Imatges de l'Escala d'ahir i avui

A la imatge superior es pot veure l'antic escorxador i els safareigs públics de l'Escala als anys 20 del segle passat. A la imatge inferior, el mateix edifici un cop restaurat i adaptat a les necessitats de l'actual Museu de l'Anxova i de la Sal de l'Escala. Es curiós comprovar com la massa forestal del darrera del Museu, antigament no existia. Sortossament la conservació d'aquests elements tan lligats a la vida del poble han estat preservats com un valuós patrimoni. A la fotografia superior, tot i que no hi surt, hi ha també la font a la que s'accedeix baixant una escala de sòlids carreus, i de la que Víctor Català en va fer una descripció al relatat "Lenin" del recull "Vida mòlta": "(...) sota el ràfec d'una gran volta de canó que descansava sobre tres parets fermes, una al fons i les altres a banda i banda". La font esta alineada amb el safareig i és la segona parada de la ruta literaria dedicada a l'escriptora que organitza el Museu.

Perspectiva de la font, antic safareig amb

l'escorxador al fons i actual Museu de

l'Anxova i la Sal

La font en un moment de la ruta Víctor

Català

(Fotos:Marc Soler)

Els interessats a fer-la, es poden adreçar a: Museu de l'Anxova i de la Sal - l'Escala - Costa Brava

Coratgia: la Natura com exemple i recordatori

Una petita delícia: portada
a dues tintes
de l'editorial Dalmau (1946

Allò que atreia Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert, L'Escala 1869-1966) de Barcelona no era pas cap dels indrets més emblemàtics i prestigiats de la ciutat,ni aquells altres que esmenten els historiadors, ni tan sols els espais que "finquen els barcelonins",no. Tampoc deixava que la mirada se li esmunyis "amb el corrent humà, tumultuós i multicolor que circula per les Rambles".

El que li crida l'atenció i li té el cor robat es l'herbei que creix al terra d'una cruïlla de, tal com diu ella, "la ciutat nova". El que l'emociona es allò ínfim, miserable: un bri de verd, un serallet de no res que no crida l'atenció de ningú, ignorat per tothom, abandonada a totes les inclemències del món - "peus, rodes, secades, gebrors",... Però que es resisteix a desapareixer i sobreviu entre el tràngol aqueferat de la vida a ciutat. 

El que expressa l'escriptora es que, malgrat la intervenció de l'home en tots els ordres de la vida, el misteri de la supervivència tossuda de l'herbeta, el misteri de com hi ha anat a parar la llavor i de la manera que si arrela i com s'arrapa a la vida per sobreviure davant totes les dificultats és, no sols un fragment petitíssim de bellesa entre la grisalla de la gran ciutat, sinó també l'expressió exacte del que ens anuncia el títol de la prosa: "Coratgia". El coratge davant les dificultats. Saber encarar-les.

Això de banda, però, l'herbeta de Caterina Albert ens ve a recordar una altra cosa. Aquesta: tot i que l'home – "manefla de mena" ens diu l'escriptora - ha volgut, i continua fent-ho, domesticar la natura, endreçar-la, com si es tractés de posar una taula ben parada, la natura sempre acaba per manifestar la seva potent  presència per recordar-nos que en som deutors. Que l'home, malgrat les  capes de civilització de les que s'ha anat imbuint al llarg de la història, porta sota aquest pell tan fina l'antiga imprompta i el record de l'estat salvatge i els seus origens