divendres, 21 d’octubre del 2011

El llevant no acaba d'arribar...


...a la platja deserta on ara només queda la remor del mar que porta veus antigues que   duen impregnades l'enyor d'unes pesqueres i un estil de vida que pertanyen a un altre temps, quan les moles de tonyines, una darrera l'altra, anaven passant a simple vista: mira, allà, una de ben grosa. I allà, una més, ja en fan dues, i una tercera al darrera, i fins i tot una quarta, fixa't quantes en venen...Escolto les veus que m'arriben de lluny mentre comenten com tiraven el rall, i fan broma sobre qui era el millor de la colla practicant el vell art que ara només es pot veure a reportatges per la televisió sobre gent de terres llunyanes; i omplien la sarcia de saupes com si res. O quan els llobarros o les orades és pescaven a mans plenes tirant la canya a la punta d'El Codolar...
  Quan la vida aquí era pobre, si, però rica en experiències, vida comunal i solidaritat. Escolto les veus que em guien per la platja i m'assenyalen els indrets que formaven el seu paisatge avui quasi esborrat: aquí hi havia l'escola i allà - al barranc que encara és el límit del terme i per on hem vist sortir rabent tres llebres ensenyant-nos la coa blanca en senyal de pau –, el camp de futbol. I per aquella banda d'allà es trobaven les basses i els bancals dels horts on també hi havia plantades sis figueres immenses que donaven un fruit generós que, en temps de carestia,feien passar la gana. I la sinia, amb el matxo, i l'almàssera. I més a tocar de les vivendes, el forn on les dones anaven a fer el pa i que més tard només es feia servir quan arribava la Pasqua i calia fer les mones. I el pou arran de mar, i aqui les cases arrenglarades dels pescadors, una per guardar les arts de la pesca, la del costat era la nostra diu una altra veu, i la de més enllà la del mestre, i al davant, al sorral, els pilons d'amarrar i treure. I en aquesta casa d'aquí, al davant, hi havia els ombralls sota els quals es celebraven les festes o els àpats en dates assenyalades. Les escolto anomenar la gent de la comunitat pels sobrenoms: cap de mesurafollaniusen quitarte, pepaconfitstio socs, la Volanta...Una de les veus se m'adreça i em diu que el meu pare mai no responia si el cridaven pel seu nom, i si el felicitaven pel seu sant et preguntava si es que hi havia cap sant que es digues Gàbia...I dominan-t'ho tot, enfilades pendent amunt, les cases dels arraixos. 
 A les restes de dues casamates ara amagades sota la vegetació tupida, una de les veus escolto com explica que hi va nèixer quan  ma mare hi va còrrer a refugiar-se d'un hidroavió "nacional" que metrallava la platja pel plaer de fer-ho. A la postguera varem saber a través d'una persona que es dedicava a fer recerca qui eren els pilots...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada