Llegint l'historiador Joan Reglà, tan oblidat.

En els darrers temps s'ha produït un cert enfitament als mitjans i a l'opinió publicitada al voltant de les figures del periodista Agustí Calvet, "Gaziel", i l'historiador Jaume Vicenç Vives. L'empatx ha estat sovint de proporcions siderals i argumentacions reiteratives. Deixant de banda aquesta menudalla i mentre tot això passava, servidor no podia estar-se de recordar l'historiador Joan Reglà i, en particular, el seu llibre "Felip II i Catalunya" (Premi Aedos de l'any 1955) que després va posar al dia sota el títol de  "Bandolers, pirates i hugonots"(Ed. Selecta, 1969).
Ara que hi ha tants politics que van per la vida fent de mestretites impartint lliçons de filologia i d'història, els convindria llegir l'insigne empordanès oblidat. Però no sols els polítics. De vegades, llegint Reglà, pateixes el miratge que estigui parlant d'ara mateix, però això és tota una altra altra qüestió. El cas és que el llibre ens parla del segle XVI, l'època del barroc i els apassionaments dels catalans. L'autor el va dividir en 6 capítols, encapçalats cadascun per unes "consideracions generals". Una de les tesi de Reglà es analitzar i fonamentar, són paraules de l'autor, "el xoc ideològic - estem amb els hugonots francesos a la frontera i el protestantisme fent la viu-viu - que portaria el monarca a la impermeabilització d'Espanya".  L'últim capítol esta dedicat a "Catalunya i l'Imperi hispànic de Felip II" i a l'Epíleg l'autor escriu aquesta consideració: "A l'europeisme de Carles V, és a dir, a la tendència anterior a les guerres de religió, que a pesar de la crisi luterana encara creu possible salvar la continuïtat cultural europea, succeix l'encastellament de Felip II dins el reducte espanyol, ideològicament diferenciat dels països que experimentaren l'impacte de la Reforma protestant. (...) Al compàs dels progressos de la monarquia absoluta, aquesta tendència de Felip II facilitaria el desplegament de l'entitat peninsular més idònia per a representar les seves veritables essències: Castella". I més endavant afegeix en relació al "procés de reducció a la unitat a l'Espanya dels Austries" que aquesta comença "amb l'eliminació de les forces de resistència: burgesia urbana castellana (els comuners), nuclis reformats i erasmistes, minoria morisca i institucions autònomes dels regnes no castellans. El cicle comença amb la victòria imperial de Vilallar (1521) i acaba amb la Nova Planta de Felip V (1716)" i resalta com l'estudi efectuat "dóna una projecció europea a un periode de la Història de Catalunya"

Anant, però, a l'inici d'aquest 'paper', el cas és que si recordava Joan Reglà (deixeble de Vicens) és perqué en el llibre en qüestió esmenta els dos admirats prohomes...per contradir-los. Em cenyire als dos primers capítols del llibre per no allargar en excés la qüestió i cridar l'atenció del lector sobre aquest historiador. Si em permeten, transcriure un parell de fragments del llibre precedits d'una petita presentació per situar el lector. Anem-hi.
Parlant de les mentalitats socials de l'època, Reglà escriu que:
"...aquella satisfacció paradisíaca, amb preocupacions gairebé exclusives per la bona taula i les begudes gelades amb neu del Montseny durant l'estiu, de que ens parla el pare Pere Gil [un jesuita], és una manera literària de desfigurar la veritat. És cert que una part considerable de les oligarquies urbanes pensaven i actuaven així, però l'examen aprofundit de les realitats socials demostra a cada moment, que la majoria de la població vivia amb l'ànim tens, com una escopeta carregada disposada a disparar-se a la més petita contrarietat".
En relació a la situació econòmica de Catalunya, val a dir que no era gaire diferent que la de la resta de països de la riba mediterrània: misèria i manca de collites en forma de blat (ja ho deia Braudel). Tan és així que el virrey Diego Hurtado de Mendoza, explica Reglà, "posa preus de taxa, ordena declarar les existències a tothom i dicta un conjunt de mesures la lectura de les quals ens fa recordar els esdeveniments que tots hem viscut" (és refereix a l'estraperlo i a les cartilles de racionament de la postguerra incivil espanyola?) "Mentrestant – continua Reglà – els grans terratinents es fan la barba d'or i el mateix duc de Cardona és processat per preus abusius i exportacions clandestines".
Un parell de pàgines més endavant Reglà explica que amb l'adveniment dels Tràstamara i l'eclipsi del feudalisme entra en escena la segona oligarquia catalana. És a dir, la derivada dels "prohoms medievals o ciutadans honrats". L'autor recull l'opinió de Vicens Vives segons la qual la burgesia medieval catalana  va organitzar-se afectada per la temença i el recel, primer, respecte de la noblesa, i després contra la monarquia. Una sola paraula reumeix la seva psicologia del moment: garanties. Parapatar-se darrera de reductes legals o privilegis.
L'assumpte de l'obsessió per les garanties i volguer "parapatar-se darrera de reductes legals" per Vicens desemboca en la "ineptitud catalana per entendre's amb el poder". Per la seva part,  Gaziel  (a Trilogia Ibèrica) defineix el fenomen com una manera de marxar "contra el rellotge de la Història". I aquí és on Reglà intervé per contradir-los. Diu: "Així, partint de punts de vista del tot oposats, ambdos autors arriben a conclusions semblants a les dels jacobins de sempre, segons els quals la Nova Planta de Felip, amb les seves mesures quirúrgiques, faria el miracle de la recuperació catalana del segle XVIII".
Ben segur que la música que en surt de tot plegat,  els sonarà d'alguna cosa...i que l'han escoltat un munt de vegades com argument per una part de l'anomenat unionisme i destacats "intel·lectualets" de l'exabrupte i la pocasolta d'aquí i d'allà.Però, en fi, deixem de banda les lectures més o menys interessades. El cas es que les coses, segons les entenia Reglà, eren una mica diferents i ho raonava a partir d'una sèrie de punts.  Veiem-los.
a) La transacció entre el sobira i la burgesia barcelonina (el Compromís de Casp) fa que aquesta imposi les garanties - el pactisme -, a les quals es resigna el primer "malgrat el seu autoritarisme, convertit aixi en un rei que no era 'senyor natural'.
b) Què va provocar el pactisme durant els Habsburg? Reglà ho explica així: "que aquests fossin 'reis constitucionals' a l'esmentada Corona [d'Aragó], mentre que ho eren 'absoluts' a Castella.
c) Com s'organitza la monarquia hispànica (amb o sota l'ordre constitucional dels Reis Catòlics)?. "d'una manera paradoxal", diu Reglà. Es a dir, "predomini, de dret, de la Corona d'Aragó, i de fet - claríssim - de la de Castella".
d) Què va motivar el "desfasament" entre ambdues hegemonies?. "La parada en sec - explica Reglà - del Dret Públic català a partir de les Corts de 1599". I, tot seguit, afegeix: "el pactisme exigia un diàleg constant entre la representació del país i el rei, però aquest era absent i, a més a més, aspirava a subordinar l'estat de 'dret' a la situació de 'fet'".
Reglà acaba la seva refleixó dient que aquests són els veritables  orígens "de l'actitud merament 'defensiva': en realitat, la 'ineptitud catalana per entendre's amb el poder'[recordem: segons Vicenç] es converteix en el seu contrari: el Minotaure va deixar de banda els catalans". 
Anotat tot això, també afegiré una altra cosa. El llibre de Reglà  es un recordatori de la  història del catalans en relació a la corona dels Austries. Vull dir, la seva contribució i/o col·laboració. Citant "in extenso" Ferran Soldevila, Reglà ens recorda la nostra intervenció a la batalla de Lepant (per cert, Cervantes va combatre allistat en el terç català Miquel de Montcada). I en relació a la famosa batalla, Soldevila deia que "...és el darrer fet naval on els catalans preponderen". Reglà, al seu torn, recorda la participació gens banal del Principat en l'apaivagament de la revolta morisca de Granada. Dit això, i ja posats, també resulta interessant constatar la solidaritat entre els regnes de l'antiga corona catalano-aragonesa davant l'amenaça del turc i els pirates del nord d'Àfrica. Em pregunto, i és una reflexió personal, per quins set sous hauriem de renunciar - i silenciar o ignorar - aquesta història? I, quines lliçons en podem extreure de cara al futur?.
Vet aquí, doncs, el repte de no caure en les simplificacions habituals en les que incorrem, ni deixar-se embolicar per les que venen de l'altra costat. Les simplificacions  condueixen a la demagogia (o a coses pitjors), en canvi, la complexitat exigeix estudi i reflexió. La resta es morralla sentimentaloide (força diferent dels sentiments).

Mesopotàmia

– És Art Decó? 

– Nooo, és art fet a la Mesopotàmia d'abans del Diluvi. diuen. En aquest cas es tracta d'un collar perqué les senyores d'aleshores poguessin presumir.

Nota: Es podia veure a l'exposició "Abans de Diluvi. Mesopotàmia 22500-2100 c.C" al CaixaForum de Bcn.

La torre de l'Aldea, un centre d'interpretació del que va ser la xarxa de defensa de la mar de l'Ebre

Quan el visitant arriba a la torre de l'Aldea (Baix Ebre), hi accedeix per una escala de ferro nova de trinca. La porta o potera, que conserva elements originals, esta situada a diversos metres del sòl, al nivell del primer pis. Cal advertir, però, que no era pas d'aquesta manera com ho feia la guardia que hi estava destinada. A la torre s'hi accedia mitjançant una escala de mà que un cop a l'interior era retirada. Així mateix l'escala que mena al visitant d'un pis a l'altre fins arribar al terrat, tampoc era ben bé com ho feia la milicia de l'època. Aleshores accedien als pisos a través de trapes, obertures practicades al sostre de cada pis per on hi cabia tot just un home. I, també en aquet cas, es feia necessari l'ús d'una escala de mà que podia ser retirada en cas d'emergència.

Des del repla elevat de les escales d'entrada es poden contemplar en perspectiva les runes de l'antic castell que va ser del cavaller Bernat de Bell-lloc a qui li fou donat per Ramon Berenguer IV l'any 1149, i després que aquest conquistes Tortosa l'any anterior. El cavaller va repoblar el lloc amb una petita comunitat cristiana que deuria conviure amb la població islàmica que va restar al territori després de la conquesta.

El destacament de la torre estava integrat entre tres i cinc soldats. I segons les ordenances i reglaments dels que es té coneixement, en cap cas podien coincidir pares i fills ni germans. L'estat d'alerta era continuat i el relaxament no es contemplava. En aquest sentit, estava prohibida cap mena de distracció com ara tenir-hi llibres, guitarrres, animals domestics o estris de caça i pesca. Les guardies estaven regulades i n'estava exempte el caporal que feia les vegades d'artiller. Aquesta responsabilitat l'eximia d'altres obligacions com ara anar a buscar aigua i llenya i també es lliurava de fer guardies. L'historiador Jordi Gilabert Tomàs ha escrit que "a cada soldat se li permetia anar dues vegades al mes a Tortosa per tal de proveir-se de pa i vi per a ell i per als altres, i quedar-s'hi fins a un màxim de tres dies".  També sabem que el caporal podia imposar

Pel que fa al codi de senyals sembla ser que durant el dia, quan es tocava somatent (toc d'alarma) es feien tantes fumerades com vaixells es veien. Les altres torres contestaven d'igual manera tan per fer sabeer que el missatge s'havia rebut com per transmetre'l a la resta de la xarxa. Si el corsaris posaven peu en terra la fumerada o foguera havia de ser continuada i ferma, calia tocar a sometent i disparar l'artilleria.  Durant la nit dos focs indicaven la presència d'una nau sospitosa i aixecar i amagar el foc es feia tantes vegades com naus es veien. Un altre codi de seguretat era un pica de vuit pams o més de llargada amb un manat d'herbes que es fein guspirejar  de nit per informar que tot anava bé. Dins del sistema, destaca la figura de l'"ataüllador". La seva missió era sortir de matinada en direcció a la torre més propera i, a mig camí, trobar-se amb el de la torre veïna i intercanviar la contrassenya i les novetat que poguessin haver.

No cal dir que hi havia inspeccions i falsos sometents per comprovar que es complien els codis de senyals.

DEFENSAR L'EBRE A L'EDAT MITJANA

El que coneixem com a "mar de l'Ebre", és a dir, la façana litoral del terme històric de Tortosa que s'estenia des d'Alcanar fins el Coll de Balaguer, el perill li arribava en forma d'incursions corsaries i de pirates. Era, com tota la Mediterrània entre els segles XIII i XVI, una mar turbulenta. Ara bé, corsaris i pirates no eren ben bé la mateixa cosa. Els corsaris estaven al servei del seus respectius governs; en canvi, els pirates no tenien patria ni bandera, només procuraven per a ells. Els atacs, però, tenien identiques o semblants conseqüències per a vides i hisendes: les de la Corona, la pagesia o els mercaders. Les incursions, els abordatges i els assalts també tenien altres conseqüències. El comerç maritim se'n veia afectat i aleshores qui prengué cartes en l'assumpte fou el Consolat de Mar que tingue llotja a Tortosa. Les incursions, a més, incidien en la demografia provocant el despoblament del territori i les ciutats afectades.

Corrien els segles XV i XVI i es d'aleshores, davant la magnitud i la freqüència dels atacs que es produien, que es va pensar seriosament a bastir i organitzar una xarxa pública de comunicació i de defensa que cobria tot el territori seguint dues linies: la del litoral (cal pensar que a l'època de que parlem el Delta no existia tal com el coneixem avui en dia) i l'eix vertebrador d'aquestes terres que es el riu Ebre, principal via de comunicació cap a l'interior de la península. Es clar que no es partia de zero. El territori afectat ja tenia una infraestructura de torres d'observació i refugi que venia de lluny. Digeum només que l'historiador llatí Titus Livi ja en parlava amb admiració sota la dominació romana. De torres, n'hi han de localitzades fisica o documentalment una seixentena llarga i les que resten dempeus es troben en diferents graus de conservació. Les torres són un patrimoni arquitectònic i un testimoni històric, que no sempre ha estat valorat com fora de desitjar. A L'Aldea, nom d'origen àrab – al-day'a: llogaret o població menuda  –  però, en trobem una que s'ha convertit, gracies a l'Ajuntament i el que va ser a les anteriors legislatures el Consorci per a l'Execució del Pla de Dinamització Turistica de les Terres de l'Ebe, en un Centre d'Interpretació d'aquests edificis i que hauria de fer conscienciar del seu valor prou subratllat pels historiadors. 

La construcció d'aquestes torres es va intensificar durant el segle XIII a mesura que s'incrementaven les incursions pirates. Es d'aquesta època que daten, per assenyalar-ne només unes quantes, les torres de la Galera, del Moro, Camarles, Granadella, Candela, Burjassénia, Vinaixarop,  Campredó, la Carrova, d'en Prior o el cas que ens ocupa de l'Aldea. Gairebé totes tenen el seu origen en anteriors assentaments  i van evolucionar de simples torres d'observació i refugi adossades a masies o en terrenys fèrtils propers en elements de defensa. En el cas de la torre de l'Aldea el basament en forma de talús es la part de  l'edifici que es conserva de l'edat mitja, la resta de la torre va ser refeta als anys 1586, el 1856 i el 1936 tal com indiquen les plaques que hi ha a la porta d'entrada. Una peculiaritat de l'edifici es que la façana nord-oest es de planta quadrada i la orientada cap al sud, on està el talús, es arrodonida.
Com ja ha estat assenyalat va ser  en els segles XV i XVI que la xarxa defensiva es va organitzar. És a dir, se les va dotar de milicia estable, es pagaven salaris  i  es va establir tot un sistema de comunicació i un codi de senyals unificats. Els costos financers anaven a càrrec de la ciutat de Tortosa fet que provocava reiterades queixes al monarca, a la Generalitat o a les ordres militars, Templaris primer i Cavallers Hospitalaris després. També la Monarquia, encara que de forma tardana, hi contribuia per bé que les pagues arribaven amb molt de retard, ben el contrari de les que feia la ciutat tot i que eren de menor quantia. No menys interessant resulta comprobar com l'enclavament de les torres i la seva distribució sobre el territori no era aleatori, sino que responia a unes necessitats estrictes del que ara en diriem estar connectats en xarxa mitjançant diferents tipus de focs, fumaredes i tocs de campana o de corn del somatent.

Arribant a la torre de l'Aldea que es pot entreveure entre els arbres al fons 

Panoramica en direcció oest des de dalt de la torre de l'Aldea. Al fons, una altra torre de defensa. En aquest cas la de Burjassània (Fotos: Marc Soler)

Sobre trens, 'aves', corredors ferroviaris i una mica d'Història

   És del que es parla ara. I tan es així, tan m'han xiulat les orelles d'escoltar-ho, que al final la cançoneta m'ha fet recordar velles lectures. Una en particular. Aquesta: "El fracaso de la Revolcuión industrial en España, 1814-1913" (Bcn,Ariel. 1975) de l'insigne historiador Jordi Nadal. 

  En particular hi ha un capítol força interessant que es títola "Deuda, capitales y ferrocarriles". I que hi podem llegir en aquest capítol?. En transcric, pel seu interés, alguns fragments. Ben segur la música els sonarà. La Sra. Ministre Ana Pastor faria bé de llegir-se'ls. 

- "En el caso español la alternativa no parece haberse planteado entre ferrocarriles e industria - como sostiene Tortella -, sinó entre un sistema ferroviario y otro sistema ferroviario. La red, en su segunda fase por lo menos  (...) se construyó deprisa y sin pensarlo mucho, porque el negocio estaba ahí: en construir".

– "Traído de fuera, levantado con recursos foráneos y aupado por las facilidades descritas, el modelo ferroviario aplicado a España hubo de mostrarse, muy pronto, como inadecuado a las necesidades indígenas. Por un lado la 'filosofía' que le inspiro exigía unos niveles de producción y un grado de división del trabajo que España distaba de haber alcanzado. 'Que el país haga caminos de hierro, que los caminos de hierro harán al país' era una fórmula acuñada en Inglaterra que, a pesar de las profecías del Diario Mercantil de Cádiz, no se aplicaria a la península"

- "Desde el punto de vista de la 'doctrina', resulto un grave equivocación confundir los caminos con el tráfico que circula por ellos. A este respecto, el ejemplo de la Cataluña de finales del siglo XVIII y principios del XIX podía haber resultado aleccionador: los peores caminos de España, a juicio de los observadores ás sagaces (el asturiano Jovellanos, o el francés Laborde), y, no obstante, el grado de desarrollo más elevado entre todas las regiones. En 1864, cuando la quiebra del ferrocarril empezaba  insinuarse, el ingeniero Martinez Alcibar puso el dedo en la llaga:los transportes 'de poco servirán si no hay productos que transportar (...). Es preciso crear estímulos muy poderosos y eficaces para el desarrollo de la producción industrial tan atrasada, tan abatida y postergada en España, aun en las situaciones normales. Las vías férreas contribuyen a facilitar el aumento de la producción industrial; pero donde no existe, no lo improvisan, como lo va demostrando la experiencia".

- "Junto a la 'filosofia' hay que denunciar las peculiaridades del trazado. En vez de la forma reticular, la forma radial, con su epicentro en Madrid y sus extremos en los puertos más importantes. También esta vez el testionio de un contemporáneo vale más que un comentario actual [aquí l'autor cita a F.J. Orellana: "Demostraciones de la verdad de la balanza mercantil y causa principal dle malestar económico de España, Bcn., 1867]: 'Se ha querido hacer de l os ferrocarriles más que otra cosa unos instrumentos de tráfico internacional, y España no tiene esto, ni puede ternerlo ahora: se lo prohíbe su situacón geográfica y su escasez de industria. Para que fueran instrumentos de producción, era menester dirigirlos a este objeto, con lo que habrían adquirido vida prpia (...) Nuestro plan de ferrocarriles adodlece de vicions fundamentales, obedece casi exclusivamente al pensamiento de buscar la vida en las costas y en las fronteras, perque que se cree que la riqueza sólo puede venirnos del exterior, y ¡desdichado el pais qe no busca la prosperidad dentro de si mismo! Exceptuando las líneas del litoral [en Valencia y Cataluña] que hacen la competencia a la navegación de cabotaje, casi todas las demás cruzan la penínsla en varias direcciones, atravsando páramos y desiertos, y tocando en alguno que otro centro de producción, mientras quedan entre sus mallas vstas comarcas prvadas de movimiento: es decir, qu se ha hecho de los ferrocarriles un insrumento de extracción y de tráfico internacional, y no lo que principalmente debían ser, un instrumento de producción y circulación".

  Doncs això, salvant totes les distàncies que calgui salvar. Però la "filosofia",...