[FITXA: Memòries de antes del exilio (1887-1919) de Félix F. Yusúpov. Traducció d'Isabel González-Gallarza. 469 pàgines. Editoral Alba. Barcelona, 2011]
¿Què ens permeten saber les memòries del príncep Iusúpov que abasten des del 1878 fins el 1919? És a dir, fins que la Revolució d'Octubre va enviar als que la sobrevisqueren camí de l'exili. A través de la biografia d'aquest personatge de la Rússia tsarista, biografia que es remunta per la genealogia de la seva familia fins arribar als més remots origens al segle VI, del que ens assabentem és del ritme de vida de la noblesa tsarista, el que era i com funcionava la cort dels Romanov i les seves interioritats. I també fins a quin punt no eren (in)conscients del que se'ls venia al damunt i com ignoraven o estaven allunyats de la realitat del seu país. Només de forma esporàdica, gairebé com una anecdota, apareixen aquí i allà, algunes notes sobre la mena de vida que portava el que se'n diu "el poble rus" i la sorpresa que provocava descobrir les condicions en que vivia. Per la resta fast i frivolitat, també una religiositat malaltisa i beata - barrejada amb una credulitat envers fenomens paranormals que en diriem ara o l'esperitisme –, de la que l'ascensió d'un personatge com Rasputin i la seva influència a la cort es la culminació d'un procés quasi caricaturesc de la decadència d'aquell regim.
En realitat el que es desprèn o deixa entendre la lectura es que era una societat on hi havia amos i criats. Més exactament, serfs. Una situació que es considerava natural, que es donava com un fet acomplert, inamovible. El paternalisme presidia les relacions amo-criat, d'atorgar-agraïr,...Si hi havia problemes de caràcter social, la solució era la caritat. D'aquí la sorpresa de l'explosió social. De si hi havia o no el que ara en diriem una classe mitja, una burgesia emergent o unes classes minimament il·lustrades no en tenim notícies de part del príncep. Però quan es parla de "casa particular" on s'hi poden rebre 2.000 comensals semblaria que, pel cap baix, hi ha una mirada esbiaxada damunt la realitat. Quan durant tres anys l'autor explica que s'està estudiant a Oxford, en cap moment no se'ns explica que estudiava. En canvi, ens assabentem de les anades i vingudes per festes, diversions i altres disbauxes dels anys passats a Anglaterra. Iusúpov ho explica i ni es despentina. Es queda tan ample.
En realitat el que es desprèn o deixa entendre la lectura es que era una societat on hi havia amos i criats. Més exactament, serfs. Una situació que es considerava natural, que es donava com un fet acomplert, inamovible. El paternalisme presidia les relacions amo-criat, d'atorgar-agraïr,...Si hi havia problemes de caràcter social, la solució era la caritat. D'aquí la sorpresa de l'explosió social. De si hi havia o no el que ara en diriem una classe mitja, una burgesia emergent o unes classes minimament il·lustrades no en tenim notícies de part del príncep. Però quan es parla de "casa particular" on s'hi poden rebre 2.000 comensals semblaria que, pel cap baix, hi ha una mirada esbiaxada damunt la realitat. Quan durant tres anys l'autor explica que s'està estudiant a Oxford, en cap moment no se'ns explica que estudiava. En canvi, ens assabentem de les anades i vingudes per festes, diversions i altres disbauxes dels anys passats a Anglaterra. Iusúpov ho explica i ni es despentina. Es queda tan ample.
Amb tot hi ha en el text de Iusúpov una sinceritat devastadora en allò que descriu. Com si no fos conscient que el medi i els cercles en els que es movia i descriu es el testimoni d'un procés de descomposició ja no tan d'una cort, sinó d'un model de societat de la que aquella només era el vertex més visible. Vivien en un món irreal i curull de superficialitat. És veritat que Iusúpov es mostra sincer en tot moment, que no amaga res del era el seu estil de vida que porta amb una naturalitat que fa feredat vist amb optica d'avui - però també pensant que tot el que estem llegint ho escriu ja a l'exili. Fins i tot no s'amaga gens quan es retrata psicologicament o parla de les falles del seu caràcter.
Malgrat fer-ho amb una circumspecció que fa que la prosa sigui d'una formalitat i fredor sovint notarial - per exemple quan descriu les múltiples residències o els palaus -, fa la impressió com si l'autor ho volgues de forma voluntaria per crear alguna mena de distància en relació a com s'està veient a l'hora d'escriure. Subratlla o deixa constància dels bons moments passats a tal o qual lloc, els bells records que s'emporta del tracte amb determinades persones o els sentiments que li desvetllen. Es com una mena d'agraïment pòstum i un comiat. El text sembla agafar un altre tó, sempre amb aquell punt de contenció que li coneixem, quan comença a parlar de la conxorxa per matar Rasputin, i s'altera molt poc quan rememora l'assassinat dels Romanov i altres membres de la cort, la sortida de Rússia o els primers moments de la Revolució - amb un toc antisemita per les al·lusions que deixa caure sobre els jueus.
Desconec la continuació de les memòries que fan referència a l'exili i si aquesta condició va fer reflexionar en algun moment el seu autor sobre les causes que van provocar la Revolució i si en els seus escrits hi ha en algun moment un oblit de la seva anterior condició social i es va assabentar i entendre de la condició de ciutada.
La política li fa fàstic diu en un moment determinat...Sospito, però, que a l'exili li deurià continuar fent.
Malgrat fer-ho amb una circumspecció que fa que la prosa sigui d'una formalitat i fredor sovint notarial - per exemple quan descriu les múltiples residències o els palaus -, fa la impressió com si l'autor ho volgues de forma voluntaria per crear alguna mena de distància en relació a com s'està veient a l'hora d'escriure. Subratlla o deixa constància dels bons moments passats a tal o qual lloc, els bells records que s'emporta del tracte amb determinades persones o els sentiments que li desvetllen. Es com una mena d'agraïment pòstum i un comiat. El text sembla agafar un altre tó, sempre amb aquell punt de contenció que li coneixem, quan comença a parlar de la conxorxa per matar Rasputin, i s'altera molt poc quan rememora l'assassinat dels Romanov i altres membres de la cort, la sortida de Rússia o els primers moments de la Revolució - amb un toc antisemita per les al·lusions que deixa caure sobre els jueus.
Desconec la continuació de les memòries que fan referència a l'exili i si aquesta condició va fer reflexionar en algun moment el seu autor sobre les causes que van provocar la Revolució i si en els seus escrits hi ha en algun moment un oblit de la seva anterior condició social i es va assabentar i entendre de la condició de ciutada.
La política li fa fàstic diu en un moment determinat...Sospito, però, que a l'exili li deurià continuar fent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada