dissabte, 13 d’abril de 2013

Thatcher

La meva simpatia per Margaret Thatcher es defineix amb una sola paraula: ninguna. Tan ella com Reagan em van semblar sempre uns falsos liberals. Allò que cert conservadurisme dretà ha criticat historicament a l'esquerra  de carregar les tintes ideològiques es el que van fer tots dos. Pèro ja sabem que si ho fan ells ja no es ideologia...
Al marge de frases que han estat reproduides aquests dies com la de que no existeix la societat, sino tan sols individus i familia a mi el que em va frapar va ser la retirada del got de llet a les escoles de primaria quan era ministre d'Educació, crec.  Això sols ja la retratava. Un gest miserable. 
Dit això el que admirava d'ella era la determinació. Una determinació però sense matisos. I la gent de pedra picada a mi sempre m'ha fet tremolar. Perquè ignoren que la vida no es projecta en blanc i negre. I aquí és on Thatcher desmentia el seu liberalisme (neo-) – el que ara patim: el de diners públics dels que tan renegava rescatant diners privats. El de la consagració de l'egoisme individual més reconsagrat.
Dit això no m'hagués importat gens ni mica tenir una xerrada fins a les tantes de la matinada amb una ampolla de whisqui al costat: la biografia de Maggie – quantes portades patetiques s'han vist aquests dies als diaris de Madrid! – deixa entreveure que la determinació que gastava servia per tapar escletxes que mai degue volguer reconèixer més que com una demostració de feblesa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada