Fa anys vaig escoltar dir que Heidegger no passa de ser literatura. Per la mateixa raó caldria dir que Plató també ho és, de literatura. En definitiva, una cosa tan elemental com els seus Diàlegs no són res més que la invenció d´un gènere literari que ell mateix va anomenar “filosofia”.
Em sembla recordar que ha estat Colli a parlar de les formes pre-literaries del pensament -- aleshores, els diàlegs platònics serien una transcripció escrita d´una dialèctica oral i, com a tals, un intent de refer el període anterior considerat com el de la veritable saviesa.Quan, com ara succeix, es vol anar a les fonts de la “filosofia”, els intents de Heidegger per esbrinar el lloc que ocupa la paraula a les obres d´Anaximandre, Heraclit, Hölderlin o Trakl, van adreçats a la reconstrucció dels origens de la mateixa manera que ho fa la “literatura filosòfica” de Plató.
Té raó Steiner quan assenyala que des de Plató ningú com Heidegger ha dit coses tan suggerents sobre el llenguatge. El frívol menysteniment del que vol ser una desqualificació es gira contra els professionals de la filosofia -- que la profereixen: aleshores entenem perquè estem en condicions d´afirmar que la filosofia ha mort. Potser. I això passa, justament, quan se la vol reduir a un llenguatge tècnic i utilitari al servei de la moral, la política i abandonada en mans de marmessors ineptes que malmeten la herència diluint-la en els camps de la sociologia.
D’aqui la proliferació de llibres de la mena de “Menys prozac i més Plató” o “Els podscats de Plató”. Signes del temps?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada