Sobre temporals

Enguany s'ha parlat molt de nevades, però....

L'any 1926 també va ser de neus i pluges abundoses que es van projectar damunt el territori fins a data ben tardana. El que m'interessa assenyalar aquí, però, és el temporal (un llevant formidable) que s'emportà nombroses barraques de pescadors de les platges de Barcelona i Badalona, i provocant  destrosses i talls en les comunicacions (telèfons, ferrocarrils). 

A l'"ABC", diari que no llegeixo com d'altres d'igual condició (per prescripció mèdica un cop les obligacions obligacions professionals han queda enrera, però que té una hemeroteca que paga la pena de consultar en la dosi que el Galèn de torn prescrigui) he trobat una informació valuosa a plana sencera del que va ser aquell temporal. Al llarg de les tres columnes, s'especifica l'hora en que la informació es donava: a les tres de la tarda, el primer bloc informatiu; a les 12
de la nit, els tres blocs restants en que es divideix la informació.

Al marge de les destrosses a les platges del Bogatell, el Somorrostro,  la Mar Bella, Can Tunís o a la barriada de Pequín, així com a tota la costa del Maresme. A Badalona s'explica que el mar presentava "un aspecto imponente. Las olas barrian la playa, y los pescadores se dedicaron, desde los primeros momentos a retirar las barcas que tenian varadas. El vecindario en masa ayudó en esas tareas de salvamento a los pescadores".
Tanta era la força de la mar embravida que tomba fins i tot la paret d'una fàbrica propera al mar. Sembla que no va ser pas l´única a fer-ho.

A la imatge, el Pont del Petroli (Badalona) sota els embats del temporal d'aquell any.

L'avui i l'ahir (per descobrir)

Fa unes setmanes parlava del futur Museu de la Mar de l'Ebre a Sant Carles de la Ràpita, de propera i feliç inauguració. Aquestes dues imatges ens mostren la sortida de l'antic canal de navegació entre Amposta i la Ràpita i que passa per davant mateix d'una de les façanes del museu. Si algun dia es fan excavacions davant de la façana del museu (l'antic edifici de la "Real Compañia de Canaalización del Ebro" més conegut com "les casotes") segurament es descobrira el que fou l'antic moll del canal. La imatge de dalt es d'ara, la de baix correspon als anys 20 del s.XX. Es el que va de l'ahir a l'avui. 

La Barcelona d'abans

  La imatge reflecteix una escena festiva de la platja de la Barceloneta als anys 30 del segle passat. És un dibuix que va fer el gran Opisso i que es va publicar a la innovadora revista "Imatges"(de vida efimera) que dirigia el malaguanyat periodista Josep Mª Planes.

  El dibuix em va servir per fer-ne una descripció que, si hi esteu interessats, trobareu al pròleg del llibre "L'estiueig. Com feiem vacances entre 1929 i 1935". 
  Tot i que la Barceloneta d'avui no es pot dir que s'hi assembli gaire, els hàbits de lleure i oci d'aquest espai tampoc es pot dir que hagin canviat en excés. O que les classes socials que hi accedeixen, si més no, s'han eixamplat. Fins i tot ha esdevingut un espaai urbà objecte de cobdicies especulatives sota l'aparença de volguer-ne millorar les condicions. 
  En canvi el que si que ha desaparegut del sorral de la platja de la Mar Vella per passar definitivament a la història de la ciutat, són les feines tradicionals de la gent de mar i una part de la fesomia urbana del popular barri - la seva façana, per exemple, tot i conservar-ne la dispoció urbanísticia original - tal com es pot apreciar en aquesta altra imatge: una postal dels anys 20 a partir d'una fotografia d'Angel Toldrà Viazo (ATV).

Viure a l'Almadrava o quan les tonyines es treien a força de braços (Homenatge a la Sra. Josepa Pérez, que ja no esta entre noaltres)

Descarregant tonyines a la platja
Foto cedida per Benjamin Reixac

Recupero aquí un reportatge meu publicat a La Vanguardia i del que ja vaig donar notícia penjant en aquest bloc el document en format pdf. En dóno aquí el text tal qual va ser entregat - ara amb alguna petita modificació -, i ho faig en record i homenatge a la Sra. Josepa Pérez que ens va deixar la tardor passada i aquest desembre ha fet un any que va assistir en aquesta conversa deixant-nos el testimoni de com era la vida a L'Almadrava Cap de Terme de L'Hospitalet de l'Infant. Allà on sigui, els meus respectes senyora.

Manuel Nuñez Pérez (1944) pertany a la darrera generació que va nèixer a la comunitat pescadora assentada a la platja de l'Almadrava (entre L'Hospitalet de l'Infant i l'Ametlla de Mar)  dedicada a la pesca de la tonyina. Entre la població establerta a l'Almadrava, ja hi figuraven els seus  avis i els seus pares. El mateix es pot dir del seu cosí, Lluís Nuñez Llaó. Manuel explica que, si una cosa li ha quedat gravada i agraeix dels anys passats a la platja és "l'esperit 'almadraver'", és a dir, la solidaritat entre les families que va viure de primera mà. Un altre aspecte, és l'experiència de l'escola mixta de que va gaudir a l'Almadrava en una època on la segregació per sexes era la norma. I, és clar, hi havia el contacte permanent amb la natura.

Antic pou que abastia d'aigua l'Almadrava
Foto cedida per Benjamin Reixach

L'esperit "almadraver", però, també troba altres formes d'expressió. Una de les  millors sol reviure al voltant d'una taula i un esmorzar de forquilla i ganivet on Lluís Nuñez exerceix de mestre de cerimònia i de fogons. Per en Manuel, quan alguna cosa el neguiteja i vol retrobar la calma fa cap a l'Almadrava, a la punta del Codolar: "És - comenta - tornar a casa meua". Això, i els ralls, que sempre porta al maleter del cotxe i que li fan de lligam amb la platja i que va aprendre a tirar veient-ho fer al seu pare, Josep Nuñez, més conegut com el "Gàbia".

El "cop", on quedaven atrapades les tonyines.
Foto cedida per Lluís Nuñez Llaó

En un cens de població datat l'any 1937 (tot i l'afegit posterior d'un segell del "Movimiento" que hem pogut localitzar al fons de l'Arxiu Municipal de Vandellòs - L'Hospitalet de l'Infant) es poden contabilitzar fins a 21 famílies i un total de 80 persones residents a la platja. La informació  ens la  confirma la mare de Manuel Nuñez, la senyora Josepa Pérez, 88 anys, que hi va arribar procedent de Benidorm. Hi tenia familiars establerts: el seus avis per via materna. "Tots dos eren de Benidorm - explica la Sra. Josepa -, però al cap de dos mesos de casats es van traslladar a L'Almadrava". 

Salvador Arbó i Nuñez, 84 anys, va anar embarcat des dels 14 als 35 anys. És oncle de Manuel i de Lluís. Recorda que per a ell la vida a l'Almadrava representava la llibertat. En Salvador era dels que es tirava al "cop" – l'espai entre dos barques que anaven recollint les xarxes i estrenyent-lo cada vegada més; era on les tonyines havien quedat atrapades – per agafar-les amb els braços, posar-les panxa amunt i, aprofitant que s'estaven immobils un moment, es llançaven dins les barques. En Manuel li recorda que aleshores  els pescadors que es tiraven dins el "cop" es protegien les cames embolicant-se-les amb les tires de sac amb que arribaven protegits els cables de l'almadrava per evitar ferides greus. Arbó recorda, per exemple, una pesquera de l'any 1952 on  es van agafar 1572 tonyines amb un pes entre 40 i 50 quilos cadascuna. "Va ser – comenta – una llevada  excepcional perqué el més habitual era que fessin entre 20 i 25 quilos". 

Treient les tonyines atrapades dins el "cop",
a força de braços. Foto cedida per Lluís
Nuñez Llaó

Durant la guerra civil les milicies d'El Campesino els incautaven la pesca. Se l'emportaven amb camions. Lluís Nuñez explica l'episodi del seu naixament a una casamata on és va refugir la seva mare tot fugint de l'aviació dels nacionals que metrallaven la platja. Durant la postguerra, anys de fam, Manuel no recorda haver-ne passat. Amb els pagesos de Vandellós s'intercanviaven tonyines per pataques i verdures.

Al cens de població esmentat hi consta l'ocupació de cada membre de la familia. Per les dones era "la casa". "A l'avia "Volanta" - explica Lluís Nuñez - la casa li queia al damunt. Era la número 1 fent ralls. Sempre la recordo a l'arenal remendant sarcies". La senyora Josepa comenta que les dones també anaven a buscar llenya i que de fer sarcies, a la postguerra, els hi "pagaven a 4 o 5 pessetes cadascuna, segons si eran més grans o més petites.  Al final de l'hivern l'amo ens donava la paga per tota la feina". Era l'any 1943. "Aleshores - recorda Josepa - el sou dels pescadors estava en  5 pessetes per dia, després van passar a 7, més endavant a 15 i al final se'n pagaven 30". I també s'incloïa una part de la tonyina. Per la seva banda Salvador Arbó explica que va arribar a ser "motorista" (portava la barca a motor) i això li suposava afegir un duro extra al sou. Es recorden els ranxos dels pescadors, i quins peixos preferien. Per Arbó no hi ha res com el mero. Pero no deixen passar un bon plat d'escrita, ventresca de tonyina,  moixines o gats i fins i tot els bots o moles (peix lluna) tot i que, com assenyala Arbó, "s'han de saber fer amb un bon guisat". Per Lluís Nuñez, "Salvador era el número 2 fent ralls".  I tot seguit, Arbó  es llença a explicar com es feien. Parla de passades, de malles, de com es tenien d'armar.Em pregunto qui recollira aquest testimoni etnològic tan valuós o si bé es perdrà per sempre.

Celebració després d'una bona pesquera. Al
 centre de la imatge, amb porró, el pare de
Manuel Nuñez. Foto cedida per Lluís Nuñez Llaó

A l'Almadrava es començava a treballar cap allà el mes de febrer i la xarxa es parava al març. "Durant totes aquestes  llargues setmanes – explica Manuel Nuñez – es preparava l'almadrava: s'embolicaven els cables amb cordes, s'arreglaven les sarcies, s'omplien sacs amb suro perqué fessin de flotadors, es pintaven les àncores amb quitra...Parar l'almadrava era un operació perillosa perqué no teniem cap mitjà mecànic. S'ha de tenir en compte que hi havia ancores que pesaven a la vora d'una tonelada i els cables que aguantaven tota la sarcia eren gruixuts com un braç..." Es calava a 22 braces de profunditat i per calcular la distància on tenia d'acabar, hi havia dos pilons foradats que feien les vegades de cota. Només quedava sortir a la mar i fer entrar les tonyines al "cop". 

Les àncores que subjectaven la xarxa al fons.
Foto cedida per Lluís Nuñez Llaó.

Manuel Nuñez no va anar mai embarcat: "em marejava - ho diu rient - com una sopa". El deixaven a terra, anava a l'escola i li encarragaven feines a la platja com ara tenir a punt les travesses. "Les untava amb sèu - explica - perquè les barques llisquessin platja amunt quan les treien de l'aigua". I continua: "sempre he pensat  que el mareig té a veure amb l'accident de la barca on anava el meu pare. Un cop de mar la va tombar. Vaig arribar el primer a la platja i veia sortir els pescadors menys el meu pare. Al final va apareixer amb un home a les espatlles que no sabia nedar. Però hi va morir un mariner per culpa d'algun cop amb la fusta".

Els sobrenoms sobrevolen la conversa entre els antics almadravers: cap de mesura, follanius, pepa confits, quitarte, l'espavil, el tio socs, el bitxo, xoriguer... Tan és així que la senyora Josepa explica l'anecdota que el seu marit, Josep Nuñez, quan arribava el seu sant i algú el felicitava es girava i preguntava a l'interlocutor si és que coneixia cap sant que es digues "Gàbia".

El que n'ha dit la Història i la premsa

Vista aèria dels habitatges dels pescadors i la capella. Foto cedida per Benjamin Reixach.

L'actual platja de l'Almadrava rep el seu nom gràcies a l'existència en el seu sorral d'una comunitat de pescadors dedicats en aquest art de la pesca de la tonyina des de mitjans del s.XIX fins a finals de la dècada dels anys 50 del segle XX quan, segons explica l'historiador Xavier Figueres al llibre "Postguerra a l'Ametlla de Mar", "s'hi estableixen pescadors procedents de Benidorm comandats pels arraixos de la familia Llorca". A partir d'aquest moment es crea un nucli habitat, amb cabanes a l'estil de les valencianes, i amb contactes amb l'Hospitalet de l'Infant i l'Ametlla de Mar. Però les notícies històriques sobre l'existència d'almadraves en el terme de Vandellós-L'Hospitalet de l'Infant estan documentades de molt abans.

Segons es pot llegir al volum "Documents de la Baronia d'Entença" de Manuel Romero i Maria Teresa Palet a l'any 1595 el rei Felip II va concedir a Pedro Gamir la facultat de pescar lliurament durant deu anys totes les tonyines de les almadraves del Principat. Això entrava en contradicció  amb la jurisdicció secular dels senyors de la baronia que en aquells temps tenien arrendat el dret d'almadrava al Coll de Balaguer a uns mercaders valencians, Joan Saró i Antoni Balansà, des del riu Llastres fins el barranc de Codolar (actual Cap de Terme) i torre de Sant Jordi. Els Ducs de Cardona varen obtenir de l'Audiència de Catalunya la confirmació dels seus drets sobre els mars del Coll de Balaguer. Es veu, doncs, que els conflictes entre centre peninsular i periferia ja venen de lluny. El cas és que del document es dedueix que a la platja del Torn (a sota mateix del Coll de Balaguer) hi havia des del 1619 una almadrava que explotava el francés Jeronim Baudin segons llicència concedida pels ducs durant quinze anys. Pel llibre "Full d'historiade de la vila de Tivissa" de màrius Bru, que l'any 1614 el duc de Cardona signava un contracte d 'arrendament amb persones de Reus que els facultava a  pescar tonyines amb almadrava a "la mar de l'Hospitalet de l'Infant del Coll de Balaguer..." i es dona noticia de l'existencia de magatzems on salar i guardar els arreus de pesca i "habitació" per les persones que treballaven a la pesquera.

 D'altra banda, en el "Diccionario Historico de las artes de la pesca nacional" (Madrid, 1791-1795)  d'Antonio Sañez Reguant, ictioleg i escriptor nat  a Barcelona a mitjans del segle XVIII, hi trobem la descripció de l'almadrava que figurava a la punta del riu Llastres. Una il·lustració del perfil de la costa que hi surt publicada no deixa dubtes tocant a la localització. L'autor ens diu que l'almadrava era de retorn, és a dir capturava les tonyines en la seva migració de tornada cap a l'estret, cosa que passava a la tardor un cop feta la posta al Golf de Lleó. Era calada a 15 braces de profunditat. Una braça equival a 1,6719 m.

Les notíces a la premsa també ens donen informació sobre l'almadrava moderna. Per exemple, al diari "La Provincia" del 10/08/1889 s'informa - fent-se ressó del que deia el diari "Lo Somatent" de Reus - que s'ha pescat "la fabulosa cantidad de 540 atunes" alguns dels quals pesaven "de 600 a 700 kilógramos". I també s'explica que a Reus es van vendre els 300 grams a l'infim preu de 20 cèntims. A l'edició corresponent al 21/09/1876 de "La Opinión" la noticia era que s'havien pescat fins a 500 arroves de tunyines (uns 5.751 quilos). També per la premsa de l'època sabem de l'existència d'altres almadraves a les aigues del golf de Sant Jordi. A "El Mercantil" del 26/11/1889 s'informa que la "Ayudantía de marina de Tortosa" ha fet public que s'ha demanat permís per establir una a la Punta de l'Àliga a el Perelló.

Bateig d'una barca a la platja l'any 1943
Foto cedida per Lluís Nuñez Llaó.

Festa per la primer pedra de la capella

La primera pedra de l'esglesia de l'almadrava Cap de Terme es deuria col·locar segons informacions publicades a La Vanguardia del divendres 5 d'agost del 1927 en algun del tres dies anteriors a la publicació de la notícia. A la nota es diu que durant tres dies va haver a l'esmentada platja festa grosa. No deuria ser l'únic motiu de celebració perque també es parla de la inauguració del local recreatiu anomenat "La Gaviota".

Els promotors de la capella van ser Jaime Penasachs i José Prat de Tarragona, José Bonifaci i de l'"arraix" Maximiliano Llorca arrendataris de l'explotació de la pesca de tonyines de l'esmentada platja. Les celebracions van incloure l'encesa d'un castell de focs artificials, balls, regates i cucanyes. L'assistència va ser nombrosa havent-hi gent de l'Ametlla de Mar, Vandellós, l'Hospitalet de l'Infant i el Perelló.

Més "esguerros" al país "ganxó"

 A la biografia que Gaziel va escriure sobre Sant Feliu de Guixols hi descrivia més o menys la genesi  dels banys de mar a la població, allà pel Vuitcents, malgrat totes les reticències que provocava aleshores el mar, així com la seva evolució ja entrat el segle XX. 

Escrivia Gaziel que  els establiements dedicats als banys, sempre havien estat al mateix lloc. Es a dir, al peu de la muntanya de Sant Elm. I assenyalava que, quan la moda dels banys va començar a treure el nas, la cosa "es reduïa a una petita barraca de fusta plantada vora el rompent, davant del penyal tallat a plom, popularment anomenat "Sang i fetge", pequè aquestes paraules són les que cridaven els pillets de platja, a finals del Vitcents, quan es capbusaven des del cim a l'aigua. D'aquests banys rudimentaris se'n deia "Els banyistes"; només servien per a despullar-s'hi i deixar-hi la roba, i tot plegat valia 10 cèntims. Després vingué, més cap a la vila i a l'estrem del barri del Raig, l'establiment conegut per "Banys d'en Baldomero", amb una galeria volada damun l'estreta platja, compartiments ben separats, d'homes i dones, i servei de cafè" 

Després vindrien, al mateix lloc, el balneari conegut per "Banys de Sant Elm". 

Tan del primer i el segon establiment dóno dues imatges que he trobat remanant per llibreries de vell. A la primera, la de color i que s'ajusta a la descripció que en feia Gaziel dels "Banys d'en Baldomero" s'hi pot apreciar, al fons, el pont de la riera quan aquesta encara no s'havia cobert. Crec recordar haver llegit que les aigües que anaven a parar a la badia, donada la proximitat amb els Banys, van provocar agres polèmiques a la premsa local. Pels interessat ens els esports d'aigua, val a dir que als "Banys de Sant Telm" s'hi organitzaven torneigs de waterpolo - potser dels primers a fer-se al país.

Hi he afegit, al final, una de collita pròpia, feta aquest mateix més de desembre, i que mostra com es a l'actualitat aquest racó de Sant Feliu de Guixols. 

Del seu aspecte actual me'n vaig consolar tot seguit amb el primer tast de la temporada d'un esplèndid plat de "garoines" - crues i sense afegits de cap mena. Remullats, això si, amb un bo vi blanc. Un cop païts ens podem encaminar fins la caseta del Salvament Maritim que es va lliurar de desapareixer sota la piqueta i que s'ha convertit en un espai museitzat dedicat al tema del salvament de nàufrags. Això però queda per a una altra estona.

Platja guixolenca, arrasada

De fet ja va ser la construcció del port - un "esguerro", tal com en deia Gaziel – el que va iniciar la destrucció i la pèrdua del delicós encant i la gràcia naturals que tenia la badia de Sant Feliu de Guixols i que el periodista tan bé va saber reflectir a la biografia que va dedicar en aquest població que era la seva. La perllongació del port cap a la veïna platja de Calasans - a les iamtges es pot comprovar com era i com l'han deixat en nom del progrés – va provocar el mateix efecte, empitjorat amb les pretensions de nous rics que varen envaïr i tornen a amenaçar el litorial català.

A la imatge d'ATV (el fotograf Àngel Toldrà Viazo) es poden veure les dues puntes que emmarcaven la façana de Sant Feliu. En primer terme l'anomenada punta de Llevant (amb la casa del Salvament Marítim) i en segon pla, a l'horitzó, i a l'esquerra, la punta de Garbi. Seguint cap a la dreta el perfil de la serralada s'hi pot observar, al cim, l'ermita de Sant Elm. Continuarem la passejada. 

L'ADN del Serrallo. Conversa amb els pescadors del barri mariner i pescador: "Aquesta era la nostra vida".

  "Abans un pescador arribava de la pesquera i et trobava jugant a la platja. Portava una senalla i et demanava de portar-la  a casa seva i que li diguessis a la dona que havia anat a la taverna a fer un cafè. I ho feies. Un altre dia podia passar que et demanessin d'anar a l'estanc a comprar picadura o paper per cargolar els cigarrrets...Ara en canvi ves i demana-ho!".L'anècdotari,l'explica Jordi Albiol (1936) de renom "Jordi de la Parrota" o "Chaparro". Aquest  ambient es el  que troben a faltar els pescadors del Serrallo. Francesc Pedrol (1920) més conegut com a "Ros de la Guita" afegeix que "quan sorties de casa tothom es saludava, parlàvem, érem una gran família. Ara no coneixem ningú. Tots són forasters". Per Albert Pedrol (1936) que tothom coneix com "de la Guita" (es nebot d'en Francesc), "tot ha canviat molt. L'ambient mariner, el caliu de les barques, les tavernes...." I l'Andreu Domenge (1942) de renom "el Mico" afegeix  "...i les portes de les cases sempre estaven obertes...". "Heu de pensar -- continua explicant l'Albert -- que tot el que és la façana marítima del Serrallo, estava ple de barques, de les arts de pesca,Aleshores tot ho teníem a tocar de la mà". 

En efecte: el que avui són molls, abans era una platja de còdols amb  "varadero" (un escar) i drassanes, tot ple de barques que arribaven fins a tocar amb les proes les cases dels pescadors. D'escenes com aquesta, entre moltes altres, aquest estiu se'n podien veure a l'exposició fotogràfica "El Serrallo ahir i avui" organitzada pel Port de Tarragona amb la col·laboració de l'Arxiu i el Museu. L'exposició ensenyava una forma de vida que comença a formar part de les pàgines del gran llibre de la Història. A una de les fotografies es podien observar les xarxes assecant-se penjades dels balcons de les cases. En un altre hi veiem un grup d'infants ensenyant una amfora que els pescadors havien tret del mar enredada amb les xarxes. La platja i les barques eren espais de feina i de joc. Els records i la conversa dels pescadors donen vida a les imatges fixes i de les seves paraules emergeix l'ADN del barri i de la seva experiència serrallenca.

Per Francesc Pedrol la primera imatge que conserva es "la mar i les barques. Aleshores les barques encara anaven a la vela i totes duien un bot més petit. En aquell botet - explica - els hòmens baixaven en terra i duien el peix fins a la platja i després a la llotja". Per Jordi Albiol  la mar també figura entre els seus records: "quan començaves a caminar -- explica -- ja teníem la mar a tocar. Si em preguntes quan vaig començar a nedar, no t'ho sabria dir perquè de xiquet sempre estaves jugant a voramar, i un dia et mulles fins aquí, l'altre una mica més amunt i al final arriba que et trobes nedant i no saps ben bé com ha passat". Els records de l'Albert Pedrol  fan reviure com era el barri: "ja de petits estàvem al carrer. No hi havia cotxes i el carrer era nostre. Hi jugàvem fins i tot de nit.  Els carrers estaven sense asfaltar, l'enllumenat es reduia a alguna bombeta. A l'estiu, com es feia vida a les plantes baixes, sopàvem al carrer. També sopàvem a les barques i fèiem servir les tapes de les olles com a plat. A la postguerra encara es veien cases enderrocades pels bombardeigs". Tots ells s'identifiquen amb la mar i la pesca perquè "a casa nostra - rebla l'Albert Pedrol -, no es parlava de res més que del peix que s'havia agafat, de les barques, del temps que havia fet, que si llevant, que si mestral,...Aquesta era la nostra vida". A tretze anys ja anaven embarcats amb un permís patern. "El que recordo més a la primeria d'anar a la mar - explica Jordi Albiol - és que sempre anava marejat. Ja només encendre les llums de carbur, la olor em deixava marejat per tot el dia". A l'Andreu Domenech li passava tres quarts del mateix. "A l'hora de calar les xarxes, de nit - explica - tenia d'encendre un cremallot amb tot de draps mullats en petroli per poguer fer cremar el carbó. Amb la pudor que desprenia ja em quedava marejat com un pop". 
Si l'home feia la feina a la mar, la dona la feia a terra. Al marge de la feina de casa, es donava el cas poc habitual que algunes dones portessin l'administració de les barques. Joana Costa Benaiges n'és una. Més insòlit resulta, però, que fos la seva avia, Maria Fortuny, qui li ensenyes a fer-ho. "No sols era portar la comptabilitat - recorda Joana - també calia cuidar-se d'anar a Comandància a despatxar el "rol" (la documentació de les embarcacions), buscar certificats, pagar factures, anar al banc,..I a mes hi havia la feina de "remendar" les xarxes. Això ho fèiem totes. La meva mare, Maria Dolors Benaiges, n'era el cap. Venia a ser com una modista que talla el vestit i la resta van cosint les peces on toca".

En Francesc Pedrol era "motorista", és a dir, l'encarregat de vigilar els motors. Explica que "quan es feia maniobra per sortir 'a fora' (en llenguatge mariner "anar a mar") el patró duia el timó i jo em cuidava de vigilar els motors i la maniobra". Quan anava embarcat sovint li tocava fer de "ranxero" tot i que això no l'eximia de la resta de feines. A més preparar el "ranxo" era una tasca rotatòria entre la tripulació de cada barca. Explica l'anècdota d'un pagès "que un dia es va embarcar amb nosaltres amb el compromís de cuinar ell. Va dir que portaria un conill. Refiats, no vam agafar queviures i el pagès es va presentar amb un conill...viu!. Ningú va gosar matar-lo. No varem menjar res en tot el dia fins que no vam arribar a terra".

De temporals i accidents "tots n'hem passat - diu Jordi Albiol -. Les manegues, per exemple. Fan bonic però fan por. Amb aquelles barques tan justetes i velles...". En Francesc Pedrol recorda que una manega va xuclar una barca dins el moll i es van negar dos pescadors. No es l'únic cas, però. Ara, en canvi les coses són diferents. L'Andreu, que té una barca de ferro que fa 28 metres d'eslora, explica que, una vegada, mentre calaven les xarxes, els va passar una manega pel damunt. "S'ho va emportar tot: les caixes, el toldo de la "maquinilla", tot, però no es va pas bolcar". En Jordi Albiol recorda que pescant a Mallorca i mentre calavant de nit, un cap de cable el va colpejar i el va tirar al mar. "En vaig sortir ben parat perquè m'hi hagués pogut quedar. Tan pel cop, com perquè els companys van trigar a adonar-se que havia caigut".

Al Serrallo les coses van començar a canviar quan la gent va buscar cases en millors condicions fora del barri. Per Jordi Albiol el Serrallo actual "ja no té res de barri mariner ni pescador. Ara, diu, només hi ha soroll, baralles,...". I a més esta del tot convençut que les barques desapareixeran i al seu lloc hi acabaran per posar iots. 

Un Museu pel Serrallo

Les imatges que il·lustren aquest reportatge han estat escollides entre les 510 que formaven part de l'exposició "El Serrallo ahir i avui". Les fotografies exposades són una selecció de les 1.320 cedides per una quarantena de famílies serrallenques i que ens apropen al que va ser la vida quotidiana del singular barri mariner i pescador de Tarragona.  L'exposició estava organitzada al voltant de tres grans àmbits – el barri, la feina i la festa – i és la primera baula d'un projecte més ambiciós que té de culminar amb la creació del futur Museu dels Pescadors.

L'objectiu del projecte es recuperar, preservar i difondre la memòria gràfica i oral del barri.  Pel que fa a la recuperació i preservació del patrimoni tan gràfic com oral, hi han dues línies d'actuació obertes. Tocant a les fotografies, el primer pas ha estat  digitalitzar-les i documentar-les. És a dir, no sols datar-les i identificar espais i persones, sinó també quines històries expliquen. En relació a la memòria oral el projecte contempla recollir les experiències i els records dels pescadors del barri amb la idea de desenvolupar projectes pedagògics.

CRÈDITS FOTOGRÀFICS

De dalt a baix: 
1.  Una tasca abital un dia qualsevol al moll del Serrallo. Pescadors feinejant a bord d'una barca (1950). Foto: Cedida per Rosa Sans Sans / Arxiu d'Images del Museu del Port de Tarragona.
2. Una de les feines que feien les dones era remallar les xarxes. A la fotografia Enric i Roseta de Saparró i Toneta del Pagés (1965). Foto cedida per Josep M.Brull i Alabart / Arxiu d'Imatges del Museu del Port de Tarragona.
3.  Una escena habitual: ranxer a bord del "Narci". Consistia en peix bullit amb patata i cassola de rossejat (agost, 1970). Foto cedida per Albert Pedrol Aixa / Arxiu d'Imates del Port de Tarragona.
4.  Una botiga de les d'abans. Vista interior dels "Queviures i Ormeigs navals Brell" al carrer Trafalgar, 11. (1910). Foto cedida per Josep M. Brull / Arxiu d'Imatges del Port de Tarragona.
5. Paneres i caixes de peix tot esperant que comenci la subhasta. Asseguts d'esquerra a dreta: Cassoles, Paquita, Guillermo Ripoll. I dret, Pepe de Benidorm. Foto cedida per Josep Ripoll Bondia / Arxiu d'Iamtges del Port de Tarragona. 
6.  A la iamtges es pot observar el moment de triar el peix. En aquest cas la feina tenia lloc a bord de la "Madobe" (1980). Foto cedida per Jordi Albiol Borràs / Arxiu d'Imatges del Port de Tarragona.
7. Una barca en procés de construcció als Astilleros Fermí Roch (1948). Foto cedida per Just GArcía Borràs / Arxiu d'Imatges del Port de Tarragona.
8.  Xarxes esteses a la façana  d'una casa de pescador al c/Trafalgar, 2. Per darrera donava al c/ Gravina (1946). Cedida per Joan García Borràs / Arxiu d'Imatges del Port de Tarragona.
9. Grup de nences acompanyant la processó de la Mare de Déu del Carme del 16 de juiol de 1960. Foto cedida per Just García Borràs / Arxiu d'Imatges del Port de Tarragona.

NOTA: Aquest reortatge va ser publicat originalment al suplement de Tarragona de La Vanguardia del 28 de setembre. 

Montgat

Em penso que l'única cosa que encara perviu en aquest indret del litoral és l'esglesia. Com si ens volgues recordar allò que és permanent i immutable en relació a les obres dels homes sempre peribles. Això quan no es l'home mateix qui accelera la destrucció de les seves obres.

En un primer moment el campanar em va despistar i no sabia on estava localitzat. Però la imatge em perseguia, amagada en algun indret de la memòria. Avui, sospito que la façana deu ser gairebé invisible des de la platja. 

Les cases de la façana maritima - cases de pescadors -, ja no hi són. De barques tampoc en queden com no sigui les dedicades a l'oci. Les vies del tren tampoc les han tret. Encara que no es vegin estan entre les barques i les cases. Si poguessim mirar a l'esquerra de la imatge hi veuriem el tunel del ferrocarril que travessa el turó de Montgat i la torre de guaita de ca l'Alzina que formava part del mas del mateix nom enderrocat l'any 1987. Però ja sabem que estem al pais de Piqueta i Enderrocs S.A.
La postal, perquè la imatge correspon a una postal, esta escrita l'any 1965. En català. I esta adreçada a San José de Puerto Rico. I en el remitent explica que arribara a casa des de Miami. Em pregunto quina història amaguen les paraules del remitent.

El far del Morrot víctima de Piqueta i Enderrocs S.A

Aquest és un indret de la Barcelona moderna que ja no existeix. El van sacrificar per ampliar el port de la ciutat. Un es pregunta si era del tot inevitable que l'enderroquessin. Si no hi havia alternatives. Hauria estat un lloc magnific per posar-hi un museu amb la història del mateix port, o amb la del barri mariner i pages  de Can Tunis avui dia engolit sota el ciment de la Zona Franca i per l'ampliació del Port.  Era un indret on s'hi arribava amb les "golondrines" (aquelles amables embarcacions que Félix de Azua confonia amb el Titànic). Era un indret emblemàtic per a unes quantes generacions de barcelonins que solien acostar-s'hi els diumenges pel matí a fer el vermut, dinar al "Porta Coeli", a contemplar el mar o a passejar per l'escullera. Formava part de la memòria popular.
Aquest far es va encendre l'1 de novembre del 1927 i el pla focal es situava a 33, 20 metres per damunt del nivell del mar. I l'edifici, que feia  16, 80 x 10, 00 metres,  s'aixecava damunt un basament. Estava dividit en tres zones de les quals dues estaven destiandes al servei de salvament de nàufregs. El projecte de demolició data del 1968.

Paisatges arrassats

A la imatge, Calafell als anys 50: qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.  Igual que aquesta façana marítima  es  irreconeixible, també ho són moltíssimes més  les que es poden trobar des de Port Bou fins a les Cases d'Alcanar. 

Passar una estona contemplant postals de la costa catalana i de les façanes maritimes de les poblacions (d'abans de la guerra civil o fins i tot dels anys 40 i 50) no suposa cap consol, però serveix per aliviar la mirada tal com fem amb els banys oculars (abans) o els coliris (ara) per descansar-los.