dijous, 5 de gener de 2012

Pla, Chamfort i l'amor

 D'uns dies ençà rellegeixo Josep Pla. Trobo que és una exercici saludable i desintoxicador fins i tot quan en discrepes. El cas és que picossajant en el Pla de les "Notes disperses" he trobat enumerades  del meu puny i lletra fins a 65 notes correlatives dedicades a l'amor. La sèrie es tanca amb una referència a Leopardi. Més exactament esmenta un parell de notes del de Recanati sobre les "il·lusions" que es troban esparces pel "Zibaldone"– com no disposo de l'edició que cita Pla, d'altra banda incompleta, no goso assegurar a quines es refereix. Amb tot potser paga la pena transcriure un fragment del que Pla anota just a l'inici de les "Notes de capvesprol" per entendre el que diré: "En la vida humana le coses existents perqué no existeixen són considerables, nombrosíssimes: les il·lusions, les esperances, les hipòtesis, les profecies, els pressentiments, moltes formes de l'amor (el subratllat es meu)...Si eliminem tot això de la vida què hi queda?".
 Quan Pla va escriure les notes en qüestió no era pas la primera vegada que si referia, a l'amor. A "El quadern gris, tot i no ser l`únic volum que es podria adduir on trobar-hi apunts sobre la qüestió, ja hi trobem una narració sobre la història d'amor (enamorament?) de dos adolescents a la platja del Canadell. Així mateix coneixem l'epistolari amorós entre Lillian Hirsch i el mateix Pla que és prou revelador de les actituds del solitari homenot de Llofriu pel que fa als assumptes anomenats "del cor".
 D'una banda, doncs, tenim l'experiència personal de l'autor i també aquella altra fonamentada en l'observació de la conducta humana tan cara a Pla i que tan bé defineix la seva obra i el concepte que tenia o la idea que es feia de la literatura. De l'altre costat tenim l'experència intel·lectual, la que neix de les lectures i la reflexió. En aquest darrer sentit, i parlant de l'amor, qui més qui menys haurà pensat en el llibre de Sthendal, "De l'amour".
 Però més que per Sthendal, per qui tenia més estima Pla era per  Sébastien-Roch Nicolas, més conegut com a Chamfort (1740-1794) i que també admiraven el mateix Sthendal, Nietzsche o Camus. Chamfort fou un autor per a qui escriure volia dir renunciar a l'ofici literari. De la mateixa manera entenia que l'escriptor es converteix en un bufó bon punt la seva obra esdeve un producte mercantil i de consum.
 Per uns observadors tan fins i perspicaços de la realitat social del seu temps com foren els tres autors esmentats, escriure de i sobre l'amor era només una excusa. Un pretext notabilíssim. L'amor, a les seves mans, esdeve un instrument - un dels més importants val a dir – per posar al descobert l'entrellat de les relacions socials. Chamfort, en aquest sentit, és d´una cruesa considerable envers les dones i els homes del segle XVIII -- el seu. Però allò que entenc que Pla admira més en Chamfort és la seva modernitat literaria. L´obra fonamental d´aquest moralista esta feta a força d´aforismes - on hi tenen cabuda màximes, pensaments, caràcters, converses filosofiques, etcètera - que basteixen una mena de dietari. Aquests aforismes sorprenen per la presència d´un personatge, “M”, que obliga a una continuada percepció del “jo” de l´escriptor. Com si aquest cerqués la complicitat i l´amistat del lector a través del recer íntim de la literatura. Trobo que, tan Chamfort com Pla, van estar fora del seu temps però ambdos van sentir com pocs la necessitat de fer-se'l seu davant la ignorància farisaica dels seus contemporànis.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada