divendres, 28 de desembre de 2012

La politica reduïda a acudits

La senyora que trepitja tan fort que el soroll dels seus tacons no li deixa escoltar la seva pròpia veu, ha  deixat anar sobre el nou Govern català que està format  per "talibans". És una declaració que va en la mateixa línia d'altres polítics espanyols amb aquella comparació amb els nazis feta a dreta i a esquerra i que només revelen ignorància o mala fe o totes dues coses a la vegada. A més de ser un insult als jueus. Tornant però a la senyora en qüestió, també sembla ignorar que l'adjectiu "taliban" aplicat a qui l'aplica  fa un favor inenarrable als talibans de debò. I aleshores ens queda el dubte de saber si la senyora en qüestió preferiria, en el fons del fons, entendre's amb els que tenen el copyright d'autenticitat talibana.
Un altre personatge (que pertany a un partit que, atesos els resultats electorals, a hores d'ara els fa anar més bufats que un bunyol de vent) i que per aquest motiu vol repartir canya  (fent honor al seu cognom) enfilat dalt del faristol recorda que el president de la Generalitat ha demanat tenir "fe" en Catalunya, i que per aquest motiu s'ha voltat de "fidels" que vindrian a representar els "dotze apostols" que, al seu torn i seguint la narració biblica, escamparien  la bona nova de l'independentisme, etcètera.  
En realitat aquestes expressions que els que les emeten deuen pensar que són d'una agudesa infinita demostren el valor que donen a la política: la redueixen a un acudit – normalment pèssim – i d'aquesta manera apareixen ells mateixos vestits de pallassos – sovint sinistres. És clar que d'aquestes analogies, ells, en la seva infinita sapiència, potser en diuen sentit de la ironia. Vagin a saber. De més verdes n'hem vist madurar.
Ah, i els nois de la CUP que es van despenjar amb allò de demanar al govern espanyol que deixés de legislar sobre Catalunya fins que no es faci el referendum....doncs pel cap baix haurien de tocar de peus a terra (que no vol dir renunciar a les seves idees): més que res per saber reconèixer on viuen (on vivim i amb qui) de banda que ens agradi poc o molt fer-ho. S'estalviarien de fer el ridícul – que es allò, encara, que no ens podem permetre de fer els catalans tal com ens va ensenyar Gaziel i que algun o aprenen ni a cops.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada