dimecres, 12 d’octubre de 2011

L'estiu que no vol morir

 Tot i que la calor allarga i s'endinsa per la tardor invitant a tombar-se sobre l'arena, a les platges ja han retirat els punts elevats dels vigilants, també han desaparegut del paisatge les dutxes i els excusats gens disimulats, i així mateix s'han extingit els permisos municipals per (des)parar els xiringuitos que uns camions han anat retirant a peces.
La retirada d'aquests elements en una data determinada, prefixada, fa l'efecte  com si es volgués donar per finiquitada o inagurada una temporada per via de  decret i no pas pel que ens assenyala la climatologia.  
Ara la platja està gairebé deserta. La gent no baixa fins al migdia, al fort del sol. L'aigua s'ha refredat fins aquell punt que encara et permet fer una capbussada i nedar uns quants metres. Notes com infinitat de fines agulles penetren a la musculatura tot relaxant-la en una sensació de benestar. 
El sorral llangueix tot esperant l'empenta defintiva (una llevantada?) que espanti els pocs que encara s'hi deixen caure. Durant un parell de dies el mestral ha fet pujar l'aigua i ha deixat munts d'algues que ara es ressequen al sol. La tarda comença a declinar, el sol prim encara dóna una escalforeta agradable i una airet t'acaricia. 
   Et deixes anar en el llarg vaivé de la mar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada