divendres, 6 de gener de 2012

Truffaut (una aproximació)


 Sovint passa que al cap dels anys et retrobés amb una pel·lícula que, al seu moment, et va provocar un cert efecte i en surts decebut.
– És què ha envellit o som nosaltes els que hem canviat? - ens preguntem, astorats. 
 La qüestió, però, tot i ser pertinent, no fa al cas. Si més no pel que toca a “Les deux anglaises et le continent” de Truffaut que fa uns anys va ser restituida en la seva versió integra de dues hores llargues. Fa uns dies la vaig tornar a visionar. La pel.lícula, com el cinema de Truffaut en general, m´interessa (continua fent-ho) pel que té de secret i personal, d'entranyable misteri - el caire autobiogràfic del que tan s´ha parlat fins a desvirtuar-ne el sentit, és una de les claus de volta per entendre-hi alguna cosa. Però només perqué Truffaut el fa servir per assolir aquell “plus vrai” de la novel.la d'Henri-Pierre Roché en funció dels esdevenments d'una vida.
 He apuntat, doncs, una relació amb la literatura d´altra banda prou evident a les seves pel.lícules (no dic pas que fes cinema literaturitzat; ben al contrari, sovint millorava aquelles obres que portava al cinema), i que sovint estableix un cert paral.lelisme amb la manera de fer dels escriptors. En el cinema de Truffaut hi ha una unitat temàtica, un nucli no gaire extens d'interessos que, contemplats des de punts de vista diferents, confegeixen una obra de caràcter cíclic, plena de represes i contrapunts. 
 En el llibre “Truffaut par Truffaut” el director francés ens advertia, tot parlant de “Les deux anglaises...”, que es tracta d'una pel.lícula que gira entorn dels sentiments més que no pas sobre l'erotisme. La definició em sembla exacte i es pot aplicar a tot el cinema de Truffaut. En cap altra pel.lícula (tret, potser, del cas de “Jules et Jim” que en fora l´altra cara de la moneda), el cineasta francés no havia anat tan lluny en les seves propostes. Poques vegades com en aquest cas, el director havia excel.lit tan en el retrat femeni, veritable fil conductor de la seva obra. I és precissament a través de les dones que Truffaut, mitjançant un subtil joc de miralls, fa també el retrat dels homes. O millor encara, del seu costat amagat. Aquell que de tan entestar-se a ofegar han acabat per sentir-se’n orfes.
 El que fa Truffaut és girar la pell d´uns personatges arquetípics, i el d´uns rols socials establerts per ambdos sexes (fragilitat i invulnerabilitat, fonamentalment) per mostrar-ne el que de més humanament feble tenen. La cosa, però, no acaba aquí. Mai com en aquesta pel.lícula Truffaut havia fet que l´ull de la càmera estigués tan amatent a l´entorn físic que envolta els personatges. Mai res havia estat filmat de manera tan dolorosament hermosa. Darrera l´aparent placidesa que sembla envoltar l´obra d´aquest director, hi brolla una deu de sentiments adolorits, d´incerteses, de somnis que s´escolen d'entre els dits amb incredulitat i sorpresa. Res de tan expressiu com el final d´aquesta pel.lícula quan la mirada de Claude Roc (J.P.Léaud, un “alter ego” generacional) plana per damunt d'un grup d´infants que envolten el “Balzac” de Rodin. És a dir, la comedia humana. És a dir, la vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada