Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Art(s). Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Art(s). Mostrar tots els missatges

dilluns, 28 d’octubre del 2013

MIrades anacròniques sobre l'horitzó (a la Fundació Miró)

Anna–Eva Bergman. Núm. 8-1969 Gran horitzó blau
Una anècdota explicada per la directora de la Fundació Joan Miró, Rosa Maria Malet, en relació al pintor, ens pot servir com a introducció a l'exposició que s'hi va inaugurar fa uns dies amb el suggeridor títol de "Davant l'horitzó". Explicava la directora de la Fundació el dia de la presentació als mitjans de comunciació, que un dia que es va anar a trobar amb Joan Miró que, de visita a Barcelona s'hostetjava amb la seva esposa a l'Hotel Majestic, se'l va trobar repapat al vestíbul davant per davant d'un quadre de notables dimensions. Miró li va dir que preferia gaudir dels efectes  del quadre als de la migdiada. El quadre, de notables proporcions, era de Modest Urgell, el seu professor als anys d'estudi a la Llotja. El quadre era, és, "Paisatge" (1893-1919). 
Doncs bé, a les tres parets de la primera sala que inaugura l'exposició dedicada a l'horitzó hi figura l'esmentat quadre d'Urgell, enfrontat a un altre del seu alumne Miró ("Pintura" c. 1973) i entre tots dos s'hi pot contemplar "Els quatre horitzons" (1991) interpretats per un alumne d'ambdos, Perejaume. El quadre d'Urgell era una lliçó permanent per Miró en tan que, a partir dels seus ensenyaments, va saber  lligar dos aspects fonamentals a la seva obra: l'espai tel·lúric i l'espai còsmic.
Una advertència que cal fer al potencial visitant es que en cap cas es trobarà en una exposició de paisatges. És una exposició, això si, d'homenatge a Miró i a la pintura. Segons explicava la comissaria de l'exposció, Marina Millà, "l'horitzò és un element que ha marcat el desenvolupament de la pintura. És un element invisible, un lloc que no arribem a entendre mai del tot i on es concentra tota la pràctica de la pintura". 
August Strindberg: Un penya-segat vora el mar
El que planteja l'exposició es una aproximació anacrònica, és a dir, no cronològica seguint la teoria desenvolupada per Georges Didi-Huberman a "Devant le temps. Histoire de l'art et anachronisme des images" (hi ha traducció al castellà a "Adriana Hidalgo Editora"). D'altra banda aquesta teoria també havia estat plantejada per Walter Benjamin i Aby Warburg – els interessats en aquest darrer i singular teòric de l'art, poden consultar el suplement "Cultura's" de La Vanguardia que va dedicar-li portada i pàgines interiors a l'exemplar nº 429 del 8/IX/2010. En definitiva,  tal com explicava la comissaria Millà, es tractaria "de posar l'èmfasi en la comunió, en allò que tenen en comú" per damunt de períodes i estils.
Ansem Adams: Prop del Parc Nacional
de la vall de la Mort
Seguint aquests teòrics l'exposició s'estructura en una sèrie de  diàlegs, fins a un total de 14, on obres i autors de diferetns èpoques, dialoguen i s'interpelen. La seixentena d'obres exposades abasten des del Romanticisme  i l'Impressionisme  fins a l'actualitat incloent aparts dedicats a l'escultura i la fotografia. Així veurem desfilar els origens de la pintura dels horitzons amb obres de Böcklin, Ferdinand Hodler, Gerhard Richter, August Strindberg o Félix Valloton. A continuació trobem les avantguardes representades per Calder, Vuillard, Morellet o Dufy. Un grup de marines enceta la conversa amb obres de Van Dongen, Salvador Dalí, Max Ernst i Pierre Bonnard. No menys interessant és el dialeg cinquè on es produeix per partida doble: d'una banda, entre Nolde i Sugimoto i i que es relacionen amb les marines de la sala anteiror, i per l'altra, amb Max Beckman i Yayoi Kusama (el primer forçant la perspectiva, i el segon anul·lant-la).  
D'altra banda cal remarcar que hi ha un diàleg sobreposat que gira entorn de les diferents geografies. En aquest sentit, l'exposició proposa un doble diàleg entre la concepció de l'horitzó segons l'han entès els artistes europeus i els nordamericans. Vegi's, per exemple, la desena conversa amb la sèrie de fotografies d'artistes nordamericans i el punt de vista amb que encaren el tema de l'horitzó.
Gerhard Richter. Paisatge a prop de Hubbelrath
Nicolau Raurich: Terrer llevantí (1921)
La mostra també presenta un diàleg intercultural entre Antoni Tàpies (un matèric que estava en camí), Alex Katz (Pop) i Fred Sandback (minimalista).  Mentre, a tocar, podem contemplar dos obres de Nicolas Raurich (que podriem qualificar, arriscant, un pre-matèric). Per si tot plegat no fos suficient tot al llarg del recorregut tenim els horitzons de la societat industrial i posindustrial (Baselitz, Hockney), els místics (Chagall, Yves Klein Ettore Spalleti), els postcolonials (issac Julien, Zineb Sedria). La dotzena conversa ens planta davant l'skyline - l'horitzó urbà -, i a tall d'epileg una sala presidida pel quadre de René Magritte, "Le château des Pyrénées", acompanyat d'obres de Monet, Osbert, Eliasson i Antoni Llena:  "La història de l'home", "La historia de l'art", "La història de la pintura". Tres obres sobre paper blanc, amb les llegendes escrites a boligraf (2) i a llapis (1), i amb una tenue linia que insinua l'horitzó o els horitzons.
L'horitzó abordat des de la pràctica escultòtica esta respresentada per obres de Chillida i Ann Veronica Janssens. El primer per "Elogio del horizonte" acompanyat de la sèrie fotogràfica que il·lustra el procés de creació de l'artista basc. L'obra de Janssens es un horitzó aquatic tancat dins una vitrina suport tradicional de l'escultura. I una representació minimalista de l'horitzó son les obres de Dan Flavio i Carl Andre. El primer amb una obra lumínica, el segon amb una obra sòlida. Llum i fusta de cedre vermell (una mena de dic) que a més actua com un horitzó dins el context de la mateixa exposició oferint en funció de si es mira d'un costat o de l'altra,  perspectives diferents: els horitzons de Perejaume, o els skyline de l'altra.
Per acabar, una nota referida al catàleg: facin-li atenció, resulta imprescindible. Presenta textos de Martina Millà (Diàlegs amb l'horitzó) Hans Ulrich Beck (Horitzons,confins, linies), Marta Tafalla (En aquella banda), Jacob Rabinowitz (No s'acaba de conèixer, no s'acaba de veure) i Mieke Bal (Fins a cert límit: traçar la línia...o no). 
El poscolonialisme de Sedira
 Vista apocaíiptica 








Per mes inforamcio: Fundació Miró










René Magritte.
El castell dels Pirineu



dijous, 28 de març del 2013

La pols de tots els miralls barcelonins

  Emili Bosch-Roger és un pintor pel que sento una atracció especial. Del cert no sabria dir-ne el motiu. Potser és que tampoc m'ho he plantejat mai de buscar la raó del que m'atrau de la seva pintura. Ben mira't potser ni m'interessa saber-ho del tot. En tinc prou apropan-m'hi i deixar-m'hi anar. Si ho racionalitzes potser perdrià la màgia - quina paraula! –, en sabria més coses, d'ell i de mi, sí, però: m'importa o prefereixo aquest acostament sense croses ni cotilles apriorístiques? La racionalització em faria perdre l'emoció?. 
  Si ara en parlo és perqué arran de l'exposició sobre el Paral·lel – magnifica, per cert – que ha organitzat el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona de la mà del que serà el futur director del Teatre Nacional, Xavier Albertí (fet del que cal felicitar-se: toquem fusta i que el deixin treballar) em vaig trobar per sorpresa davant una sèrie de pintures que porten la firma de l'artista admirat.
   Si Mompou va ser reivindicat fa uns anys gràcies a una exposició organitzada per la Fundació Caixa Catalunya La Pedrera, no fora una mala pensada fer-ho també amb Bosch-Roger malgrat que fa 19 anys, amb motiu del centenari del seu  naixement, el Departament de Cultura de la Generalitat li va dedicar una exposició al Palau Moja (de l'1 / XII / 1994 fins el 8 / I / 1995).
  Amb motiu d'aquella exposició el professor Jordi A.Carbonell va publicar un opuscle que té interés de consultar. Entre d'altres coses s'hi pot llegir, relacionat amb les exposicions que va fer entre els anys 1926-30, que l'estil estava "basat en una pinzellada embastada i sintèticament constructiva,  de cromatisme exaltat, i aplicat a una temàtica que va ser omnipresent al llarg de la seva trajectòria: paisatges suburbials com  el de les barraques de Montjuïc, carrers concorreguts com el Paral·lel i les Rambles i temes del port de Barcelona. Era un visió densa, dinàmica i cosmopolita del món modern quotidià, una visió de la realitat que ja distava molt de la descrita a les obres dels noucentistes". I més endavant el professsr de la URV afegia: "Estilísticament, els seus quadres eren d'un constructivisme rigorós i persisitent, amb un clar domini de la línia sobre la resta de valors plàstics. El cromatisme havia esdevingut més afinat, amb abundor de blaus i colors lluminosos, peerò sense caure en estridències".
  La primera cosa, però, que vaig llegir sobre Bosch Roger va ser una critica d'Ignasi Agustí (si, l'autor de "Mariona Rebull" i des del meu punt de vista un excel·lent i sorpresiu comentarista d'exposicions) a la revista "Art". Escrivia Agustí l'any 1934 que "de la ciutat mediterrània (...) ha temptat tots els recons. Coneixedor aprofundit, captador meticulós de la pols de tots els miralls barcelonins, a Bosch-Roger li plau tan la renglera de platans de passeig de suburbi com la grisa grolleria estilitzada dels mercats, com l'onada artificial que assaja un ritme d'acordió de Noruega, en l'humida i corcada cadena de les pedres del moll".
  Sempre he pensat que aquest fragment m'explicava prou bé l'experiència de contemplar la pintura de Bosch Roger.

dimarts, 26 de març del 2013

Mesopotàmia

– És Art Decó? 
– Nooo, és art fet a la Mesopotàmia d'abans del Diluvi. diuen. En aquest cas es tracta d'un collar perqué les senyores d'aleshores poguessin presumir.
Nota: Es podia veure a l'exposició "Abans de Diluvi. Mesopotàmia 22500-2100 c.C" al CaixaForum de Bcn.

divendres, 11 de gener del 2013

Les pomes de Cézanne vistes per Rilke

El poeta txec d'expressió alemanya Rainer Maria Rilke, comentava en una sèrie de cartes adreçades a la seva muller, l'escultora Clara Whestoff, l'exposició dedicada a Cézanne l'any 1907 al Salon d'Automne de París. 
A la carta amb data del 7 d'octubre d'aquell any, que queia en dilluns, Rilke escriu a Clara que ja sap que troba més interessants les persones que visiten les exposicions que no pas les obres exposades. Però a la sala dedicada a Cézanne i davant la seva pintura tot canvia i escriu: "Allí tota la realitat li fa costat: en aquell blau espès enconxat que té, en el seu vermell i en el seu verd sense ombres i el negre vermellenc de les ampolles de vi. I la pobresa de tots els objectes en ell: les pomes són totes pomes per a confitar i les ampolles de vi són d'aquelles que escauen a les velles butxaques de jaqueta que, de tan donar-se, han agafat la forma arrodonida".
La descripció - diguem-ne així - és d'una finor excepcional.
A partir d'aquestes pomes que criden l'atenció del gran poeta, és que la història de la pintura farà un tomb radical. A partir de les pomes de Cézanne, les pomes ja no seran mai més unes pomes; seran tota una altra cosa.

dimarts, 18 de desembre del 2012

L'art i la realitat social interpretats per George Grosz

Grosz a l'estudi (Foto: Marc Soler)
  Quan els nazis van arribar al poder van organitzar una exposició itinerant de caràcter difamatori que es deia "art degenerat". Entre les obres triades en figuraven una vintena de Georges Grosz, una de les seves bèsties negres. A més a més van retirar fins a gairebé tres-centes obres seves dels museus públics on la seva obra era exhibida.
  Un dels motius (encara que no pas l'únic com veure'm) que tenien els nazis per incloure Grosz en aquesta exposició eren / són els retrats que va fer de Hitler amb una clara voluntat de denuncia. Després del cop d'estat de Hitler del 8 de novembre de 1923, a la portada del diari "Die Pleite" (La Fallida) es va publicar un dibuix de Grosz que es titulava "Siegfried Hitler". Val a dir que "Siegfried" es un nom germànic compost per "victòria" i "pau". El sarcasme resulta evident. A la imatge es pot veure Hitler vestit amb una pell d'os, una espasa a la cintura, el tatuatge d'una creu gamada i un collaret format pel que semblen ser unes dents humanes: tota una premonició. Aquest "retrat" forma part de la magnifica exposició "George Grosz. De Berlín a Nova York" que es pot veure al CaixaForum de Tarragona.
El mes de gener del 1933 Grosz fuig just a temps per salvar la pell quan les tropes d'assalt irrompen al seu estudi i vivenda havent estat nomenat Hitler canceller del Reich el dia 31. A la tardor s'instal·la a Long Island i comença a publicar a la prestigiosa revista de referència "Esquire". Des del refugi nordamericà segueix les informacions que li arriben d'Europa i de la Guerra Civil espanyola. L'art de Grosz continua ben afilat a l'hora de denunciar la guerra i el militarisme. Té dos dibuixos dedicats al general feixista Queipo de Llano - acomiadat de la Casa Reial va escampar xafarderies en un cafè de Madrid dels que la premsa se'n va fer ressó - tan demolidors com el que havia dedicat a Hitler: un d'aquestes dibuixos, que també s'exhibeix a la mostra, es diu "Queipo's aperitif". Entre el dibuix de Hitler i el de Queipo de Llano, hi ha tota una una trajectoria a la que es té accés en el recorregut  que se'ns proposa al CaixaForum tarragoní. Un parell de retrats de Grosz (un a l'estudi, l'altre a peu dret, sempre amb la pipa a punt) reben el visitant. 
Si la denuncia de la guerra i del militarisme es fan ben paleses a l'obra de Grosz (no endebades va coneixer de primera mà els horrors de la Gran Guerra), no hi són menys presents la denuncia de caràcter social i econòmic. En aquest sentit, per exemple, cal remarcar les seccions de la mostra dedicades a "Els horrors de la Primera Guerra Mundial" i el "Compromís polític". O la sèrie dedicada a l'adaptació teatral de la novel·la de Hasek, "Les aventures del bon soldat Svejk" que va fer Erwin Piscator amb la col·laboració de Brecht. Tampoc l'Esglesia és va lliurar de les seves crítiques ferotges tal com testimonia el Crist crucificat amb mascara de gas i botes que li va valdrà un judici per blasfemia.  
Es podrià pensar que la temàtica no és motiu suficient per atraure l'espectador a contemplar les obres sortides d'una materia tan poc atractiva, aparentment, com són els conflictes socials. Són temes que facilment podrien caure en el panfletisme i la propaganda. Res més allunyat de la realitat. El geni de Grosz rau, justament, en això: convertir l'art no sols en una eina de denuncia (què ho és i molt potent), sinó que sent tot això, a més, fa que ultrapassi i es projecti més enllà del que es contingent fins a esdevenir universal. A més, la seva obra té la força dels testimoniatge d'una època o un periode de la història europea fascinant: el Berlin dels anys 20, la societat d'entreguerres, i la dramatica caiguda de la República de Weimar.
L'obra de Grosz és una lliçó magistral de dibuix: des dels fets a la tinta xina (executats amb pinzell i pluma de canya) fins quan introdueix el color i la manera com el fa servir a l'hora d'ocupar i distribuir l'espai. Ens descobreix, també, la capacitat d'observació de l'artista en un seguit d'escenes on hi surten reflectits tots els tipus humans de l'escala social de l'època. Per una banda hi veiem mutilats de guerra, pidolaires, venedors de tabac i tota mena de representants dels treballadors, sempre amb un posat deshumanitzat, el gest mecanitzat; i, de l'altra, hi ha la classe dominant, els rics i els burgesos, els poderosos, dominats per l'afany del plaer i el guany.
La composició i el detall amb que estan fetes aquestes obres, però, és el que ens descobreix l'artista de llarga alenada. La manera com veu i representa la ciutat és un clar exemple que ens descobreix a l'avançada el futurisme, però també la seva simpatia pel moviment Dadà. Les perspectives distorsionades, la superposició d'elements urbans, objectes i tipus de personatges; el bigarrament de les escenes o la simplicitat despullada del traç són elements consubstàncials a l'obra de Grosz i són els seus trets distintius encara avui. A destacar els 84 dibuixos en blanc i negre i 16 en color que formen la carpeta "Ecce Homo" ("Heus aquí l'home") o els que figuren a la carpeta "Im Schatten" (A l'ombra, 1921) on el contrast entre classe treballadora i la classe dominant resulten punyents. Així mateix cal destacar la sèrie "Els bandits" a partir de l'obra de Schiller. O la vitrina dedicada a la seva col·laboració amb el setmanari alemany d'art i literatura "Wieland". 

 Un audiovisual i un catàleg indispensables

Dins el recorregut d'aquesta mostra antologica i completíssima s'ha tingut l'encert d'incloure-hi la possibilitat de visionar l'audiovisual del director cinematogràfic Alexander Urban (1954) de 63 minuts de durada, "El porc humà en el punt de mira. L'anhel de George Grosz". El film es va rodar l'any 2009 amb motiu de complir-se el 50è aniversari de la mort de l'artista alemany. L'homenatge filmogràfic inclou la lectura de nombrosos passatges de les carte i textos que Grosz va escriure per part de siversos artistes alemanys, així com fragments de pel·lícules de l'època que donen una idea del que va ser l'Alemanya o el Berlin dels anys 20.
Així mateix el catàleg amb textos a càrrec d'Annette Vogel ("L'art com a fusell i sabre")m de Birgit Möckel ("A piece of my world in a world without peace") i d'Annette Blattmacher (George Grosz i la guerra civil espanyola") són un magnífic complement a l'exposició i per apropar-se a l'obra de l'artista.

CREDITS FOTOGRÀFICS
De dalt a baix (tret de la primera) i amb autorització de Caixa Forum de Tarragona: 
1.– Crepuscle 1922. Impressió òfset en color. Col·lecció particular, Berlin.   2.– Cràter d'obús, 1915. Transferència litogràfica. Col·lecció particular.  3.– Friedrichstrasse, 1918. Fotolitografia. Col·lecció particular.  4.– Persones perfectes, 1920. Transferència litogràfica. Col·lecció particular.  5.– Crepuscle, 1922. Fotolitografia. Col·lecció particualr, Berlin.  6.–  Crnaval sagnant, 1915-1916, transferència litogràfica. Col·lecció particular. (Totes les iamtges de George Grosz, VEPAG, Barcelona 2012)

dimecres, 8 de febrer del 2012

Tàpies

  Aquest matí m'he apropat a la Fundació Tàpies, a l'antiga seu de l'editorial "Montaner y Simon". En el libre de condolències hi he deixat aquesta nota: "Per l'obra, pel que heu deixat a la ciutat, per la fidelitat al país trascendint-lo, simplement GRÀCIES".
Quan l'artista va cumplir 80 anys, el diario francés "Lberation" li va demanar de col·laborar-hi. Aquí en teniu la portada, la contra i el que hi va escriure.


dimecres, 1 de febrer del 2012

Adiós a la mítica Sala Rovira

Adiós a la mítica Sala Rovira

 Com si es tractes d'un efecte crida (veieu la nota dedicada a la desparició de llibreries) ara ens arriba una altra pèsssima notícia. Continua la desertització del patrimoni i el paisatge històric, civic i cultural de Barcelona sense que ningú mogui un dit. No hi tenen res a dir els nostres pròcers? 

dimarts, 17 de gener del 2012

Cursos de pintura i estades a Pratdip amb la pintora Carme Bassa


  Feia anys que la pintora Carme Bassa li donava voltes al projecte de deixar Barcelona, tancar el seu estudi del carrer Canuda, abocat damunt la Plaça Villa de Madrid, per tal  d'instal·lar-se lluny de la capital. A Pratdip hi va trobar el que portava buscant des de feia temps: un vell edifici, a ser possible allargat, de teulada a dues aigues, en definitiva un antic galliner en desús que va transformar – amb el consell i col·laboració d'Itziar González, l'exregidora de l'Ajuntament de Barcelona  – en el que avui és la seva residència habitual i estudi amplíssim i lluminós.
  L'arribada a la població ara fa quatre anys d'aquesta antiga alumne de l'Escola Massana i de l'Escola Eina, va suposar que, des d'un bon començament,  s'establis una relació molt estreta amb Pratdip. A la Massana, amb els companys de curs, va protagonitzar "la" revolució negant-se a pintar bodegons, conseguint que els deixessin experimentar a cor que vols en un espai que es va habilitar expresament per a ells; i a Eina hi va aprendre els recursos de la pintura gràcies al mestratge de l'enyorat Albert Ràfols Casamada i el pintor equatorià Patricio Vélez. 
 La finca es troba en un paratge – "El Planas" o "El Colomer" –, ni gaire a prop ni massa lluny del poble. La distància justa. Des de l'entrada es veu el porxo que presideix la vivenda-estudi. Un porxo cobert per una frondosa bignonia rosa i per una espècie de solanum. El terreny, per la banda de la dreta, s'enfila obrint-se de forma suau i progressiva fins a formar un parell o tres de discretes terrasses delimitats per murs de pedra seca. La vista damunt el poble, amb les torres, les restes encimbellades del castell i les muntanyes que l'envolten es magnifica, un punt espectacular. 
  En realitat Carme Bassa arriba a Pratdip amb una idea de vida però també amb un projecte cultural. Ni una ni l'altre no són alienes. "Tenia al cap - explica la pintora - que treballar col·lectivament et permet creixer i resulta més enriquidor. I que allà on anés a parar establiria lligams amb la zona. La pintura ja es un exercici prou solitari...". Quan el municipi s'interessa per la nou arribada i les seves intencions, en va informar fil per randa a l'alcadia. En varen quedar sorpresos i des d'alehsores l'entesa va anar sobre rodes. "Els vaig explicar - comenta Bassa – que això era un projecte cultural. Que seria el meu taller però també un lloc obert on s'hi pogues venir per fer diferents activitats: des de cursos de pintura fins a estades per a creadors o no. Un altre de les meves il·lusions es arribar a organitzar un concert cada temporada". Tan es així que ja abans d'estar-hi instal·lada, l'any 2006, organitza un concert de cant amb la "Coral Diapasó". Després n'ha organitzat un parell més. L'any 2009 va portar la "Coral Harmonia" on també canta – per Bassa, el cant, és una activitat indefugible i arrelada en la tradició familiar –, a la finca aplega 60 persones, organitza el dinar, l'Ajuntament hi col·labora amb qüestions d'infraestructura (neveres, taules, ajuda econòmica) i la gent del poble l'ajuda en tasques d'intendència. El tercer concert es va fer l'any 2010, i el protagonitza el grup de pop-rock, "Books & Roses".
  L'obra de Carme Bassa es coneguda per utilitzar la tècnica encàustica que consisteix a barrejar cera d'abelles amb diferents resines i pigments. La va descobrir (fa un incis i em diu que l'explicació pot semblar pedant però es que fou així com va anar) al MoMa novaiorques. A la sala dels expressionistes americans. Es va aturar davant una vitrineta on s'exposava una petita obra en fusta de Jasper Johns:  una bandera nordamericana de petit format. El que la tenia clavada davant l'obra era la tècnica emprada per Johns - quina era, es preguntava – i no pas la representació de les barres i estrelles. Alguns mesos  més tard acabaria per assabentar-se'n.
 A la pregunta de si ha canviat res de la seva pintura des de la seva arribada a Pratdip, Carme Basa comenta que "el meu interès per la pintura no es estar fent sempre el mateix per molt còmode que em pogui sentir amb l'encaustica, sinó anar experimentant solucions noves. L'essencia del que vull dir amb la pintura es el mateix; el que ha canviat, és la manera de dir-ho".A una de les jornades de portes obertes i mentre Bassa parlava amb als assistents i mirava alguns treballs que li presentaven els més joves, va dir que "la pintura, el seu misteri, sempre es una sorpresa". En recordar-ho em comenta que "...són els elements que trobes a força de treballar molt i que surten a la impensada. El pitjor que pot passar quan pintes es aburrir-te. És clar que necessites una base per saber on et trobes i poguer llançar-te per veure que passa. I aleshores es quan t'equivoques, es quan surten els nyaps i et dius i repeteixes que no en sabras mai prou,...És aleshores, quan intentés resoldre el conflicte, el problema que se't planteja, quan suren els recursos i trobés la solució i obres un camí nou. Es el que té de màgic la pintura i el que et reconforta".





















UN PROJECTE AMBICIÓS
A més dels cursos de pintura d'una setmana (amb opció a dormir i menjar) dels que fins ara n'ha impartit un total de 7, el projecte de Carme Bassa es de més llarg abast. El jardí és una peça important.  L'objectiu de l'artista ja des d'abans d'arribar a Pratdip era la d'oferir l'experiència d'un retir d'estil monàstic a totes aquelles persones, creadors o no, d'aquí i de fora, que volguessin passar una temporada a El Planas. Oferir un espai on músics, escriptors o pintors poguessin refugir-se per treballar. O, senzillament, passar uns dies de tranquil·litat, disfrutar del silenci, llegir, passejar o submergir-se en l'atmosfera de la pintura. Per afavorir aquesta experiència Carme Bassa esta creant un jardi on convisquin diferents espais i ambients. Com li passa a ella mateixa, vol que no hi hagi cap mena de discontinuïtat entre la feina al taller de pintura o estar-se a l'exterior, practicant la jardineria.  Que tot flueixi. 
Els interessats en els cursos de pintura o a fer estades, poden consultar i entra en contacte a: Bassa.com

dimarts, 29 de novembre del 2011

De la 'vanitas' al surrealisme dalinià

Pel que sembla aquest tipus de postal va gaudir de força popularitat a començaments del segle XX segons ho explica Juan José Lahuerta al capitol "Composición (Fuga)" del llibre "Estudios antiguos". 
L'autor ens recorda que la proliferació a milers d'aquesta mena de postals i la reiteració del mecanisme de la calavera va fer que les imatges es fessin servir més com a broma i divertiment més o menys truculent, que no pas per donar una idea més o menys solemne del "memento mori". Però tal com recorda Lahuerta, les postals d'aquest estil van influir en l'obra de Salvador Dalí molt més del que s'ha reconegut y "sobre los mecanismos de construcción de su imagen paranoica".

["Estudios antiguos" de Juan José Lahuerta. Antonio Machado Libros. Premio Interncional de Ensayo 2009. Circulo de Bellas Artes]

dilluns, 14 de novembre del 2011

Quan el ballet va ser alguna cosa més de la mà de Diàguilev

Matí plujós i gris, desplaent.
El temps rúfol, però, no apaga ni enterboleix l'enlluernament ni la brillantor que portem als ulls després de deixar enrera les sales drapades de negre on te lloc l'exposició sobre "Els Ballets Russos de Diaghilev 1909/1929" a la seu del CaixaForum, a l'antiga fàbrica Casa Ramona. 
Sobre el fosc teló de fons, a l'interior de les vitrines esclata la llum dels figurins que exhibeixen tota la intensitat cromàtica i de disseny d'una rabiosa modernitat.
Com en tants altres moments de la història, aquesta fulguració que van ser els ballets de Diàguilev van ser això: una resposta única en un moment unic, irrepetible, de l'art d'entreguerres del segle XX i la seva trobada amb les avantguardes artístiques del moment. Perqué gràcies a ell es pot assegurar que la dança clàssica també va saber evolucionar i avui ne's deutora.
Serguei Pavlovitx Diàguilev (1872-1929) fou un personatge tan fascinant com misteriós, digne d'una novel·la. Al plafó de la sala inicial  mostra una gran fotografia seva de l'any 1916 on se'ns diu que va ser "un dictador, dimoni, xarlatà, bruixot i encantador". Quan passem a la seguent sala se'ns informa que abans de saltar a la fama internacional presentant espectacles de dansa entre 1909 i 1929, "va ser editor, crític, organitzador d'exposicions i promotor de música i òperes russes". L'home va morir - no conec cap lloc millor per fer-ho per algú que no fos ell -  a l'Hotel des Bains de Venècia, al Lido. La factura que va deixar sense pagar una setmana abans de morir-hi, esta exposada al final del recorregut.
Abans, però, haurem tingut temps d'embadalir-nos, malgrat el pamflet de protesta que van escriure Louis Aragon i André Breton contra la col·laboració de Max Ernst i Joan Miró, o abans Picasso, amb els ballets de Diàguilev pel que suposava de traició a les essències del surrealisme. Però la nòmina d'artistes s'aniria ampliant amb pintors de la talla de Matisse o Derain, músics com Satie, Falla, Ravel, Stravinski, Prokofiev, Rimski-Kórsakov o escriptors com Jean Cocteau. Josep Maria Sert - el primer no rus a col·laborar amb la companyia –,Pere Pruna - sopresa! - o Juan Gris també hi van deixar la seva empremta.
Davant els nostres ulls van passant maquetes de decorats, esbossos dels sistemes d'il·luminació, dissenys de vestuari per a diferents ballets, posters de les representacions, publicacions, la rosa que lluïa Nijinski a "Le spectre de la Rose" o el turbant que portava en el seu debut a Paris. Per no parlar del vestuari que portava a l'acte II de la representació de "L'après-midi d'un faune". Tot el conjunt  presidit per un motllo del cap del cèlebre ballarí. Hi trobarem, també, una sèrie de quatre dibuixos realitzats al pastel sobre "La consagració de la primavera" de Stravinski, el programa de record del Théâtre des Champs-Elysées i un video amb la representació del ballet exposats en un plafó que va de d'un extrem a l'altre de l'espai que ocupen els vuit maniquins amb el vestuari de la representació. També hi han dissenys dels telons de fons, alguns dels quals s'han reproduit damunt cortinatges que fan les vegades de separació entre les diferents sales. Dos d'aquestes casos són els dedicats a "L'ocell de foc" amb el vestuari corresponent o el teló frontal de "Le train bleu" obra de Picasso. Davant de la repoducció d'aquest teló hi trobem una vitrina amb els vestuari dissenyat per Coco Chanel pel mateix ballet amb música de Darius Milhaud. Les troballes són incomptables, les descobertes enlluernadores, la curiositat irrefrenable. Els tresors, innombrables. La màgia absoluta. 
També s'hi pot veure des d'algun dibuix atrevit per al ballet "Les dones de bon humor" (1917) on hi participava la ballarina Olga Kokhlova que es casaria amb Picasso l'any 1918, fins el vestuari per "Les Biches" (Les cèrvoles) que va ser dissenyat per l'artista Marie Laurencin (1883-1936). El vestuari de "Parade", ens deixara amb la boca oberta (pur cubisme made in Picasso), i els de Giorgio de Chirico (!¡) per als convidats i la silfide de "Le Bal" (1929) ens acabaran de deixar del tot enlluernats si això fos encara possible després del "tour de force" que suposa l'exposició. I aquí només hem donat una breu pinzellada del que l'espectador hi pot trobar i gaudir.
Destaquem també dues sales: la dedicada a veure i escoltar una sèrie de ballets a càrrec del Ballet Nacional de España i la sala final on s'explica de forma sintètica i a través d'un muntatge audiovisual (vuit pantalles organitzades en forma d'octaedre) la presència dels Ballets Russos a Espanya i els motius històrics que van fer-la possible amb representacions al Teatro Real de Madrid i al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. D'un i altre hi han exposats els programes de les representacions que s'hi van fer, entre d'altres ddocuments no menys interessants i que acrediten el pas dels ballets pel país. El pintor Ricard Urgell va deixar una pintura on testimonia el pas dels Ballets pel Liceu (obra que figura entre les col·leccions del MNAC). 




dimecres, 9 de novembre del 2011

Perejaume

¿És possible contemplar l'obra plàstica de Perejaume dissociada de la seva obra escrita? O bé, ¿l'obra escrita permet obviar l'obra plàstica? 
No estic dient que no siguin autonomes o que no funcionin amb independència l'una de l'altre. Ben al contrari. Però sembla difícil contemplar i/o llegir les obres de Perejaume, sense percebre que hi remeten i que s'alimenten de forma reciproca en el que podriem dir-ne, en termes de teoria de la comunicació, un  constant feed-back. Amb quina intenció?
 En els dos tercets del sonet inicial d' "Oli damunt paper"(Ed.Empuries,1992), Perejaume escriu:
Paisatge i jo fugim per la pintura,/
ens endinsem pels boscos novament:/
Montalt, Montnegre, el mar, res no ens atura./
Torno cansat quan penso, bo i content,/
que és el mateix el quadre i la natura./
Tot passejant els quadres van creixent.
No són pas els únics exemples que es podrien aportar. Tan a Obreda com a Pagèsiques hi podem trobar seccions que remeten directament a la obra plàstica - per posar un exemple, vegis Els suros. En aquest sentit, doncs, la mostra que es pot veure a La Pedrera es tota una invitació a reflexionar-hi. O si més no a mi m'ha estat impossible sostreure-m'hi malgrat que la plàstica de Perejaume se m'hagi emportat/arrossegat més d'un cop de la mateixa manera que l'artista s'hagi encarregat/escarressat al llarg del recorregut de tornar-me a la cal·ligrafia (el relat cal·ligràfic) de la muntanya/serralada. Una mena de recordatori de la cita que encapçala "Oli damunt paper": Les serralades dibuixadores.
En aquest fer i desfer, en aquest anar i tornar de la lletra a la pintura i a l'inrevés, sura un interrogant. ¿Fins a quin punt l'excés o l'acumulació d'obres d'art no acaba per amagar i banalitzar no tan sols l'art, sino també l'arrel d'on surt? En aquesta direcció apunten les obres que representen gabinets de pintura i pinacoteques ("La segona edat de les obres" I i II) o el petit globus terraqui que s'exhibeix a una de les vitrines amb tot de quadres entapissant la crosta terrestre: la terra (de tan) pintada = exhaurida, gastada. Vegis, per exemple, el quadre "La pintura cobrint la terra". O com el dibuix del cap vist per darrera que semble un retaule ple de pintures: tenim el cap ple de pintura, en desconeixem però l'origen. Ens cal retorna-hi per reconeixen's?
Hi ha un seguit d'obres exposades que ens en parlen d'aquest agotament de la pintura i els dubtes que genera en l'artista així com de la necessitat de retornar al lloc i despintar-lo per dscobrir-ne l'arrel. En són exemples, dels dubtes, "Atrofia del dibuix" o "La pintura m'ha dit que prou".
La paret on hi ha una tirallonga d'exvots que representen fragments de muntanyes i de suro (les escorçes de les alzines), els mapes desplegats o el mateix video "Relleu doble", no són en realitat una invitació a repensar i revisitar els indrets? I la darrera sala, la del ball de muntenyes, no es també amb la invitació a la dança una manera de tornar a contemplar i viure els indrets d'una altra manera? ¿Alliberar-los de totes les càrregues que els hi hem anat posant al damunt fins a desfigurar-ne l'arrel i poguer retrobar-nos-hi?.
A "Pagèsiques" (Ed.62, 2011),a la "Segona Addenda", sobre aquesta necessitat, hi ha un poema que ens ho explica: Cada tarda caminava/de pressa per deixar-me enrere./Caminava de llarg, gairebé que corria/per una escriptura cansada de mi,/tot mirant de deixar-m'hi enrere./A baix, a la dreta, entropessagava/cada tarda amb el meu nom./Després creuava la motllura i ja res no m'únia a mi mateix. Ja ho diu també: voldria que les obres li fossin maternals, que l'acullissin, ser-ne fill. No pas autor.
Una exposició brillant i rica en lectures.

dijous, 29 de setembre del 2011

Disculpin: videoart?

  En diuen videoart. Així, tot ben juntet. Ja ho donen per fet. Els interessats, sospito, ja s'han preocupat prou d'acotar el territori per fer-se'l seu. La qüestió, però, és: el video és art? Que s'obvií el verb, ja és prou significatiu. L'assumpte em planteja pel cap baix dos interrogants simètrics: fan video (art?) perqué no saben fer pel·lícules (és a dir, cinema), o bé fan video (art?) perque no saben pintar?. Ja fa una bona temporada van concedir un premi a Bill Viola que, segons sembla, és el gran pope de la qüestió. Hem diu res de nou la seva proposta? Sincerament, res. Pel que conec - poc tot sigui dit - és una recreació en moviment d'una determinada estètica en moviment. Posats a triar prefereixo l'original estàtic. 
  Si erro, em disculpin. Prometo estudiar i esmenar-me. Mea culpa.