dilluns, 10 d’octubre del 2011

De Hollywood a Mèxic

FITXA ["Mexico" d'Emilio Cecchi. Presentació d'Italo Calvino. Editorial Minúscula. 203 pàgines. Barcelona, 2007]

  Emilio Cecchi (184-1966) va ser un acreditat assagista i crític que execel·lí sense distincions en l'art, el cinema i la literatura. Va ser deixeble de Roberto Longhi i Bernard Berenson, dos vaques sagrades dels estudis d'art, i escrigué asaigos sobre Giotto i l'escola florentina del "Quattrocento", entre da'ltres. Cecchi també fou el cofundador de la revista "La Ronda" que preconitzava el retorn a la tradició enfront dels excesos de les vanguardies. Cecchi va ser qui millor va saber interpretar les propostes que s'escampaven des de la revista "La Ronda": l'anomenada "prosa d'arte" entesa com un instrument capaç de restituir mitjançant fragments mínims de realitat - l'anomenat fragmentisme –, la raó última de l'autor. Doncs bé: a "Mexico" els tres grans interessos de Cecchi conflueixen en una sola línia.
   L'any 1930, mentre es trobava a la Universitat de California (Berkeley), es va decidir a fer vacances i anar-se'n de viage. L'objectiu que es proposa es travessar Arizona, Nou Mèxic i anar baixant fins anar a trobar "el Mèxic profund". En el fragment inicial, l'autor exposa una part de la seva teoria sobre l'escriptura però també sobre el concepte de viatge. Ho fa sense la pretensió de "fer descobriments", ni de "sintetitzar". Es proposa, ens diu, veure tot el que li passi pel davant i allò que li vingui de gust - per tant, fora "baedekers" -, i prendre nota d'algunes impressions amb la màxima fidelitat. Si anem al fragment amb el qual es tanca el llibre i finalitza el viatge, l'autor formula una sèrie de qüestions que enllacen amb l'inici ja assenyalat del llibre. Cecchi s'interroga en relació a si són correctes les preguntes que ens fem sobre allò que hem vist quan hi tornem mitjançant els nostres records i amb els textos d'aquells altres autors que han contemplat la mateixa realitat molt abans que ho fessim nosaltres – en una magnífica imatge, la darrera de les que estan escampades pel text, ens recorda que els assassins sempre acaben per tornar a l'escenari del crim.
   Els dos capítols són l'inici i el final del que s'ha apuntat més amunt: la recerca i la construcció del subjecte moral. I, és clar, per l'entremig també hi trobem el camí que esdeve itinerari personal. Tot començant per les ciutats abandonades de l'època de la "febre de l'or" i a continuació portar-nos, cosa que no té res de casualitt en algú tan relacionat amb el cinema, fins el cine clàssic de Hollywood. I tot seguit passar a un altre tipus d'art: els dels indigenes (navajos, hopis,..) per entendre com es converteix en folclore quan perd les arrels. Així mateix, un cop arribat a Mèxic, va en la mateixa direcció quan desenmascara la pintura de Diego Rivera.
  La prosa de Cecchi ens atrapa en la seva pastositat suggeridora. Les descripcions que fa del paisatge s'ajusten a les d'un naturalista. La lectura que fa del bàrroc i la revolució resulten del tot ineludibles. Saber copsar i explicar la història i l'etnografia del país dalt d'un tramvia li cap en deu línies. L'exposició que fa de l'encreuament de la cultura indigena i la cristiana són d'una finor excepcional.Cecchi sap com fer-s'ho per atrapar i fixar entre els rengles del seu text el ritme i el temps de la vida mèxicana. Hi ha escenes que commouen. Un exemple el tenim en el gest que li adreça una anciana que li demana almoina i que provoca en el lector la mateixa pregona impressió que rep l'autor...Veig el fragmentarisme de Cecchi com un d'aquells tapissos dels navajos que hi deixaven sempre un defecte no fos cas que la perfecció empresones l'ànima i la creativitat. Cal llegir Cecchi. Quan l'hagin tastat, i tornaran.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada