dimecres, 9 de novembre de 2011

Perejaume

¿És possible contemplar l'obra plàstica de Perejaume dissociada de la seva obra escrita? O bé, ¿l'obra escrita permet obviar l'obra plàstica? 
No estic dient que no siguin autonomes o que no funcionin amb independència l'una de l'altre. Ben al contrari. Però sembla difícil contemplar i/o llegir les obres de Perejaume, sense percebre que hi remeten i que s'alimenten de forma reciproca en el que podriem dir-ne, en termes de teoria de la comunicació, un  constant feed-back. Amb quina intenció?
 En els dos tercets del sonet inicial d' "Oli damunt paper"(Ed.Empuries,1992), Perejaume escriu:
Paisatge i jo fugim per la pintura,/
ens endinsem pels boscos novament:/
Montalt, Montnegre, el mar, res no ens atura./
Torno cansat quan penso, bo i content,/
que és el mateix el quadre i la natura./
Tot passejant els quadres van creixent.
No són pas els únics exemples que es podrien aportar. Tan a Obreda com a Pagèsiques hi podem trobar seccions que remeten directament a la obra plàstica - per posar un exemple, vegis Els suros. En aquest sentit, doncs, la mostra que es pot veure a La Pedrera es tota una invitació a reflexionar-hi. O si més no a mi m'ha estat impossible sostreure-m'hi malgrat que la plàstica de Perejaume se m'hagi emportat/arrossegat més d'un cop de la mateixa manera que l'artista s'hagi encarregat/escarressat al llarg del recorregut de tornar-me a la cal·ligrafia (el relat cal·ligràfic) de la muntanya/serralada. Una mena de recordatori de la cita que encapçala "Oli damunt paper": Les serralades dibuixadores.
En aquest fer i desfer, en aquest anar i tornar de la lletra a la pintura i a l'inrevés, sura un interrogant. ¿Fins a quin punt l'excés o l'acumulació d'obres d'art no acaba per amagar i banalitzar no tan sols l'art, sino també l'arrel d'on surt? En aquesta direcció apunten les obres que representen gabinets de pintura i pinacoteques ("La segona edat de les obres" I i II) o el petit globus terraqui que s'exhibeix a una de les vitrines amb tot de quadres entapissant la crosta terrestre: la terra (de tan) pintada = exhaurida, gastada. Vegis, per exemple, el quadre "La pintura cobrint la terra". O com el dibuix del cap vist per darrera que semble un retaule ple de pintures: tenim el cap ple de pintura, en desconeixem però l'origen. Ens cal retorna-hi per reconeixen's?
Hi ha un seguit d'obres exposades que ens en parlen d'aquest agotament de la pintura i els dubtes que genera en l'artista així com de la necessitat de retornar al lloc i despintar-lo per dscobrir-ne l'arrel. En són exemples, dels dubtes, "Atrofia del dibuix" o "La pintura m'ha dit que prou".
La paret on hi ha una tirallonga d'exvots que representen fragments de muntanyes i de suro (les escorçes de les alzines), els mapes desplegats o el mateix video "Relleu doble", no són en realitat una invitació a repensar i revisitar els indrets? I la darrera sala, la del ball de muntenyes, no es també amb la invitació a la dança una manera de tornar a contemplar i viure els indrets d'una altra manera? ¿Alliberar-los de totes les càrregues que els hi hem anat posant al damunt fins a desfigurar-ne l'arrel i poguer retrobar-nos-hi?.
A "Pagèsiques" (Ed.62, 2011),a la "Segona Addenda", sobre aquesta necessitat, hi ha un poema que ens ho explica: Cada tarda caminava/de pressa per deixar-me enrere./Caminava de llarg, gairebé que corria/per una escriptura cansada de mi,/tot mirant de deixar-m'hi enrere./A baix, a la dreta, entropessagava/cada tarda amb el meu nom./Després creuava la motllura i ja res no m'únia a mi mateix. Ja ho diu també: voldria que les obres li fossin maternals, que l'acullissin, ser-ne fill. No pas autor.
Una exposició brillant i rica en lectures.





    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada