dimecres, 25 de gener de 2012

Anècdota o categoria lingüística?

  Una persona ben situada economicament, castellanoparlant i que viu a Catalunya, ha deixat caure en una reunió el comentari que el català és un dialecte. 
  Com no tenia ganes ni esma de discutir - el tema em provoca un tedi insondable -, li he deixat caure que "si, i tan que ho és...". I a continuació he afegit la boutade o l'estirabot "...com tota la resta de llengues romàniques". 
  Com no s'esperava la primera part de la resposta ha iniciat un somrís, satisfet que li donessin la raó. Quan ha escoltat l'argument pel qual li acceptava la seva opinió, el somrís se li ha congelat. No tinc clar, però, si perque sabia a quines llengües em referia com a romàniques o per descobrir el pou de la seva ignorància - o dels seus prejudicis.
 Això passa a Catalunya i passa al segle XXI. Poc hem millorat des de que Don Marcelino Menéndez Pelayo, Juan Valera o Doña Emilia Pardo Bazan defensaven la necessitat que a la resta d'Espanya es pogués accedir al portugues  i al català igual que es feia amb el castellà tal com es pot llegir a la correspondència amb Narcís Oller - un altre cosa ben diferent era el pensament polític que manifestaven: només cal llegir els penjaments que feien, per exemple, del federalisme i de Pi i Margall.
 En aquest sentit, doncs, quan ara s'escolten veus que es pegunten mig sorpresos si queden federalistes (aquí i allà), caldria pensar si es que mai en van haver de debó, a Espanya - fet que ens porta a recordar que per dedicar-se a la política saber una mica d'història no és cap destorb.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada