La crisi del periodisme (5)

   Josep Pla en el seu Homenot dedicat a l'estrambòtic personatge que fou Sadurní Ximenéz explica un parell de coses que tenen a veure amb el periodisme i que sempre m'han cridat l'atenció pel que tenen, em sembla, d'actualitat (ai!) a l'hora de parlar sobre l'anomenada crisi de la premsa escrita. Amb la crisi, val a dir, del model. O, millor fora dir, sobre l'absència d'un model capaç de donar resposta als reptes que plantegen les anomenades noves tecnologies que "per se" - com diu un conegut meu - no volen dir res, no són res.
 En primer lloc, Pla escriu que Ximenéz "com els vells periodistes, sentia relativament el problema de la transmissió ràpida de les notícies. En canvi sentia intensament la necessitat de dominar un afer qualsevol de la manera més completa possible, amb tots els seus matisos, detalls, realitats i aparences".
  En aquest fragment hi trobem enunciats dos aspectes capdals: el de la transmissió ràpida de la informació, i el del coneixement a fons del tema tractat. Sobre el primer punt ja fa molt de temps que la premsa escrita ha perdut la batalla (i la guerra). Assumpte diferent és el de l'actualitat – concepte que caldrà reprendre  i revisar  en un altre moment. A més, "rapidesa" i "coneixer a fons", el que sigui, són conceptes que entren en col·lisió frontal. Són, d'entrada, antitètics.
  Sobre el segon, el tractament i el seguiment de la notícia (com valorar-la, permanència o no en el marc de l'actualitat, són dos conceptes més que caldrà afegir i revisar) el periodisme escrit encara té - o hauria de tenir - molt a dir. I a fer. Ras i curt, li va la vida.
  Continuem llegint, però, el que diu Pla sobre Ximenéz.

  Per Ximenéz, explica Pla, el periodisme "era un simple pretext, els caminadors per a caminar. L'important començava més enllà de la informació, en iniciar-se l'autèntica realitat. Per això no creia en el periodisme tècnic o professional. De periodista, ho es tothom - deia - quan parla de les coses que li exciten la curiositat. Els periodistes s'han d'excitar professionalment davant de tot plegat. Així, què voleu que sàpiguen? Què voleu que diguin? Suren del pas amb quatre tòpics capaços de fer adormir les persones més desvetllades, i en paus".
  Més clar, aigua. Per això mateix em declaro partidari de repensar els conceptes (i els mecanismes pels quals s'apliquen) que he esmentat més amunt i que són a la base del periodisme: el de notícia en primer lloc i, sobretot, la seva valoració i com fer-la,i en funció de que – el seu interès, allò que es considera que en té des de les redaccions i per tant els criteris emprats a l'hora de decidir que es publica i que no. Així mateix evaluar de nou i de cap la permanència o seguiment, en funció de la valoració previa que se n'hagi fet, passant per la necessaria posada en solfa de l'actualitat que passaria (amb la redefinició de les anteriors) a ser una subordinada i no estrictament un imperatiu del periodisme en suport paper. 
  Post scriptum: la frase que Pla posa en boca de Ximenéz segons la qual "de periodista, ho es tothom - deia - quan parla de les coses que li exciten la curiositat" té alguna cosa de profètica. Quan ho va dir encara no existien Internet i les (mal?)anomenades xarxes socials.