Tal com diu la "nena" de Don Mariano Rajoy, president del Govern central, a mi també em preocupa - o millor: em neguiteja profundament - tot el que s'esta dient sobre la sentencia del Tribunal Suprem en relació al "cas Garzón". Però per motius ben diferents als que apunta la nena elevada a la vicepresidència espanyola. És a dir, no són les crítiques a la sentència el que fan trontollar la democracia i l'estat de dret, sinó que són alguns dels seus continguts el que fan dubtar seriosament que darrera la inhabilitació del jutge Garzón no hi hagi més coses: des de querelles gremials fins a les ideològiques - i això es el que em fa tremolar.
No entraré a valorar els motius de la condemna por que no hi entenc un borrall, en lleis - només he llegit veus competents que en defensen els termes i d'altres que opinen que pel cap baix, es discutible: allò d'escoltar les converses dels acusats amb els seus advocats defensors.
Però hi ha fragments de la sentència que van molt més enllà d'una simple condemna per incompetència, per lleugeresa en les instruccions o per saltar-se la legalitat o pel que sigui. Són fragments que il·lustren el que en castellà s'enten per "ensañamiento": no sols calia expulsar de la carrera judicial al díscol, sinó que calia arrastrar-ne el cadàver - amb la col·laboració inapreciable de la caverna mediatica madrilenya. Una manera com qualsevol altra, senyors, de perdre la propia dignitat. Per tant, no són les crítiques el que afebleixen les institucions, sinó el mal us que se'n fa per part d'aquells que han de vetllar pel ús correcte.
La lectura de la sentencia m'ha fet pensar en el que deia l'escriptor Roberto Arlt a "Pequeños propietarios": "El exito de estas cuchilladas lubricadas con jurisprudencia no marchitaba aquel odio".
Doncs això, senyora vicepresidenta.
El New York Times carrega contra la sentència a Garzón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada