[FITXA: "Rescate" de David Malouf. Traducció de Vanesa Casanova. Libros del Asteroide. 189 pàgines. Barcelona, 2012]
Doncs bé, és a partir d'aquest episodi (tan simple, oi?) que Malouf s'inventa (no es la paraula adient) aquest relat d'ara i que es diu, justament, "rescat" - el del cadàver ultratjat per Aquil·les. Però no es tracta de cap mena de recreació. Es tracte de trobar (de re-descobrir?) la lliçó moral que amaga. Una lliçó que des dels Balcans i Guantanamo fins a recents episodis que ens arriben de l'Orient Mitjà (soldats exhibint-se amb cadàvers de l'enemic,i, fins i tot, trossejats) sembla que hem perdut. Amb tot les diferències hi són. De banda que Malouf ens ve a demostrar, per si de cas ho haviem oblidat entre tanta andròmina tecnològica que ens "distreu" les hores i els dies, que dins els que anomenen i/o coneixem com a "clàssics", hi trobem dipositat gairebé tot el que els homes portem pensant, escrivint, discutint i barallant-nos des d'aleshores amb molt poques variants tot i que pogui semblar el contrari.
Joan Perucho, tan oblidat a hores d'ara pel que sembla, en unes declaracions al desaparegut "El Correo Catalán" (4 de juny del 1985) deia que "cuando uno ve el auriga de Delfos comprende fácilmente que el techo moral de la humanidad se alcanzó hace 26 siglos. Lo demás son mejores o peores acotaciones..". També ens ho va deixar, a més a més, escandit en precisos i preciosos versos en el poemari "Itineraris d'Orient" (Ed. 62).
Aquesta consciència que expressava Perucho, es la mateixa que reflecteix Malouf a "Una vida imaginaria" quan escriu que "se lo lejos que hemos llegado porque he vuelto a los comienzos". O quan Priam pren la decisió d'anar a trobar Aquil·les per demanar-li que li retorni el fill mort, i recorda que ha fet el seu paper (de Rei) intentant de no deixar traslluir el veritable home que s'amaga al darrera i per tant "...yendo hacia Aquiles no de forma ceremoniosa, como mi yo simbólico, sino despojado de todas las relucientes distracciones y disfraces, tal como soy". És a dir, no es en el marc de l'enfrontament de la guerra de Troia que el conflicte moral trobarà solució, sinó en els seus marges. Aquells on els homes es despullen dels seus atributs - de rei, de guerrer,etc.
En realitat tots dos llibres, les dues històries, representen un punt d'inflexió en la trajectoria vital dels personatges que les protagonitzen i dels fets que els entronitzen en la Història. Un moment en el qual es deturen a pensar sobre els seus actes i els seus pensaments. Sobre la seva vida,també. L'autor, ¿no esta establint, potser una analogia amb els temps presents? ¿No estem, ens vindria a dir, en un d'aquells moments d'inflexió ja no tan individual, que també, sinó i sobretot, tan col·lectiva com de civilització?.
Ho deixo aquí per qui volgui agafar el testimoni. I, per cert, Malouf és un veritable mestre a l'hora de composar els inicis d'una història: les tres o quatre primeres pàgines de "Rescate" us deixaren com suspesos...
[FITXA: "Un vida imaginaria" de David Malouf. Traducció de Jordi Fibla. Muchnik Editores. 122 pàgines. Barcelona, 2000]
Quan una lectura se't grava a la memòria et quedes esperant la propera entrega - és el que em va passar llegint "Una vida imaginaria" que fou la primera obra que em va caure a les mans de l'escriptor australià d'origen libanès, David Malouf. Dic això, no tan per cap mena de sacralització o fetitxisme literàri, sinó per saber si l'autor que et deixa amb la sensació de "volguer-ne més" continua convocant les mateixes forces d'una escriptura capaç de suspendre el temps per uns instants i fer-te tocar amb la punta dels dits alguna cosa que es troba fora de la nostra temporalitat. I, de fer-ho, pouant en els "clàssics" com es el cas que ens ocupa.
Si a "Una vida imaginaria" el personatge triat per Malouf va ser Ovidi, l'Ovidi condemnat a l'exili per l'emperador August, a les fronteres orientals de l'Imperi, més exactament a les ribes del Mar Negre, en aquesta ocasió l'escriptor australià ens remet nogensmenys que a la "Iliada" d'Homer. En particular, Malouf s'atura en un episodi no tan breu com s'ha dit – es desenvolupa a la Rapsodia XXIV (segons la versió en un català, el de Manuel Belasch, que mo m'agrada gens ni mica – Ed.Selecta–, per comparació amb la versió de "Les metamorfosis" d'Ovidi que va fer Jordi Perramon (Quaderns Crema) i que tanca l'epopeia homèrica. L'episodi explica que Aquil·les ha donat mort en combat a Hèctor que, abans, havia mort Patrocle, amic de l'ànima d'Aquil·les. Però la venjança no calma l'heroi i aquest decideix, en un rampell de fúria irreprimible, ultratjar el cadàver de l'heroi troià arrossegant-lo pel terra polsos i lligat als cavalls tot girant, embogit, al voltant del túmul funerari de Patrocle. La història continua explicant com Príam, rei de Troia i pare d'Hector (o cal posar-ho a l'inrevés?), va a trobar Aquil·les per pregar-li que li retorni el cos del fill i poguer-lo enterrar amb dignitat.Doncs bé, és a partir d'aquest episodi (tan simple, oi?) que Malouf s'inventa (no es la paraula adient) aquest relat d'ara i que es diu, justament, "rescat" - el del cadàver ultratjat per Aquil·les. Però no es tracta de cap mena de recreació. Es tracte de trobar (de re-descobrir?) la lliçó moral que amaga. Una lliçó que des dels Balcans i Guantanamo fins a recents episodis que ens arriben de l'Orient Mitjà (soldats exhibint-se amb cadàvers de l'enemic,i, fins i tot, trossejats) sembla que hem perdut. Amb tot les diferències hi són. De banda que Malouf ens ve a demostrar, per si de cas ho haviem oblidat entre tanta andròmina tecnològica que ens "distreu" les hores i els dies, que dins els que anomenen i/o coneixem com a "clàssics", hi trobem dipositat gairebé tot el que els homes portem pensant, escrivint, discutint i barallant-nos des d'aleshores amb molt poques variants tot i que pogui semblar el contrari.
Joan Perucho, tan oblidat a hores d'ara pel que sembla, en unes declaracions al desaparegut "El Correo Catalán" (4 de juny del 1985) deia que "cuando uno ve el auriga de Delfos comprende fácilmente que el techo moral de la humanidad se alcanzó hace 26 siglos. Lo demás son mejores o peores acotaciones..". També ens ho va deixar, a més a més, escandit en precisos i preciosos versos en el poemari "Itineraris d'Orient" (Ed. 62).
Aquesta consciència que expressava Perucho, es la mateixa que reflecteix Malouf a "Una vida imaginaria" quan escriu que "se lo lejos que hemos llegado porque he vuelto a los comienzos". O quan Priam pren la decisió d'anar a trobar Aquil·les per demanar-li que li retorni el fill mort, i recorda que ha fet el seu paper (de Rei) intentant de no deixar traslluir el veritable home que s'amaga al darrera i per tant "...yendo hacia Aquiles no de forma ceremoniosa, como mi yo simbólico, sino despojado de todas las relucientes distracciones y disfraces, tal como soy". És a dir, no es en el marc de l'enfrontament de la guerra de Troia que el conflicte moral trobarà solució, sinó en els seus marges. Aquells on els homes es despullen dels seus atributs - de rei, de guerrer,etc.
En realitat tots dos llibres, les dues històries, representen un punt d'inflexió en la trajectoria vital dels personatges que les protagonitzen i dels fets que els entronitzen en la Història. Un moment en el qual es deturen a pensar sobre els seus actes i els seus pensaments. Sobre la seva vida,també. L'autor, ¿no esta establint, potser una analogia amb els temps presents? ¿No estem, ens vindria a dir, en un d'aquells moments d'inflexió ja no tan individual, que també, sinó i sobretot, tan col·lectiva com de civilització?.
Ho deixo aquí per qui volgui agafar el testimoni. I, per cert, Malouf és un veritable mestre a l'hora de composar els inicis d'una història: les tres o quatre primeres pàgines de "Rescate" us deixaren com suspesos...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada