A Palafrugell, la Torre d'Aigües modernista s'ha convertit en un centre d'interpretació

La Torre de les Aigües i al seu darrera la Fundació Vila Casas a Can Framis (fotos:Marc Soler)

 Fa anys, arribant a Palafrugell, es veia la torre del dipòsit d'aigües en clara rivalitat amb el campanar de l'esglesia. Això va ser fins que va arribar la deslleial competència immobiliaria. L'estructura metàl·lica del dipòsit, però, continua sent un dels símbols emblemàtis de Palafrugell i, encara ara, passejant pels carrers se'l pot entreveure apuntant cap el cel empordanès des dels seus 30 metres d'altura. I els 182 esglaons de la torre permeten enfilar-nos-hi per contemplar les panoramiques sobre la població i l'Empordanet. El dipòsit, d'estil modernista, formava part de la fàbrica surera "Miquel, Vincker & Meyer". Es va construir l'any 1905 a instàncies de Joan Miquel Avellí, un dels fundadors de l'empresa i a qui Josep Pla va dedicar un dels seus "homenots". El dipòsit que tenia una capacitat de 56 mil litres, fou declarat "Bé Cultural d'Interès Nacional" l'any 2000.

 Avui, quan els experts anuncien que l'aigua serà una font de conflictes al segle XXI, la recuperació del dipòsit i la seva transformació en "Centre d'Intepretació de l'Aigua" esdeve tot un símbol de la nova cultura de l'aigua.  No hi ha dubtes que es un bé més preuat que el petroli: sense aigua no hi ha vida. Per acabar-ho d'entendre afegim-hi aquestes dates força eloqüents: només un 3 per cent del total de l'aigua del planeta es dolça i no tota està disponible per als éssers vius terrestres. Fixem-nos-hi bé: un 79 per cent d'aquest tres per cent es troba emmagatzamada en forma de gel, un 20% es subterrània i només un 1 per cent forma el vapor d'aigua de l'atmosfera, les deus, els rius i els llacs.

  Abans d'accedir a la torre, i per un dels laterals de la plaça, s'entra a un espai que simula una canonada d'aigua d'estructura metàl·lica. L'espai està submergit en la penombra que només trenca una llum blavosa recreant un ambient aquatic. A la dreta, un seguit de plafons que estan  retroiluminats ens introdueixen en les raons de ser del dipòsit, la seva relació amb la fàbrica surera, un seguit d'imatges ens mostran el "qui es qui" d'aquesta història i a continuació se'ns assebenta de la història de l'aigua a Palafrugell. Els dibuixos de la torre fan pensar que el disseny - obra de l'arquitecte General Guitart - anava més enllà del que es va acabar fent. En qualevol cas destaca el treball de forja: des de la barana de l'escala  que puja en espiral fins a l'elegant distribució dels tirants de ferro. El conjunt esta assentat sobre una base cilindrica de pedra on es pot llegir la data de l'obra.

  Dos noms més van aparellats a la construcció de la torre. Un, Joan Torras i Guardiola, conegut com l'Eiffel català, fou l'arquitecte que inicià a Catalunya el corrent euroepu de la utilització del ferro com a element estètic i estructural. Les peces metàl·liques del dipòsit van sortir de la seva empresa, "Torres Herreria y Construcciones S.A", i van ser tansportades en vaixell fins el port de Palamós. Entre els projectes on havia col·laborat cal esmentar la bastida per aixecar el monument a Colom. L'altre personatge es Josep Maria Manich, enginyer industrial, col·laborador ocasional de Gaudí amb càlculs de resistència de pedra. Manich va ser el responsable de projectar el sistema d'impulsió i circulació de l'aigua del dipòsit, i l'any 1912 es va convertir en el responsable d'incoporar notables avenços tecnològics a la fàbrica surera.

  A l'època de que parlem el subministrament d'aigua a Palafrugell era deficient i es feia mitjançant pous particulars o públics. El dipòsit, per tant, en aquest context general de dificultat de subministrament també responia a la necessitat d'abastir d'aigua la fàbrica. A més, la creixent importància de la industria surera va provocar el creixement de la població, fent que el problema s'agreujes encara més. Els intents per posar-hi remei foren molts i gairebé sempre es varen saldar amb sonors fracasos. El projecte endegat l'any 1924 amb un cost de 650.000 ptes., es va saldar amb un endeutament que va hipotecar durant molts anys les finances municipals. Després de la guerra civil, la immigració i el boom turistic, el nivell de vida a les cases (electrodomestics, cambres de bany, etc) provoca que a l'estiu es tingués de portar aigua en camions cisterna. L'any 1985 va ser important perque es va inaugurar la planta potabilitzadora de Torrent i la depuradora d'aigües residuals de Castell. 

Perspectiva des de dalt de la Torre de les Aigües: les naus restaurades de l'antiga fàbrica surera "Miquel, Vincker & Meyer" més coneguda com a "Can Mario" i futura seu del Museu del Suro. A la seva dreta, "Cal Ganxo". que acollirà el  centre de Documentació del  Museu 


Per més inforamació adreçar-se a la web Museu del Suro | Museo del Corcho | Cork Museum - Activitats 2011