats pirinencs. Són abundants la cabra hispànica i els cabirols, els tritons i les salamandries en els espais humits. 

  Així mateix els autors assenyalen els itineraris que menen fins les coves de la Vilella i de l'Escoda, per contemplar les pintures rupestres declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. S'indica  on es  troben els poblaments ibèric o de l'edat del ferró, els millors llocs per observar la fauna, on localitzar les fonts o els marges de pedra seca que donen testimoni de l'activitat agrícola dels avantpassats. Les formacions d'alzinars, aurons, teixos, pinars, roures martinencs, pi negral o pinassa o pins pinyoners conformen masses forestals que descobreixen els usos del passat així com l'acció del foc i el vent tan habitual en aquestes contrades.

  Les muntanyes de Tivissa i Vandellòs per la seva condició de frontera natural entre el Camp de Tarragona i el Vall de l'Ebre, entre el riu i el mar, ocupen un lloc estratègic, de pas i cruïlla a la vegada,  que ha configurat el territori reflectint-ne la història i la cultura. Al marge doncs de la rica biodiversitat, l'evolució demogràfica des de lèpoca feudal, passant per la Desamortització (al segle XVIII i XIX són el punt àlgid del poblament del muntanyam) fins arribar a la devallada a mitjans segle XX i l'actual abandonament també explica els projectes que es van implantar al territori. Aquesta història es perceptible a través dels grans massos, dominis i llogarets escampats pel territori com ara el Gavadà o el de Genessies. Aquesta darrera data del 1584 i tenia 47 rabassaires. i la seva estructura estava pensada per a l'abastiment famailair: celler, establia, refals, trull, cisterna, era, premsa de vi, forn de pa, corrals, etc. Les freqüents torres de defensa ens parlen d'històries de bandolers. El de Genessies no es pas l'únic, però si un, per no dir el més important dels que s'hi poden trobar.

  Els vint-i-dos itineraris van acompaanyats d'una descripció acurada que inclou el punt de sortida, la distància a recòrrer, la durada o el nivell de dificultat.  Cadascun d'ells va acompanyat d'un mapa i un perfil topogràfic que permeten conèixer a l'avançada el grau dels desnivells i l'ascensió acumulada.  La riquesa toponímica i les variants lingüístiques és una altra aspecte a observar i que ja va interessar i ser recollida pel filòleg Joan Coromines acompanyat per aquestes muntanyes per la gent del país.

Pàgina inicial d'un dels recorreguts circulars de Vandellòs

[Una versió d'aquest text va ser publicat a La Vanguardia/Tarragona del divendres 6/I/2012]

L'esperit dels pescadors de tonyines a la platja de l'Almadrava

El que avui es una platja turística, abans va ser un poblat de pescadors dedicats a la captura de la tonyina amb l'art de l'almadrava. Aquí explico, gràcies al testimoni  d'uns quants supervivents que han tingut l'amabilitat de parlar dels seus records i experiències, com va ser aquella època i que poden donar una certa idea de com era l'ofici i la vida de la gent de mar. He incorporat, també, algunes notes històriques per donar a conèixer que la pesca de la tonyina i l'art de l'almadrava ja es practicava al litoral català des de ben antic sent el cas que presento, juntament amb l'almadrava de Roses, de les més importants que van existir a Catalunya. 

                            [Publicat el divendres 16 del XII, al suplement dedicat a Tarragona de La Vanguardia]

Per conèixer Pratdip, aneu a la percaça dels Dips (amb les "Històries Naturals" de Perucho a les mans)

  La llegenda sobre els "dips" que circula des de fa segles per la població de Pratdip (Baix Camp) és una de les moltes "Històries de muntanya endins" que s'estan recuperant per fer conèixer els espais naturals – les muntanyes de Vandellòs,  Tivissa i la serra de Llaberia –, i promoure un turisme d'interior alternatiu al de sol i platja que esta a tocar. Pel que fa Pratdip, la idea consisteix en organitzar una mena de gimcana per tal de localitzar una desena d'escultures de "dips" escampades pel poble i, tot resseguint-ne la pista, conèixer la història de la població a través dels indrets més emblematics. Així mateix el recorregut permet ullar perspectives al voltant del nucli de Pratdip d'un notable interès natural.

  Però, què eren o són els dips?. Segons sembla vindrien a ser uns éssers mitològics meitat gosssos negres, meitat vampirs. D'aqui que se'ls coneixi com "els xucladors de sang". Abans que res resulta recomenable  apropar-se a l'Oficina de Turisme on ens proveiran d'un fulletó indispensable on s'hi fa constar un planol de la població i el perfil dels deu cans negres i malèfics. La llegenda dels "dips" sembla que està a l'origen del nom del poble tot i que els linguistes no s'acabin de posar d'acord en l'etimologia del topònim tot i estar-hi en que es tracta d'un nom compost. Al poble expliquen que, en relació al nom, com a forma més usual i espontània es fa servir "el Prat", i "Pratdip" com a registre formal. Les discrepancies comencen amb la segona part del nom: "dip" per a uns, i "Ip" per a uns altres. Si fos "Ip" seria – segons Joan Coromines – d'etimologia ibero-basca ("ibi")  que indicaria la noció de riu o lloc amb aigua fet que es correspon a l'emplaçament geogràfic de Pratdip: al fons d'una vall amb nombroses fons i l'existència documentada de molins. En canvi, per Pere Balaña en el diccionari "Els noms de lloc de Catalunya", la referència descriptiva faria al·lusió al llop, "prat de/ls llop/s".

  Querelles lingüísitques al marge, el cas es que una col·lecció de segells de l'Ajuntament que podem trobar reproduits al llbre "Pratdip. Històries i recerques" de J.M.Coll,  porten la imatge incorporada del dip des del segle XVIII fins a l'actualitat. Només durant un breu periode del franquisme es va substituir per l'àguila de Sant Joan que pertanyia a l'escut d'Isabel la Catòlica i, després, als Reis Catòlics. Més encara: a un làpida que es troba a l'esglèsia i que data del 1238 es parla, en llatí,  de "Prato Dip".

  Ara bé, la contribució més gran que s'hagi fet mai a la llegenda la devem a l'escriptor Joan Perucho que s'hi va inspirar (se'n deuria informar sent jutge a Gandesa)  per escriure l'any 1960 una de les millors novel·les catalanes del segle XX: "Les històries naturals", on crea el personatge d'Onofre de Dip, un A Praantic cavaller del rei En Jaume que pel seu mal cap es va convertir en vampir. A l'entrada del Casal de Pratdip - un bon punt on agafar forces per començar la cacera del dip i la descoberta del poble -,  hi ha una inscripció que es pot llegir completa al capitol quart – "Teoria del dip" – de la  novel·la de Perucho. El fragment forma part d'un text que l'autor diu que pertany a un tractat medieval on es discurseja sobre la natura del dip i la manera de combatre'l: "....E no viu si no per lo sanch e no pot veser alls, juyivert, verdolagues ne Santes creus en lo coll ni vesser spill....".

  Però, com fer-s'ho per trobar els dips? Per on començar? Quines pistes tenim? Com podem seguir-ne el rastre? Si s'observa el diptic que ens lliura  l'Oficina de Turisme es pot veure que   cadascun dels "dips" que s'hi reprodueixen, a més d'anar numerats, s'acompanyen d'una petita llegenda. D'un d'ells, per exemple, se'ns diu que "hi ha dips que de dia enyoren la lluna...". O aquest altre de ben inquietant: "...n'hi ha de caçadors..." D'un altre dels exemplars que haurem d'atrapar se'ns diu "...que, amb més ganes de jugar que d'una altra cosa, us esperaran amagats". En algun cas fins i tot se'ns diu on se'ls pot trobar i de passada prendre la corresponent lliçó d'història: "...i n'hi ha (...) que demanen menjar sota Ca la Torre". O bé, que "... fan la migdiada, sobre les arcades medievals". Hi ha dips que no estan indicats, però que també cal trobar. Aleshores cal adreçar- les passes fins a l'esglèsia parroquial o, tot caminant, arribar-se fins a l'ermita de Santa Marina on es trobarà repòs i aliment.

  Avis per aprensius: no esta de més procurar-se algun dels remeis inscrits a l'entrada del Casal, no fos cas que Onofre de Dip decidís abandonar la cripta del castell que senyoreja el poble i ens sortis a l'encontre per qualsevol raconada.

Per més informació de les activitats que es poden fer a Pratdip consulteu Ajuntament de Pratdip

[Aquest reportatge va ser publicat al suplement de Tarragona de La Vanguardia el propassat dia 29 de juliol]