Viure a l'Almadrava o quan les tonyines es treien a força de braços (Homenatge a la Sra. Josepa Pérez, que ja no esta entre noaltres)

Descarregant tonyines a la platja
Foto cedida per Benjamin Reixac

Recupero aquí un reportatge meu publicat a La Vanguardia i del que ja vaig donar notícia penjant en aquest bloc el document en format pdf. En dóno aquí el text tal qual va ser entregat - ara amb alguna petita modificació -, i ho faig en record i homenatge a la Sra. Josepa Pérez que ens va deixar la tardor passada i aquest desembre ha fet un any que va assistir en aquesta conversa deixant-nos el testimoni de com era la vida a L'Almadrava Cap de Terme de L'Hospitalet de l'Infant. Allà on sigui, els meus respectes senyora.

Manuel Nuñez Pérez (1944) pertany a la darrera generació que va nèixer a la comunitat pescadora assentada a la platja de l'Almadrava (entre L'Hospitalet de l'Infant i l'Ametlla de Mar)  dedicada a la pesca de la tonyina. Entre la població establerta a l'Almadrava, ja hi figuraven els seus  avis i els seus pares. El mateix es pot dir del seu cosí, Lluís Nuñez Llaó. Manuel explica que, si una cosa li ha quedat gravada i agraeix dels anys passats a la platja és "l'esperit 'almadraver'", és a dir, la solidaritat entre les families que va viure de primera mà. Un altre aspecte, és l'experiència de l'escola mixta de que va gaudir a l'Almadrava en una època on la segregació per sexes era la norma. I, és clar, hi havia el contacte permanent amb la natura.

Antic pou que abastia d'aigua l'Almadrava
Foto cedida per Benjamin Reixach

L'esperit "almadraver", però, també troba altres formes d'expressió. Una de les  millors sol reviure al voltant d'una taula i un esmorzar de forquilla i ganivet on Lluís Nuñez exerceix de mestre de cerimònia i de fogons. Per en Manuel, quan alguna cosa el neguiteja i vol retrobar la calma fa cap a l'Almadrava, a la punta del Codolar: "És - comenta - tornar a casa meua". Això, i els ralls, que sempre porta al maleter del cotxe i que li fan de lligam amb la platja i que va aprendre a tirar veient-ho fer al seu pare, Josep Nuñez, més conegut com el "Gàbia".

El "cop", on quedaven atrapades les tonyines.
Foto cedida per Lluís Nuñez Llaó

En un cens de població datat l'any 1937 (tot i l'afegit posterior d'un segell del "Movimiento" que hem pogut localitzar al fons de l'Arxiu Municipal de Vandellòs - L'Hospitalet de l'Infant) es poden contabilitzar fins a 21 famílies i un total de 80 persones residents a la platja. La informació  ens la  confirma la mare de Manuel Nuñez, la senyora Josepa Pérez, 88 anys, que hi va arribar procedent de Benidorm. Hi tenia familiars establerts: el seus avis per via materna. "Tots dos eren de Benidorm - explica la Sra. Josepa -, però al cap de dos mesos de casats es van traslladar a L'Almadrava". 

Salvador Arbó i Nuñez, 84 anys, va anar embarcat des dels 14 als 35 anys. És oncle de Manuel i de Lluís. Recorda que per a ell la vida a l'Almadrava representava la llibertat. En Salvador era dels que es tirava al "cop" – l'espai entre dos barques que anaven recollint les xarxes i estrenyent-lo cada vegada més; era on les tonyines havien quedat atrapades – per agafar-les amb els braços, posar-les panxa amunt i, aprofitant que s'estaven immobils un moment, es llançaven dins les barques. En Manuel li recorda que aleshores  els pescadors que es tiraven dins el "cop" es protegien les cames embolicant-se-les amb les tires de sac amb que arribaven protegits els cables de l'almadrava per evitar ferides greus. Arbó recorda, per exemple, una pesquera de l'any 1952 on  es van agafar 1572 tonyines amb un pes entre 40 i 50 quilos cadascuna. "Va ser – comenta – una llevada  excepcional perqué el més habitual era que fessin entre 20 i 25 quilos". 

Treient les tonyines atrapades dins el "cop",
a força de braços. Foto cedida per Lluís
Nuñez Llaó

Durant la guerra civil les milicies d'El Campesino els incautaven la pesca. Se l'emportaven amb camions. Lluís Nuñez explica l'episodi del seu naixament a una casamata on és va refugir la seva mare tot fugint de l'aviació dels nacionals que metrallaven la platja. Durant la postguerra, anys de fam, Manuel no recorda haver-ne passat. Amb els pagesos de Vandellós s'intercanviaven tonyines per pataques i verdures.

Al cens de població esmentat hi consta l'ocupació de cada membre de la familia. Per les dones era "la casa". "A l'avia "Volanta" - explica Lluís Nuñez - la casa li queia al damunt. Era la número 1 fent ralls. Sempre la recordo a l'arenal remendant sarcies". La senyora Josepa comenta que les dones també anaven a buscar llenya i que de fer sarcies, a la postguerra, els hi "pagaven a 4 o 5 pessetes cadascuna, segons si eran més grans o més petites.  Al final de l'hivern l'amo ens donava la paga per tota la feina". Era l'any 1943. "Aleshores - recorda Josepa - el sou dels pescadors estava en  5 pessetes per dia, després van passar a 7, més endavant a 15 i al final se'n pagaven 30". I també s'incloïa una part de la tonyina. Per la seva banda Salvador Arbó explica que va arribar a ser "motorista" (portava la barca a motor) i això li suposava afegir un duro extra al sou. Es recorden els ranxos dels pescadors, i quins peixos preferien. Per Arbó no hi ha res com el mero. Pero no deixen passar un bon plat d'escrita, ventresca de tonyina,  moixines o gats i fins i tot els bots o moles (peix lluna) tot i que, com assenyala Arbó, "s'han de saber fer amb un bon guisat". Per Lluís Nuñez, "Salvador era el número 2 fent ralls".  I tot seguit, Arbó  es llença a explicar com es feien. Parla de passades, de malles, de com es tenien d'armar.Em pregunto qui recollira aquest testimoni etnològic tan valuós o si bé es perdrà per sempre.

Celebració després d'una bona pesquera. Al
 centre de la imatge, amb porró, el pare de
Manuel Nuñez. Foto cedida per Lluís Nuñez Llaó

A l'Almadrava es començava a treballar cap allà el mes de febrer i la xarxa es parava al març. "Durant totes aquestes  llargues setmanes – explica Manuel Nuñez – es preparava l'almadrava: s'embolicaven els cables amb cordes, s'arreglaven les sarcies, s'omplien sacs amb suro perqué fessin de flotadors, es pintaven les àncores amb quitra...Parar l'almadrava era un operació perillosa perqué no teniem cap mitjà mecànic. S'ha de tenir en compte que hi havia ancores que pesaven a la vora d'una tonelada i els cables que aguantaven tota la sarcia eren gruixuts com un braç..." Es calava a 22 braces de profunditat i per calcular la distància on tenia d'acabar, hi havia dos pilons foradats que feien les vegades de cota. Només quedava sortir a la mar i fer entrar les tonyines al "cop". 

Les àncores que subjectaven la xarxa al fons.
Foto cedida per Lluís Nuñez Llaó.

Manuel Nuñez no va anar mai embarcat: "em marejava - ho diu rient - com una sopa". El deixaven a terra, anava a l'escola i li encarragaven feines a la platja com ara tenir a punt les travesses. "Les untava amb sèu - explica - perquè les barques llisquessin platja amunt quan les treien de l'aigua". I continua: "sempre he pensat  que el mareig té a veure amb l'accident de la barca on anava el meu pare. Un cop de mar la va tombar. Vaig arribar el primer a la platja i veia sortir els pescadors menys el meu pare. Al final va apareixer amb un home a les espatlles que no sabia nedar. Però hi va morir un mariner per culpa d'algun cop amb la fusta".

Els sobrenoms sobrevolen la conversa entre els antics almadravers: cap de mesura, follanius, pepa confits, quitarte, l'espavil, el tio socs, el bitxo, xoriguer... Tan és així que la senyora Josepa explica l'anecdota que el seu marit, Josep Nuñez, quan arribava el seu sant i algú el felicitava es girava i preguntava a l'interlocutor si és que coneixia cap sant que es digues "Gàbia".

El que n'ha dit la Història i la premsa

Vista aèria dels habitatges dels pescadors i la capella. Foto cedida per Benjamin Reixach.

L'actual platja de l'Almadrava rep el seu nom gràcies a l'existència en el seu sorral d'una comunitat de pescadors dedicats en aquest art de la pesca de la tonyina des de mitjans del s.XIX fins a finals de la dècada dels anys 50 del segle XX quan, segons explica l'historiador Xavier Figueres al llibre "Postguerra a l'Ametlla de Mar", "s'hi estableixen pescadors procedents de Benidorm comandats pels arraixos de la familia Llorca". A partir d'aquest moment es crea un nucli habitat, amb cabanes a l'estil de les valencianes, i amb contactes amb l'Hospitalet de l'Infant i l'Ametlla de Mar. Però les notícies històriques sobre l'existència d'almadraves en el terme de Vandellós-L'Hospitalet de l'Infant estan documentades de molt abans.

Segons es pot llegir al volum "Documents de la Baronia d'Entença" de Manuel Romero i Maria Teresa Palet a l'any 1595 el rei Felip II va concedir a Pedro Gamir la facultat de pescar lliurament durant deu anys totes les tonyines de les almadraves del Principat. Això entrava en contradicció  amb la jurisdicció secular dels senyors de la baronia que en aquells temps tenien arrendat el dret d'almadrava al Coll de Balaguer a uns mercaders valencians, Joan Saró i Antoni Balansà, des del riu Llastres fins el barranc de Codolar (actual Cap de Terme) i torre de Sant Jordi. Els Ducs de Cardona varen obtenir de l'Audiència de Catalunya la confirmació dels seus drets sobre els mars del Coll de Balaguer. Es veu, doncs, que els conflictes entre centre peninsular i periferia ja venen de lluny. El cas és que del document es dedueix que a la platja del Torn (a sota mateix del Coll de Balaguer) hi havia des del 1619 una almadrava que explotava el francés Jeronim Baudin segons llicència concedida pels ducs durant quinze anys. Pel llibre "Full d'historiade de la vila de Tivissa" de màrius Bru, que l'any 1614 el duc de Cardona signava un contracte d 'arrendament amb persones de Reus que els facultava a  pescar tonyines amb almadrava a "la mar de l'Hospitalet de l'Infant del Coll de Balaguer..." i es dona noticia de l'existencia de magatzems on salar i guardar els arreus de pesca i "habitació" per les persones que treballaven a la pesquera.

 D'altra banda, en el "Diccionario Historico de las artes de la pesca nacional" (Madrid, 1791-1795)  d'Antonio Sañez Reguant, ictioleg i escriptor nat  a Barcelona a mitjans del segle XVIII, hi trobem la descripció de l'almadrava que figurava a la punta del riu Llastres. Una il·lustració del perfil de la costa que hi surt publicada no deixa dubtes tocant a la localització. L'autor ens diu que l'almadrava era de retorn, és a dir capturava les tonyines en la seva migració de tornada cap a l'estret, cosa que passava a la tardor un cop feta la posta al Golf de Lleó. Era calada a 15 braces de profunditat. Una braça equival a 1,6719 m.

Les notíces a la premsa també ens donen informació sobre l'almadrava moderna. Per exemple, al diari "La Provincia" del 10/08/1889 s'informa - fent-se ressó del que deia el diari "Lo Somatent" de Reus - que s'ha pescat "la fabulosa cantidad de 540 atunes" alguns dels quals pesaven "de 600 a 700 kilógramos". I també s'explica que a Reus es van vendre els 300 grams a l'infim preu de 20 cèntims. A l'edició corresponent al 21/09/1876 de "La Opinión" la noticia era que s'havien pescat fins a 500 arroves de tunyines (uns 5.751 quilos). També per la premsa de l'època sabem de l'existència d'altres almadraves a les aigues del golf de Sant Jordi. A "El Mercantil" del 26/11/1889 s'informa que la "Ayudantía de marina de Tortosa" ha fet public que s'ha demanat permís per establir una a la Punta de l'Àliga a el Perelló.

Bateig d'una barca a la platja l'any 1943
Foto cedida per Lluís Nuñez Llaó.

Festa per la primer pedra de la capella

La primera pedra de l'esglesia de l'almadrava Cap de Terme es deuria col·locar segons informacions publicades a La Vanguardia del divendres 5 d'agost del 1927 en algun del tres dies anteriors a la publicació de la notícia. A la nota es diu que durant tres dies va haver a l'esmentada platja festa grosa. No deuria ser l'únic motiu de celebració perque també es parla de la inauguració del local recreatiu anomenat "La Gaviota".

Els promotors de la capella van ser Jaime Penasachs i José Prat de Tarragona, José Bonifaci i de l'"arraix" Maximiliano Llorca arrendataris de l'explotació de la pesca de tonyines de l'esmentada platja. Les celebracions van incloure l'encesa d'un castell de focs artificials, balls, regates i cucanyes. L'assistència va ser nombrosa havent-hi gent de l'Ametlla de Mar, Vandellós, l'Hospitalet de l'Infant i el Perelló.

Guia per la història i la biodiversitat de les muntanyes de Vandellòs i Tivissa

A la imatge les Moles del Taix (Foto:Centre d'Estudis de la Vall)

 ¿Una guia excursionista pot oferir alguna proposta diferent al que sol ser habitual en aquest tipus de publicacions i que afegeixi al·licients al fet de caminar i contemplar el paisatge?. Una manera de comprovar-ho és donar una ullada a la nova guia de les "Muntanyes de Tivissa-Vandellòs" (Editorial Piolet i Centre d'Estudis de la Vall). A més dels 19 itineraris circulars – 9 per Vandellòs i 10 per Tivissa –  a més de 3 travesses, tots ells de dificultat i distància variables, s'explica amb detall que hi podem trobar a cadascun dels itineraris. Els sis autors de la guia que, a la condició de muntanyers, uneixen la formació científica de biòlegs, geografs, enginyers forestals i geòlegs,  hi destaquen aspectes com ara poguer observar, als mesos d'abril o setembre, els passos migratoris de les rapinyaires des de la Tossa o de trobar a tot el massís la majoria de rapinyaries diurnes i nocturnes de Catalunya. Sobre les aus afegim que hi trobem hivernant especies difícils d'observar en els seus habitats pirinencs. Són abundants la cabra hispànica i els cabirols, els tritons i les salamandries en els espais humits. 

  Així mateix els autors assenyalen els itineraris que menen fins les coves de la Vilella i de l'Escoda, per contemplar les pintures rupestres declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. S'indica  on es  troben els poblaments ibèric o de l'edat del ferró, els millors llocs per observar la fauna, on localitzar les fonts o els marges de pedra seca que donen testimoni de l'activitat agrícola dels avantpassats. Les formacions d'alzinars, aurons, teixos, pinars, roures martinencs, pi negral o pinassa o pins pinyoners conformen masses forestals que descobreixen els usos del passat així com l'acció del foc i el vent tan habitual en aquestes contrades.

  Les muntanyes de Tivissa i Vandellòs per la seva condició de frontera natural entre el Camp de Tarragona i el Vall de l'Ebre, entre el riu i el mar, ocupen un lloc estratègic, de pas i cruïlla a la vegada,  que ha configurat el territori reflectint-ne la història i la cultura. Al marge doncs de la rica biodiversitat, l'evolució demogràfica des de lèpoca feudal, passant per la Desamortització (al segle XVIII i XIX són el punt àlgid del poblament del muntanyam) fins arribar a la devallada a mitjans segle XX i l'actual abandonament també explica els projectes que es van implantar al territori. Aquesta història es perceptible a través dels grans massos, dominis i llogarets escampats pel territori com ara el Gavadà o el de Genessies. Aquesta darrera data del 1584 i tenia 47 rabassaires. i la seva estructura estava pensada per a l'abastiment famailair: celler, establia, refals, trull, cisterna, era, premsa de vi, forn de pa, corrals, etc. Les freqüents torres de defensa ens parlen d'històries de bandolers. El de Genessies no es pas l'únic, però si un, per no dir el més important dels que s'hi poden trobar.

  Els vint-i-dos itineraris van acompaanyats d'una descripció acurada que inclou el punt de sortida, la distància a recòrrer, la durada o el nivell de dificultat.  Cadascun d'ells va acompanyat d'un mapa i un perfil topogràfic que permeten conèixer a l'avançada el grau dels desnivells i l'ascensió acumulada.  La riquesa toponímica i les variants lingüístiques és una altra aspecte a observar i que ja va interessar i ser recollida pel filòleg Joan Coromines acompanyat per aquestes muntanyes per la gent del país.

Pàgina inicial d'un dels recorreguts circulars de Vandellòs

[Una versió d'aquest text va ser publicat a La Vanguardia/Tarragona del divendres 6/I/2012]

L'esperit dels pescadors de tonyines a la platja de l'Almadrava

El que avui es una platja turística, abans va ser un poblat de pescadors dedicats a la captura de la tonyina amb l'art de l'almadrava. Aquí explico, gràcies al testimoni  d'uns quants supervivents que han tingut l'amabilitat de parlar dels seus records i experiències, com va ser aquella època i que poden donar una certa idea de com era l'ofici i la vida de la gent de mar. He incorporat, també, algunes notes històriques per donar a conèixer que la pesca de la tonyina i l'art de l'almadrava ja es practicava al litoral català des de ben antic sent el cas que presento, juntament amb l'almadrava de Roses, de les més importants que van existir a Catalunya. 

                            [Publicat el divendres 16 del XII, al suplement dedicat a Tarragona de La Vanguardia]

El llevant no acaba d'arribar...

...a la platja deserta on ara només queda la remor del mar que porta veus antigues que   duen impregnades l'enyor d'unes pesqueres i un estil de vida que pertanyen a un altre temps, quan les moles de tonyines, una darrera l'altra, anaven passant a simple vista: mira, allà, una de ben grosa. I allà, una més, ja en fan dues, i una tercera al darrera, i fins i tot una quarta, fixa't quantes en venen...Escolto les veus que m'arriben de lluny mentre comenten com tiraven el rall, i fan broma sobre qui era el millor de la colla practicant el vell art que ara només es pot veure a reportatges per la televisió sobre gent de terres llunyanes; i omplien la sarcia de saupes com si res. O quan els llobarros o les orades és pescaven a mans plenes tirant la canya a la punta d'El Codolar...

  Quan la vida aquí era pobre, si, però rica en experiències, vida comunal i solidaritat. Escolto les veus que em guien per la platja i m'assenyalen els indrets que formaven el seu paisatge avui quasi esborrat: aquí hi havia l'escola i allà - al barranc que encara és el límit del terme i per on hem vist sortir rabent tres llebres ensenyant-nos la coa blanca en senyal de pau –, el camp de futbol. I per aquella banda d'allà es trobaven les basses i els bancals dels horts on també hi havia plantades sis figueres immenses que donaven un fruit generós que, en temps de carestia,feien passar la gana. I la sinia, amb el matxo, i l'almàssera. I més a tocar de les vivendes, el forn on les dones anaven a fer el pa i que més tard només es feia servir quan arribava la Pasqua i calia fer les mones. I el pou arran de mar, i aqui les cases arrenglarades dels pescadors, una per guardar les arts de la pesca, la del costat era la nostra diu una altra veu, i la de més enllà la del mestre, i al davant, al sorral, els pilons d'amarrar i treure. I en aquesta casa d'aquí, al davant, hi havia els ombralls sota els quals es celebraven les festes o els àpats en dates assenyalades. Les escolto anomenar la gent de la comunitat pels sobrenoms: cap de mesura, follanius, en quitarte, pepaconfits, tio socs, la Volanta...Una de les veus se m'adreça i em diu que el meu pare mai no responia si el cridaven pel seu nom, i si el felicitaven pel seu sant et preguntava si es que hi havia cap sant que es digues Gàbia...I dominan-t'ho tot, enfilades pendent amunt, les cases dels arraixos. 
 A les restes de dues casamates ara amagades sota la vegetació tupida, una de les veus escolto com explica que hi va nèixer quan  ma mare hi va còrrer a refugiar-se d'un hidroavió "nacional" que metrallava la platja pel plaer de fer-ho. A la postguera varem saber a través d'una persona que es dedicava a fer recerca qui eren els pilots...