dissabte, 31 de març de 2012

La torre de l'Aldea, un centre d'interpretació del que va ser la xarxa de defensa de la mar de l'Ebre


Quan el visitant arriba a la torre de l'Aldea (Baix Ebre), hi accedeix per una escala de ferro nova de trinca. La porta o potera, que conserva elements originals, esta situada a diversos metres del sòl, al nivell del primer pis. Cal advertir, però, que no era pas d'aquesta manera com ho feia la guardia que hi estava destinada. A la torre s'hi accedia mitjançant una escala de mà que un cop a l'interior era retirada. Així mateix l'escala que mena al visitant d'un pis a l'altre fins arribar al terrat, tampoc era ben bé com ho feia la milicia de l'època. Aleshores accedien als pisos a través de trapes, obertures practicades al sostre de cada pis per on hi cabia tot just un home. I, també en aquet cas, es feia necessari l'ús d'una escala de mà que podia ser retirada en cas d'emergència.
Des del repla elevat de les escales d'entrada es poden contemplar en perspectiva les runes de l'antic castell que va ser del cavaller Bernat de Bell-lloc a qui li fou donat per Ramon Berenguer IV l'any 1149, i després que aquest conquistes Tortosa l'any anterior. El cavaller va repoblar el lloc amb una petita comunitat cristiana que deuria conviure amb la població islàmica que va restar al territori després de la conquesta.
El destacament de la torre estava integrat entre tres i cinc soldats. I segons les ordenances i reglaments dels que es té coneixement, en cap cas podien coincidir pares i fills ni germans. L'estat d'alerta era continuat i el relaxament no es contemplava. En aquest sentit, estava prohibida cap mena de distracció com ara tenir-hi llibres, guitarrres, animals domestics o estris de caça i pesca. Les guardies estaven regulades i n'estava exempte el caporal que feia les vegades d'artiller. Aquesta responsabilitat l'eximia d'altres obligacions com ara anar a buscar aigua i llenya i també es lliurava de fer guardies. L'historiador Jordi Gilabert Tomàs ha escrit que "a cada soldat se li permetia anar dues vegades al mes a Tortosa per tal de proveir-se de pa i vi per a ell i per als altres, i quedar-s'hi fins a un màxim de tres dies".  També sabem que el caporal podia imposar
Pel que fa al codi de senyals sembla ser que durant el dia, quan es tocava somatent (toc d'alarma) es feien tantes fumerades com vaixells es veien. Les altres torres contestaven d'igual manera tan per fer sabeer que el missatge s'havia rebut com per transmetre'l a la resta de la xarxa. Si el corsaris posaven peu en terra la fumerada o foguera havia de ser continuada i ferma, calia tocar a sometent i disparar l'artilleria.  Durant la nit dos focs indicaven la presència d'una nau sospitosa i aixecar i amagar el foc es feia tantes vegades com naus es veien. Un altre codi de seguretat era un pica de vuit pams o més de llargada amb un manat d'herbes que es fein guspirejar  de nit per informar que tot anava bé. Dins del sistema, destaca la figura de l'"ataüllador". La seva missió era sortir de matinada en direcció a la torre més propera i, a mig camí, trobar-se amb el de la torre veïna i intercanviar la contrassenya i les novetat que poguessin haver.
No cal dir que hi havia inspeccions i falsos sometents per comprovar que es complien els codis de senyals.

DEFENSAR L'EBRE A L'EDAT MITJANA


El que coneixem com a "mar de l'Ebre", és a dir, la façana litoral del terme històric de Tortosa que s'estenia des d'Alcanar fins el Coll de Balaguer, el perill li arribava en forma d'incursions corsaries i de pirates. Era, com tota la Mediterrània entre els segles XIII i XVI, una mar turbulenta. Ara bé, corsaris i pirates no eren ben bé la mateixa cosa. Els corsaris estaven al servei del seus respectius governs; en canvi, els pirates no tenien patria ni bandera, només procuraven per a ells. Els atacs, però, tenien identiques o semblants conseqüències per a vides i hisendes: les de la Corona, la pagesia o els mercaders. Les incursions, els abordatges i els assalts també tenien altres conseqüències. El comerç maritim se'n veia afectat i aleshores qui prengué cartes en l'assumpte fou el Consolat de Mar que tingue llotja a Tortosa. Les incursions, a més, incidien en la demografia provocant el despoblament del territori i les ciutats afectades.
Corrien els segles XV i XVI i es d'aleshores, davant la magnitud i la freqüència dels atacs que es produien, que es va pensar seriosament a bastir i organitzar una xarxa pública de comunicació i de defensa que cobria tot el territori seguint dues linies: la del litoral (cal pensar que a l'època de que parlem el Delta no existia tal com el coneixem avui en dia) i l'eix vertebrador d'aquestes terres que es el riu Ebre, principal via de comunicació cap a l'interior de la península. Es clar que no es partia de zero. El territori afectat ja tenia una infraestructura de torres d'observació i refugi que venia de lluny. Digeum només que l'historiador llatí Titus Livi ja en parlava amb admiració sota la dominació romana. De torres, n'hi han de localitzades fisica o documentalment una seixentena llarga i les que resten dempeus es troben en diferents graus de conservació. Les torres són un patrimoni arquitectònic i un testimoni històric, que no sempre ha estat valorat com fora de desitjar. A L'Aldea, nom d'origen àrab – al-day'a: llogaret o població menuda  –  però, en trobem una que s'ha convertit, gracies a l'Ajuntament i el que va ser a les anteriors legislatures el Consorci per a l'Execució del Pla de Dinamització Turistica de les Terres de l'Ebe, en un Centre d'Interpretació d'aquests edificis i que hauria de fer conscienciar del seu valor prou subratllat pels historiadors. 
La construcció d'aquestes torres es va intensificar durant el segle XIII a mesura que s'incrementaven les incursions pirates. Es d'aquesta època que daten, per assenyalar-ne només unes quantes, les torres de la Galera, del Moro, Camarles, Granadella, Candela, Burjassénia, Vinaixarop,  Campredó, la Carrova, d'en Prior o el cas que ens ocupa de l'Aldea. Gairebé totes tenen el seu origen en anteriors assentaments  i van evolucionar de simples torres d'observació i refugi adossades a masies o en terrenys fèrtils propers en elements de defensa. En el cas de la torre de l'Aldea el basament en forma de talús es la part de  l'edifici que es conserva de l'edat mitja, la resta de la torre va ser refeta als anys 1586, el 1856 i el 1936 tal com indiquen les plaques que hi ha a la porta d'entrada. Una peculiaritat de l'edifici es que la façana nord-oest es de planta quadrada i la orientada cap al sud, on està el talús, es arrodonida.
Com ja ha estat assenyalat va ser  en els segles XV i XVI que la xarxa defensiva es va organitzar. És a dir, se les va dotar de milicia estable, es pagaven salaris  i  es va establir tot un sistema de comunicació i un codi de senyals unificats. Els costos financers anaven a càrrec de la ciutat de Tortosa fet que provocava reiterades queixes al monarca, a la Generalitat o a les ordres militars, Templaris primer i Cavallers Hospitalaris després. També la Monarquia, encara que de forma tardana, hi contribuia per bé que les pagues arribaven amb molt de retard, ben el contrari de les que feia la ciutat tot i que eren de menor quantia. No menys interessant resulta comprobar com l'enclavament de les torres i la seva distribució sobre el territori no era aleatori, sino que responia a unes necessitats estrictes del que ara en diriem estar connectats en xarxa mitjançant diferents tipus de focs, fumaredes i tocs de campana o de corn del somatent.

Arribant a la torre de l'Aldea que es pot entreveure entre els arbres al fons 
Panoramica en direcció oest des de dalt de la torre de l'Aldea. Al fons, una altra torre de defensa. En aquest cas la de Burjassània (Fotos: Marc Soler)





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada