dijous, 8 de novembre de 2012

Perifèrics per partida doble


[Fitxa: "Quatre veus de la literatura contemporània a Mallorca" de Jaume Pomar. Editorial Ensiola. 131 pàgines. Muro (Illes Balears), 2012.  Preu: 12 €]

L'assagista, poeta i narrador mallorquí Jaume Pomar aplegant en un volum  aquest escrits dedicats  a Llorenç Vilallonga - del que Pomar es un dels millors coneixedors - , Bartomeu Fiol, Guillem Frontera i Lluís Maicas ha fet alguna cosa més que reunir quatre retrats d'escriptors contemporanis de Mallorca. Anem a pams, però. Aquests papers, Pomar els havia publicat en forma de treballs dispersos (pròlegs, certàmens literaris o escrits per a la premsa) que en algun cas ha cregut convenient de revisar. Tot i no ser cap novetat, doncs, els textos reunits en aquest volumet ofereixen no sols una aproximació especifica a cada autor tractat, sinó que ens fa adonar, diguem-ho tot, fins a quin punt aquests autors semblen mig oblidats per la mateixa cultura a la qual pertanyen. Com diu l'autor del volum pertanyen a la perifèria de la perifèria.  El fet  posa en evidència un problema esdevingut crònic: els dèficits de projecció i circulació d'obres i trajectòries literàries entre el públic que n'hauria de ser el potencial receptor. Els silencis clamorosos de la critica tampoc han ajudat. En aquest sentit el cas de Lluís Maicas em sembla paradigmàtic tot i que la personalitat d'aquest poeta i dietarista impecable (a més d'artista plàstic en algun moment) sigui la d'un "outsider" singular i s'esforçi cada dia, tal com diu Pomar, per esdevenir un "outlaw": ja només per això hauria de ser motiu d'atenció.
 En el seu conjunt, però, aquests retrats ens donen algunes pautes per penetrar en la realitat  mallorquina i les dificultats que, per a l'exercici literari o la creació, es donen en un context social, econòmic i humà que, malgrat totes les aparences, "no ha marxat amb el temps" tal com assenyala Pomar comentant l'obra del ja referit Lluís Maicas. Amb Villalonga assistim a algunes pretèrites interioritats socio-culturals sempre interessants perquè acaben per retratar el país. D'altra banda es amb Villalonga que comença el mite del paradís perdut que esdevé transversal a l'obra dels altres autors que es comenten en el volum. L'escriptura es per a tots ells una mena de refugi on apamar amb lucidesa el desencís, mentre l'incansable pouar en el llenguatge es converteix i es transforma en una operació de rescat i una sublevació per la via estètica de les dimissions de la vida col·lectiva i les presons quotidianes.

Nota: Aquesta article va ser publicat al suplement Cultura/s de La Vanguardia el 3 d'octubre del 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada