divendres, 13 d’abril de 2012

Una de lladres i serenos. Un passeig pels baixos fons de la Revolució Francesa fins a la Restauració.

[FITXA: "Mis memorias" de Eugène-Françoise Vidocq. Traducció i posfaci de David Cauquil. Editorial Libros del Silencio. Barcelona, 2012.]
Aquestes memòries de qui va arribar a ser nogensmenys que cap de la Securité Nationale en un periode tan desgavellat com el que va des de la Revolució Francesa fins a la Restauració monàrquica tot passant per l'Imperi napoleònic, il·lustra de manera ben palesa el tòpic colossal que la realitat supera qualsevol ficció. Dins el caos de la revolució i la contrarevolució es donen les circumstàncies adients per l'aparició de personatges que, pel cap baix, cal qualificar de curiosos. Es diguin Fouché (el costat més fosc i sinistre de la política tal com demostra la biografia que li va dedicar Stefan Zweig) i que en algun moment va ser el cap superior d'aquest Eugène-François Vidocq  que no se sap ben bé com qualificar, tot i que el personatge va fer de tot: lladregot, desvergonyit, espadatxí i duelista, professor d'esgrima, especialita en fugues i canvis d'identitat, faldiller, delator, agent secret i un llarg etcètera.
En qualsevol cas el seu ascens social des de la delinqüència a l'edat de 16 anys fins arribar a ser un alt funcionari de l'Estat i sovintejar els salaons i la vida social de la seva època no es poca cosa. Tanmateix és la part que l'autor i protagonista furta a la curiositat del lector. Sabem allò que l'autor vol que sapiguem. Ni més, ni menys. És per aquesta banda que van coixes les memòries de Vidocq que, sense cap mena pretensió literària ni sembla que ho volgui en cap moment, empren en un to d'allò més relaxat la narració de les seves aventures a una costat i l'altre de la llei. 
Es tracte d'un relat sense treva. O gairebé. Una situació s'encavalca amb la següent de forma embogida (i prou divertida) fins arribar al final del llibre que acaba de forma sobtada, perque bé calia posar el punt final en algun moment i no pas perqué calgués una conclusió o desenllaç.En aquest sentit més que parlar d'unes memòries, cal fer-ho d'una obra que permet ser llegida com un llibre d'aventures un punt desmanegades i sense cap lligam narratiu però amb episodis memorables que fan pensar que l'autor ens esta encoloman. Com el cas del delinquent que es fuga a Espanya, enreda al general Mina que el condecora per partida doble i acaba usurpant el títul nobiliari del finat comte  Pontis de Sanit-Hélène fins el punt d'enredar al rei francés. 
De banda que el llibre fa un viu retrat dels baixos fons de l'època, resta el dubte de si Vidocq fou o no un trepa. Els dubtes no s'esvaeixen quan afirma (de forma autoexculpatoria) que "una singular propensión, a la que yo obedecía sin sospecharlo siquiera, me acercaba constantemente a los individuos de los que debía huir". Hummm...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada