Els origens de l'ideari de Tolstoi (i el primer corresponsal de guerra)

"Relatos de Sevastópol" de Lev N. Tolstói. Traducció de Marta Sánchez-Nieves Fernández. Ed. Alba. Barcelona, 2013. Preu: 16 €.

Els tres relats d'aquest volum van ser escrits per Tolstoi arran de la seva experiència al setge de Sebastòpol, on va ser destinat com alferés l'any 1854, i en el context general de la guerra de Crimea (1853-1856). Però molt més que el marc històric, és el lloc i la rellevància que ocupen els relats dins l'obra del gegantí autor rus el que interessa remarcar. A més, és clar, del tema central: la guerra. O, millor encara, la manera com l'home si encara i de quina manera l'afecta.

Quan Tolstoi publicà aquests relats (entre 1855 i 1856 a la revista "El Contemporani" de Sant Petersburg) ja era conegut per ser l'autor de dos llibres autobiogràfics: Infància i Adolescència. Els relats s'inscriuen entre aquest darrer títol i el posterior Joventut, i en aquest sentit es poden veure com un annex autobiogràfic. Però també com uns textos que mostren l'ideari de l'escriptor. Sovint la lectura recorda passatges de Guerra i Pau i, en particular, alguna de les converses entre el príncep Andreu Bolkonski i el comte Pere Bezukhov.

Pot sorprendre, en el primer dels tres relats, la manera insistent com interpel·la al lector. És com si l'estigues introduint a un món desconegut i allunyat de les comoditats de la rereguarda. És, per emprar les seves paraules, una introducció al "desordre repugnant" de la guerra. Tolstoi excel·leix en la descripció tant de la vida a ciutat com a les trinxeres, a les bateries, als campaments o els hospitals. Observa amb subtilesa els capteniments de l'oficialitat - magistral el retrat de les converses – o del soldat ras, de l'estat d'ànim del cadet que arriba al front sense haver disparat un sol tret i li cauen a les seves ordres una vintena d'homes o com s'exterioritzen les diferències de classe o els sentiments. Es magnifica la descripció del que et passa pel cap quan les bombes cauen al teu voltant o impacten al cos. A més de la seva critica explicita a la guerra i a la bogeria dels homes, alguna de ben actual, també la fa a la societat russa en aquells excursos tant d'ell i que incorporava com si res al teixit de la narració. Així, la crítica al concepte d'"aristocràcia", una aspiració que infectava a totes les capes de la societat - com tantes altres suposades "aspiracions" o "emulacions" que hem vist posteriorment – o quan reflexiona sobre conceptes com ara la disciplina i el deure.

En definitiva, Tolstoi en estat pur tot preparant l'assalt a l'escriptura de Guerra i pau.

Més Simenon

Mentre rellegia "El gos groc", he trobat un parell de fragments subratllats. Els reprodueixo aquí per la sensació que Simenon et deixa quan observa l'espècie humana i els veu com uns animals ben estranys de contemplar...i que fan bo d'explicar / descriure:
– "A la tarda, el "Cafè de l'Almiral", amb els seus vidres glaucs, era com una gàbia del Parc, voltada de badocs endiumenjats".
– "A la plaça, en canvi, a la cantonada del moll, les tres vidrieres verdoses de l'"Hotel de l'Almiral" estaven il·luminades, però per culpa d'aquell color, feien pensar en un monstruós aquarium".

Retorn a Simenon (el misteri d'una escriptura)

  Aprofitant que l'editor Jaume Vallcorba Plana (Quaderns Crema / Acantilado) ha fet el cop de cap (arriscat?) de comprar-ne el drets i a començat a traduir tot (¿!) Simenon hi he tornat després d'uns anys de tenir-lo aparcat que no vol dir pas oblidat: Simenon esta de guardia les 24 hores del dia a la tauleta de nit, al costat d'un parell o tres d'autors més, inamovible. Però anem al cas. 

  Llegeixo l'edició de "El gat", que no coneixia (i recupero d'una glopada, ai!, l'atmosfera Simenon); i, tot seguit rellegeixo "El gos groc" traduïda per Maria Aurèlia Capmany i publicada a la col·lecció "La cua de palla" (gener de 1967, ai!, ai!, ai!). En parel·lel faig la  lectura de la versió que ara n'ha fet Lluís Maria Todó. 
 La primera novel·la passa sense la presència del famós comissari, i la segona esta protagonitzada per ell. Fins a on la protagonitza, però, ja es tota una altra qüestió. Tanmateix és la qüestió que ens remet al fons del misteri Simenon - suposat?, imaginari? – si vostés em permeten d'anomenar-ho així. ¿En què consisteix aquest misteri si es que se'n pot dir així del reconegut creador del comissari Maigret?. En el ben entés que Simenon no s'acaba ni comença amb els casos del famós comissari ni de bon tros lluny. Un exemple d'això fora, entre d'altres possibles, "Le testament Donadieu".
  Segons ho entenc, aquest misteri tal com l'anomena un servidor, té a veure amb la manera d'explicar la condició humana. En la qualitat, desproveida de faramalla sentimentaloide, de la mirada amb que Simenon l'observa. L'escriptoras, és clar, no es fa cap mena d'il·lusions; però sempre deixa una escletxa - no gaire gran tampoc, no fos cas que se'ns anés la mà - per on poguer respirar tot fent una pipada. Commiseració? Llàstima? Cal dubtar-ne.  
 Com ja he asenyalat la seva mirada sobre l'especie esta esporgada de sentimentalisme. El misteri Simenon, el que trasllueix i trasmet la seva escriptura, deriva de la senzillesa de l'observació i de saber reflectir-la amb paraules ajustades (res no hi es sobrer, però tampoc cal afegir-hi res) i transmetre-ho d'una manera quasi física. Una fisicitat peculiar, però. Perquè ben sovint fins i tot en allò que pogui resultar més cru, aquesta literatura traspua un punt de sensualitat no menys inquietant. Ben cert es que l'escalada de rencors i odi entre el matrimoni en segones nupcies dels dos ancians que es planteja a "El gat" resulta memorable; de la mateixa manera que ho és el fet que la guerra entaulada entre la dona i l'home, palesa les fragilitats i les frustracions que cadascun d'ells arrossega fent irrellevant i pueril fins i tot l'odi que desencadena l'enfrontament. 
  En el cas d'"El gos groc", deia que Maigret sovint sembla que no hi sigui, que no faci res. Es passeja per l'escenari dels crims com qualsevol altre ciutada. O una mica menys perquè mentre tot el poble es troba en un estat d'agitació permanent, el comissari no s'apressa, no s'excita, s'ho contempla tot com si res. Mentre tothom té els nervis a flor de pell, a ell, si el punxessin ens fa l'efecte que no li treurien sang. Al mig del desconcert i l'esbalaiment general al voltant dels esdeveniments, ell manté una calma imperturbable: seu i pren una cervesa o encen la pipa. O totes dues coses. I quan comença a prendre decisions, desconcerta tothom perquè va sempre en la direcció contraria del que diu i pensa la gent. Allò tan misteriós resulta que no ho es gens ni mica. Els fets que es creien excepcionals estan motivats per objectius vulgars i mediocres fins arribar al crim.
  Els finals d'ambdues històries venen a ser com un globus que perdes de sobte tot l'aire i l'inflament presumptuos es converteix en una pallaringa que deixa en evidència els protagonistes. El que es manifesta aleshores es el desvaliment absolut de dos éssers humans - el seu únic punt de trobada - en el cas de la parella protagonsita d'"El gat", i, en el cas d'"El gos groc", pura i simplement una mena de lliçó on se'ns diu que el rei - l'home - va nu per molt que es volgui disfressar amb nobles paraules. Millor dit: són justament les paraules les que ho demostren.

Les pomes de Cézanne vistes per Rilke

El poeta txec d'expressió alemanya Rainer Maria Rilke, comentava en una sèrie de cartes adreçades a la seva muller, l'escultora Clara Whestoff, l'exposició dedicada a Cézanne l'any 1907 al Salon d'Automne de París. 

A la carta amb data del 7 d'octubre d'aquell any, que queia en dilluns, Rilke escriu a Clara que ja sap que troba més interessants les persones que visiten les exposicions que no pas les obres exposades. Però a la sala dedicada a Cézanne i davant la seva pintura tot canvia i escriu: "Allí tota la realitat li fa costat: en aquell blau espès enconxat que té, en el seu vermell i en el seu verd sense ombres i el negre vermellenc de les ampolles de vi. I la pobresa de tots els objectes en ell: les pomes són totes pomes per a confitar i les ampolles de vi són d'aquelles que escauen a les velles butxaques de jaqueta que, de tan donar-se, han agafat la forma arrodonida".

La descripció - diguem-ne així - és d'una finor excepcional.

A partir d'aquestes pomes que criden l'atenció del gran poeta, és que la història de la pintura farà un tomb radical. A partir de les pomes de Cézanne, les pomes ja no seran mai més unes pomes; seran tota una altra cosa.

L'anarquista lúcid que venia del fred (3)

 Per continuar amb Stig Dagerman i el que apuntava en el seu darrer escrit prenc nota d'aquestes paraules: "La dicha no solamente se sitúa al margen del tiempo sino que niega toda relación entre la vida y el tiempo"

L'anarquista lúcid que venia del fred (2)

Dagerman i la seva segona esposa, l'actriu
Anita Björk, una de les preferides de Bergman

Resulta significatiu que el seu darrer text parles de la necessitat del consol. Entre d'altres coses en aquell text hi podem llegir això:

"Puedo confesar que el mar y el viento me sobrevivirán y que la eternindad no se preocupa de mi. ¿Pero quién me pide preocuparme de la eternidad? Mi vida es corta solo si la emplazo en el cepo del tiempo. Las posibilidades de mi vida son limitadas sólo si cuento el número de palabras o de libros que tendré tiempo de escribir antes de morir. ¿Pero quién me pide contar? El tiempo es una falsa unidad de medida para medir la vida. El tiempo, en el fondo, es una unidad de medida sin valor ya que sólo alcanza las obras avanzadas de mi vida".

L'anarquista lúcid que venia del fred (1)

  Stig Dagerman va ser un nen prodigi de les lletres escandinaves. Va nèixer a tocar d'Estocolm l'any 1923. Va sovintejar els ambients anarquistes suecs i va col·laborar de forma habitual a les seves publicacions. Entre els 21 i els 26 anys va escriure tota la seva obra i es va suicidar l'any 1954.     
  En català, malgrat la tradició anarquista que Dagerman cita en un dels seus textos, que jo sapiga, no hi ha res traduït. En castellà s'han traduit molts dels seus títols, però en la majoria dels casos resulten introbables: "El otoño alemán", "La serpiente", un volum dedicat al teatre suec, i alguna cosa més.

  En el que va ser el seu darrer escrit "Nuestra necesidad de consuelo es insaciable..." (pepitas de calabaza ed.) va escriure aquestes paraules:  "Para mi, un tipo de libertad se ha perdido para siempre o por un largo tiempo: la libertad que procede de la capacidad de dominar su propio elemento. El pez domina el suyo, el pajáro el suyo, el animal terrestre el suyo. Thoreau dominaba todavía el bosque de Walden. ¿Dónde se encuentra ahora el bosque en el que el ser humano pueda probar que es posible vivir en libertad fuera de las formas congeladas de la sociedad?" 

  El subratllat es meu.

Aeroport: una definició

Aquesta frase de MacLeod – trobada al relat "El regalo perdido de la sangre salobre" dins el volum "Isla" sobre el que ja he parlat  – defineix a la perfecció el que és la vida contemporània: "La terminal del aeropuerto me resulta extrañamente familiar. Símbolo de la transitorio, tiene el brillo de lo permanente".

La corprenedora bellesa dels relats de MacLeod

[FITXA: "Isla: todos los cuentos" de Alistair MacLeod. Traducció de Miguel Martínez-Lage i Iñigo García. 408 pàgines. Editorial RBA. Barcelona, 2011]

Quan vaig comprar aquest llibre confesso que ho vaig fer empès molt més per l'atracció que han exercit damunt meu les illes - i els fars, òbviament: vegis la portada - que no pas perquè de MacLeod en conegues o n'hagues llegit o sentit dir mai res.

La sorpresa ha estat majúscula. Aquest relats són autèntiques peces d'orfebreria. I si se'm permet dir-ho d'humanitat, de profunda humanitat. Són peces que m'han arribat a corprendre, i, per què no dir-ho, a emocionar - qui deia que les emocions no es poden pel cap baix explicar i/o raonar?. Al respecte, la neurociència n'ha dit algunes coses, però de forma lamentable les humanitats segueixen sense treballar amb una paperera al costat i continuen divorciades de les ciències. L'esvoranc que va enunciar Snow a "Les dos cultures" s'ha eixamplat de forma lamentable. 
Tornem, però, a les històries de MacLeod. que tracten de pescadors, miners, individus i comunitats semi-aïllades o aïllades del tot - són illes, doncs: més analogies per tant - ancorades gairebé en un món ancestral i arcaic, preindustrial en la majoria dels casos. El medi en el que discorre la vida i el viure d'aquestes comunitats és la Natura incommovible, indiferent: en aquest punt es interessant de comprovar com és la relació que s'estableix (de comunió i de lluita, de supervivència per tant, amb l'entorn), i com troba també la seva expressió més directe en la relació que tenen amb els animals. I a la vegada, aquests relats, també ens fan adonar com els últims descendents d'aquestes comunitats - o aquells altres que n'han marxat i hi retornen fugaçment - s'enfronten o contemplen el final d'un model de vida i el xoc inevitable amb la modernitat -- el desarrelament i la soledat, l'inexorable pas del temps. Hi ha un passatge - al magistral relat "El final del verano" – que singularitza aquesta qüestió millor que cap altre, i que ho fa servint-se dels aparells de quan començaven les noves tecnologies i el seu ús maldestre pels grans provoca, aleshores, que els fills, esdevinguin pares. Els papers s'intercanvien. Però no sols això: també amb els estils de vida que experimenten pares i fills. La manera de suar, per exemple.
I sent, com he apuntat, relats de supervivència, també ho són de vida i de mort d'una corprenadora bellesa. Històries que menen a altres històries que, a la vegada,  ens porten cap a unes altres com si anessin descabdellant l'existència.
Al marge de la valoració literària però, hi ha un aspecte, en aquest llibre, que crida l'atenció i que paga la pena d'aturar-s'hi. I es la manera com l'autor juga amb el mateix concepte de narrar. I per tant amb la idea que es fa de la literatura. De la seva experiència. I com la introdueix i hi reflexiona en el si mateix de la narració que ens esta contant. Al mateix relat que he citat, el narrador explica que al manual de literatura de la seva filla que va a la universitat es diu que "la experiencia privada, si se expresa con destreza,puede comunicarse de forma atractiva y universal,más allá de las limitaciones que imponen el tiempo y el paisaje".  
Aquesta es la magnifica lliçó que ens dóna McLeod en aquest recull esplèndid.

Corrosiu com el vidriol

[Fitxa: "Notícies de tres ratlles" de Félix Fénéon. Traducció i pròleg de Jon-Lluís Lluís. L'Avenç, Barcelona, 2012.]

  Vet aquí un personatge d'aquells la importància dels quals cal o només es pot mesurar pels intangibles. Què vull dir amb això? El que vull aseenyalar ès què al darrera de Félix Fénéon (Tori, 1861- Châtenay-Malabry, Sena,1944) no hi ha cap obra – escrita, plàstica,... – de les que solem  anomenar com a "mestres". Amb l'excepció feta d'una plaqueta decisiva sobre el neo-impressionisme...i aquestes "Noticies de tres ratlles", títol de la secció de breus del diari parisenc "Le Matin" de la que va ser redactor, poca cosa més.  
   El cas, però, es que Fénéon va estar al rovell de l'ou de totes les avantguardes del seu temps i va contribuir a promoure-les: com a crític d'art elogiat per Apollinaire i galerista - l'únic marxant en el que confià Matisse - va descobrir gent com Signac, Bonnard, Van Dongen o Pissarro. Sent redactor de la revista "Bulletin de la vie artistique" va menar una enquesta on preguntava sobre si els arts dits primitius tenien cabuda al Louvre. Com a editor va publicar o va fer editar Laforgue, Jarry, Mallarmé o Rimbaud entre d'altres en són deutors.
 Anarquista declarat i, oh paradoxa, funcionari exemplar de l'estat francès, després d'haver dirigit i/o cofundat diverses revistes --  La Vogue, Revue Blanche, Symboliste, La Revue moderniste, La Plume, Chat Noir, etc -- Fénéon arriba al periòdic "Le Matin" l'any 1906 convertint la secció esmentada en lectura obligada al París de l'època.
 El professor Martin Vivaldi a la seva obra "Géneros periodisticos" (que ens feien llegir a la Facultat), ensenya que els breus són textos curts, incisius i que no tenen d'excedir en cap cas les dues-centes paraules i que, si en fan cent, encara millor. Doncs bé, els de Fénéon ni tan sols hi arriben, a cent. L'home es veu que anava sobrat, tal com diu ara la juvenella. El que només eren informacions de successos que arribaven a la redacció malgirbades, sense suc ni bruc ni temps per treballar-les més extensament, en mans de Fénéon es converteixen en sentències desproveïdes de moralina i carregades de munició literari d'alt voltatge. La seva es una visió despullada i crua - amb dosis de mala bava i pinzellades d'humor negre - sobre els extrems d'estupidesa a la que pot arribar, i en la que incorre tan sovint, la nostra espècie. 
  Els seus breus eren una mena de crònica social en forma de píndoles enverinades que afectava a tots els nivells de la societat i que traspuen la nul·la simpatia de Fénéon per tot el que fes olor a poder en les seves múltiples formes. L'habilitat a l'hora d'emprar els recursos expressius de la llengua, fa que la reiteració dels continguts de les notícies que podem llegir en aquest llibre – per exemple, la manera com recaragola el tema de la violència domestica – esdevinguin una mena de work in progress corrosiu i sarcàstic. Impietós, fins i tot.
  Imprescindible amb crisi o sense.

Nota: Aquest article, que aquí he modificat lleugerament, va ser publicat al suplement Cultura/s de La Vanguardia del 31 d'octubre del 2012

Una frase

  Em perdonin si cedeixo a la temptació de la nostalgia. 

 Una de les raons per les que llegia l'Obs (Le Nouvel Observateur) era per no perdrem els articles de Bernard Frank. N'hi havia d'altres, és clar. Però ara no venen al cas. S'enten que d'això ja fa una pila d'anys.

  Fa una estona que m'he deixat anar per les pàgines del llibre d'en Frank ("Les rues de ma vie") i m'ha agafat una atac de nostalgia pel Paris que encara vaig conèixer. Em dic que dec haver baixat la guardia...

   En aquest passeig "à pas de loup" que Frank ens proposa pels arrondissements, cases, hostes, amistats, carrers i places, apartaments, restaurants i gats (entre d'altres) parisencs on i amb els que va viure o compartir (pis, taules, còpes,...) hi trobo una frase que no recordava haver subratllat i que es una d'aquelles frases tan memorables del cronista, escriptor i periodista francès:"...la raison n'a rien à voir avec le souvenir...". Ah, mon vieux!

Per pensar-hi

  Llegint Beryl Markham  autora anglesa de "Al oeste con la noche" (Libros del Asteroide, Bcn., 2012) llibre del que em proposo tractar més endavant, però que parla de la mateixa Àfrica i dels mateixos personatges que Isaak Denisen a "Out of Africa", hi trobo aquesta frase referida als italians quan té d'aterrar al desert libi de tornada a Anglaterra i topa amb l'exercit del Duce. Escriu Markham que "...el país de Caruso [Italia] ha vivido una vida simbólica durante tanto tiempo que ya no diferencian entre símbolos y hechos". 

Si més no, crec que fariem bé de pensar-hi.