Una petita delícia: portada a dues tintes de l'editorial Dalmau (1946 |
Allò
que atreia Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert, L'Escala 1869-1966) de
Barcelona no era pas cap dels indrets més emblemàtics i prestigiats de la
ciutat,ni aquells altres que esmenten els historiadors, ni tan sols els espais
que "finquen els barcelonins",no. Tampoc deixava que la mirada se li
esmunyis "amb el corrent humà, tumultuós i multicolor que circula per les
Rambles".
El
que li crida l'atenció i li té el cor robat es l'herbei que creix al terra
d'una cruïlla de, tal com diu ella, "la ciutat nova". El que
l'emociona es allò ínfim, miserable: un bri de verd, un serallet de no res que
no crida l'atenció de ningú, ignorat per tothom, abandonada a totes les
inclemències del món - "peus, rodes, secades, gebrors",... Però que
es resisteix a desapareixer i sobreviu entre el tràngol aqueferat de la vida a
ciutat.
El
que expressa l'escriptora es que, malgrat la intervenció de l'home en tots els
ordres de la vida, el misteri de la supervivència tossuda de l'herbeta, el
misteri de com hi ha anat a parar la llavor i de la manera que si arrela i com
s'arrapa a la vida per sobreviure davant totes les dificultats és, no sols un
fragment petitíssim de bellesa entre la grisalla de la gran ciutat, sinó també
l'expressió exacte del que ens anuncia el títol de la prosa:
"Coratgia". El coratge davant les dificultats. Saber encarar-les.
Això de banda, però, l'herbeta de Caterina
Albert ens ve a recordar una altra cosa. Aquesta: tot i que l'home –
"manefla de mena" ens diu l'escriptora - ha volgut, i continua
fent-ho, domesticar la natura, endreçar-la, com si es tractés de posar una
taula ben parada, la natura sempre acaba per manifestar la seva potent
presència per recordar-nos que en som deutors. Que l'home, malgrat les
capes de civilització de les que s'ha anat imbuint al llarg de la
història, porta sota aquest pell tan fina l'antiga imprompta i el record de
l'estat salvatge i els seus origens
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada