Quan el ballet va ser alguna cosa més de la mà de Diàguilev

Matí plujós i gris, desplaent.
El temps rúfol, però, no apaga ni enterboleix l'enlluernament ni la brillantor que portem als ulls després de deixar enrera les sales drapades de negre on te lloc l'exposició sobre "Els Ballets Russos de Diaghilev 1909/1929" a la seu del CaixaForum, a l'antiga fàbrica Casa Ramona. 
Sobre el fosc teló de fons, a l'interior de les vitrines esclata la llum dels figurins que exhibeixen tota la intensitat cromàtica i de disseny d'una rabiosa modernitat.
Com en tants altres moments de la història, aquesta fulguració que van ser els ballets de Diàguilev van ser això: una resposta única en un moment unic, irrepetible, de l'art d'entreguerres del segle XX i la seva trobada amb les avantguardes artístiques del moment. Perqué gràcies a ell es pot assegurar que la dança clàssica també va saber evolucionar i avui ne's deutora.
Serguei Pavlovitx Diàguilev (1872-1929) fou un personatge tan fascinant com misteriós, digne d'una novel·la. Al plafó de la sala inicial  mostra una gran fotografia seva de l'any 1916 on se'ns diu que va ser "un dictador, dimoni, xarlatà, bruixot i encantador". Quan passem a la seguent sala se'ns informa que abans de saltar a la fama internacional presentant espectacles de dansa entre 1909 i 1929, "va ser editor, crític, organitzador d'exposicions i promotor de música i òperes russes". L'home va morir - no conec cap lloc millor per fer-ho per algú que no fos ell -  a l'Hotel des Bains de Venècia, al Lido. La factura que va deixar sense pagar una setmana abans de morir-hi, esta exposada al final del recorregut.

Abans, però, haurem tingut temps d'embadalir-nos, malgrat el pamflet de protesta que van escriure Louis Aragon i André Breton contra la col·laboració de Max Ernst i Joan Miró, o abans Picasso, amb els ballets de Diàguilev pel que suposava de traició a les essències del surrealisme. Però la nòmina d'artistes s'aniria ampliant amb pintors de la talla de Matisse o Derain, músics com Satie, Falla, Ravel, Stravinski, Prokofiev, Rimski-Kórsakov o escriptors com Jean Cocteau. Josep Maria Sert - el primer no rus a col·laborar amb la companyia –,Pere Pruna - sopresa! - o Juan Gris també hi van deixar la seva empremta.

Davant els nostres ulls van passant maquetes de decorats, esbossos dels sistemes d'il·luminació, dissenys de vestuari per a diferents ballets, posters de les representacions, publicacions, la rosa que lluïa Nijinski a "Le spectre de la Rose" o el turbant que portava en el seu debut a Paris. Per no parlar del vestuari que portava a l'acte II de la representació de "L'après-midi d'un faune". Tot el conjunt  presidit per un motllo del cap del cèlebre ballarí. Hi trobarem, també, una sèrie de quatre dibuixos realitzats al pastel sobre "La consagració de la primavera" de Stravinski, el programa de record del Théâtre des Champs-Elysées i un video amb la representació del ballet exposats en un plafó que va de d'un extrem a l'altre de l'espai que ocupen els vuit maniquins amb el vestuari de la representació. També hi han dissenys dels telons de fons, alguns dels quals s'han reproduit damunt cortinatges que fan les vegades de separació entre les diferents sales. Dos d'aquestes casos són els dedicats a "L'ocell de foc" amb el vestuari corresponent o el teló frontal de "Le train bleu" obra de Picasso. Davant de la repoducció d'aquest teló hi trobem una vitrina amb els vestuari dissenyat per Coco Chanel pel mateix ballet amb música de Darius Milhaud. Les troballes són incomptables, les descobertes enlluernadores, la curiositat irrefrenable. Els tresors, innombrables. La màgia absoluta. 

També s'hi pot veure des d'algun dibuix atrevit per al ballet "Les dones de bon humor" (1917) on hi participava la ballarina Olga Kokhlova que es casaria amb Picasso l'any 1918, fins el vestuari per "Les Biches" (Les cèrvoles) que va ser dissenyat per l'artista Marie Laurencin (1883-1936). El vestuari de "Parade", ens deixara amb la boca oberta (pur cubisme made in Picasso), i els de Giorgio de Chirico (!¡) per als convidats i la silfide de "Le Bal" (1929) ens acabaran de deixar del tot enlluernats si això fos encara possible després del "tour de force" que suposa l'exposició. I aquí només hem donat una breu pinzellada del que l'espectador hi pot trobar i gaudir.

Destaquem també dues sales: la dedicada a veure i escoltar una sèrie de ballets a càrrec del Ballet Nacional de España i la sala final on s'explica de forma sintètica i a través d'un muntatge audiovisual (vuit pantalles organitzades en forma d'octaedre) la presència dels Ballets Russos a Espanya i els motius històrics que van fer-la possible amb representacions al Teatro Real de Madrid i al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. D'un i altre hi han exposats els programes de les representacions que s'hi van fer, entre d'altres ddocuments no menys interessants i que acrediten el pas dels ballets pel país. El pintor Ricard Urgell va deixar una pintura on testimonia el pas dels Ballets pel Liceu (obra que figura entre les col·leccions del MNAC).