La llegenda sobre els "dips"
que circula des de fa segles per la població de Pratdip (Baix Camp) és una de
les moltes "Històries de muntanya endins" que s'estan recuperant per
fer conèixer els espais naturals – les muntanyes de Vandellòs, Tivissa i la serra de Llaberia –, i
promoure un turisme d'interior alternatiu al de sol i platja que esta a tocar.
Pel que fa Pratdip, la idea consisteix en organitzar una mena de gimcana per
tal de localitzar una desena d'escultures de "dips" escampades pel
poble i, tot resseguint-ne la pista, conèixer la història de la població a
través dels indrets més emblematics. Així mateix el recorregut permet ullar
perspectives al voltant del nucli de Pratdip d'un notable interès natural.
Però, què eren o són els dips?. Segons
sembla vindrien a ser uns éssers mitològics meitat gosssos negres, meitat
vampirs. D'aqui que se'ls coneixi com "els xucladors de sang". Abans
que res resulta recomenable
apropar-se a l'Oficina de Turisme on ens proveiran d'un fulletó
indispensable on s'hi fa constar un planol de la població i el perfil dels deu
cans negres i malèfics. La llegenda dels "dips" sembla que està a
l'origen del nom del poble tot i que els linguistes no s'acabin de posar
d'acord en l'etimologia del topònim tot i estar-hi en que es tracta d'un nom
compost. Al poble expliquen que, en relació al nom, com a forma més usual i
espontània es fa servir "el Prat", i "Pratdip" com a
registre formal. Les discrepancies comencen amb la segona part del nom:
"dip" per a uns, i "Ip" per a uns altres. Si fos
"Ip" seria – segons Joan Coromines – d'etimologia ibero-basca
("ibi") que indicaria la
noció de riu o lloc amb aigua fet que es correspon a l'emplaçament geogràfic de
Pratdip: al fons d'una vall amb nombroses fons i l'existència documentada de
molins. En canvi, per Pere Balaña en el diccionari "Els noms de lloc de
Catalunya", la referència descriptiva faria al·lusió al llop, "prat
de/ls llop/s".
Querelles lingüísitques al marge, el
cas es que una col·lecció de segells de l'Ajuntament que podem trobar
reproduits al llbre "Pratdip. Històries i recerques" de
J.M.Coll, porten la imatge
incorporada del dip des del segle XVIII fins a l'actualitat. Només durant un
breu periode del franquisme es va substituir per l'àguila de Sant Joan que
pertanyia a l'escut d'Isabel la Catòlica i, després, als Reis Catòlics. Més
encara: a un làpida que es troba a l'esglèsia i que data del 1238 es parla, en
llatí, de "Prato Dip".
Ara bé, la contribució més gran que
s'hagi fet mai a la llegenda la devem a l'escriptor Joan Perucho que s'hi va
inspirar (se'n deuria informar sent jutge a Gandesa) per escriure l'any 1960 una de les millors novel·les catalanes
del segle XX: "Les històries naturals", on crea el personatge
d'Onofre de Dip, un A Praantic cavaller del rei En Jaume que pel seu mal cap es va
convertir en vampir. A l'entrada del Casal de Pratdip - un bon punt on agafar
forces per començar la cacera del dip i la descoberta del poble -, hi ha una inscripció que es pot llegir
completa al capitol quart – "Teoria del dip" – de la novel·la de Perucho. El fragment forma
part d'un text que l'autor diu que pertany a un tractat medieval on es
discurseja sobre la natura del dip i la manera de combatre'l: "....E no
viu si no per lo sanch e no pot veser alls, juyivert, verdolagues ne Santes
creus en lo coll ni vesser spill....".
Però, com fer-s'ho per trobar els
dips? Per on començar? Quines pistes tenim? Com podem seguir-ne el rastre? Si
s'observa el diptic que ens lliura
l'Oficina de Turisme es pot veure que cadascun dels "dips" que
s'hi reprodueixen, a més d'anar numerats, s'acompanyen d'una petita llegenda.
D'un d'ells, per exemple, se'ns diu que "hi ha dips que de dia enyoren la
lluna...". O aquest altre de ben inquietant: "...n'hi ha de
caçadors..." D'un altre dels exemplars que haurem d'atrapar se'ns diu
"...que, amb més ganes de jugar que d'una altra cosa, us esperaran
amagats". En algun cas fins i tot se'ns diu on se'ls pot trobar i de
passada prendre la corresponent lliçó d'història: "...i n'hi ha (...) que
demanen menjar sota Ca la Torre". O bé, que "... fan la migdiada,
sobre les arcades medievals". Hi ha dips que no estan indicats, però que
també cal trobar. Aleshores cal adreçar- les passes fins a l'esglèsia
parroquial o, tot caminant, arribar-se fins a l'ermita de Santa Marina on es
trobarà repòs i aliment.
Avis per aprensius: no esta de més
procurar-se algun dels remeis inscrits a l'entrada del Casal, no fos cas que
Onofre de Dip decidís abandonar la cripta del castell que senyoreja el poble i
ens sortis a l'encontre per qualsevol raconada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada