dijous, 19 de gener de 2012

Sembla d'ara, la poesia goliàrdica (els Carmina Burana)

 Intentant reordenar i encabir una sèrie de llibres a les lleixes, retrobo una oblidada antologia bilingüe (llatí-castella) dels Carmina Burana, amb pròleg de Carlos Yarza i traducció de Lluís Moles(Ed. Seix Barral, 1era edició 1978. Barcelona). 
 Els poemes dels "goliards", clergues o monjos i estudiants empobrits que vaguerajaven amunt i avall eren crítics amb la societat contemporània i estaven molt mal vistos pels poders temporals i eclesiàstics. Yañez en dona unes quantes mostres de com se'ls veia. Assenyala el curador de l'edició que, en el concili de Salzburg de l'any 1291 se'ls titlla de "secta vagorum scholarium" i, entre d'altres coses força pitjors, es diu d'ells que són "chocarreros, maldicentes, blasfemos, dados a adulaciones fuera de lugar, que se profesan clérigos para escarnio del clero". D'on s'acaba per deduir que, de gent d'aquesta mena, no se'n pot esperar res de bo.
 El cas, però, és que des del punt de vista de la mètrica van ser uns innovadors, que barrejaven cites cultes (la Biblia, els clàssics,...) amb cançoners populars...La llibertat creadora i la poesia amorosa dels Carmina Burana són fites imprescindibles de la lírica de l'Edat Mitja.
 Aquí només en transcric uns fragments dels més critics amb el seu temps i que em semblen d'una actualitat que fa feredat.
 Un es titula "Ecce torpet probitas..." = "La honradez está yerta...".Diu:

I
La honradez está yerta
y la virtud enterrada; 
la generosidad se vuelve avara
y la avaricia, generosa;
la falsedad dice la verdad
y la verdad, la mentira.
Todos pecan contra la ley
y a lo ilícito
lícitamente se entregan 

III
¡Peso singular
el de un doy, das, he dado, dar!
Tales palabras, más que cualquier otras
saben ignorarlas
los ricos, que cabe
comparar al mar.
Todos pecan contra la ley
y en número de bienes 
exceden los mismos números

Un altre diu així:
Antaño florecía el estudio,
ahora ya para en tedio;
en tiempos triunfba el saber, 
pero acabó prevaleciendo el jugar.
(....)
I per acabar dono aquest:

En la tierra, en estos tiempos,
el más alto rey es el dinero.
Al dinero admiran
y acatan los reyes.
Al dinero aplaude,
venal, la curia pontificia.
El dinero impera
en las celdas de los abades.
El dinero es venerado
por la turba de los priores negros.
El dinero es el juez
de los grandes concilios.
El dinero lleva a la guerra
y, si la quiere, no le falta la paz.
El dinero provoca los pleitos,
porque quiere arruinar a los ricos.
El dinero saca al pobre de la basura, 
elevándolo al máximo.
El dinero todo lo compra
y lo vende, da y quita o dado.
El dinero lo lisonjea a uno
y tras el halago lo amenaza.
El dinero es mentiroso
y rara vez veraz.
El dinero hace perjuros
a los míseros y perdidos
(....)



    


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada