dimarts, 24 d’abril de 2012

Sobre la tristessa europea o les gramàtiques mortes

[FITXA. "El haya y el abedul. Ensayo sobre las tristeza europea" de Camille de Toledo. Traducción de Juan Asís. Editorial Península. 175 páginas. Barcelona, 2011.
FITXA: "Los hundidos" (en busca de seis entre los seis millones) de Samuel Mendelshon. Traducció de MariCarmen Bellver. Nota preliminar d'Antonio Muñoz Molina. Ediciones Destino. Barcelona, 2007]

Ara que els polítics de vol gallinaci s'entestan a parlar d'Europa replegant-se (per comoditat, per mandra, per por, etc) als respectius caus nacionals i teologies identitaries de diversa indole (una construcció impossible, com s'entendra, i, a les antipodes de la idea que tenien d'Europa i perque la tenien els pares fundadors) els convindria llegir el llibre que proposo a la fitxa si es que els queda temps, esma i un engruna d'intel·ligència i d'imaginació més enllà d'endogamies partidistes i nacional-estatalistes. En vaig parlar ja fa uns mesos a La Vanguardia, al suplement Cultura's. Ara hi he tornat - vull dir, al llibre; per raons, em sembla, obvies -, i el que aleshores vaig escriure es això - amb modificacions i alguna consideració nova  de trinca que m'he permés d'incorporar:

  Sota o darrera el pseudònim de Camille de Toledo (Lió, 1976), s'amaga el fill menor de l'antic patró de la multinacional Danone, Antoine Riboud, i nebot del celebrat fotògraf Marc Riboud. La mateixa informació també em diu que l'autor ha estudiat història i cinematografia. Però si d'escriure assaig es tracte cal anar fins a "Punk de boutique" on l'autor es declarava fill de dos ensorraments: la del mur de Berlín i el de les torres bessones de Nova York. El que apuntava llavors, ho desenvolupa en aquest llibre que comento. Aleshores deia l'autor que era necessari "curar-se de la nostàlgia del passat". En aquest afirma que cal acabar amb "les gramàtiques difuntes" de l'"accident del segle XX" que encara arrosseguem. A més del diagnòstic, de Toledo prescriu el tractament. 
  En l'origen dels mals topem de cara - i això fa que ens remoguem inquiets a les nostres butaques de lector - amb el difícil tema de la memòria. O millor: el de la tristesa que recorre Europa com un destil·lat corrosiu de la memòria. Dues imatges donen alè al llibre i totes dues ens situen a Berlín. Una, la de Rostropovich interpretant les "Suites" de Bach davant del mur enderrocat i que els transeünts prenen per un captaire. L'altra, el monumental "Holocaust-Denkmal" de l'arquitecte Peter Eisman. Davant la memòria petrificada, incapaç de l'oblit, es proposa el contrari: que no hi ha memòria sense oblit. 
  La memòria i la seva instrumentalització, però, és sols una part del tot. En el fons, hi ha una reflexió que concerneix a la política europea en el seu conjunt i a la practicada per les velles nacions-estat en particular - "la persistent lògica de les nacions", segons la defineix - i que han portat al desencant i a l'allunyament de les noves generacions. L'autor no és que renunciï a la memòria ni li atorgui el seu espai: és sobre la manera de servir-se'n i de l'ús que se'n fa (i en fem) en el que discrepa profundament i perqué veu en els llibres la possible construcció d'allò universal i la salvació d'Europa. En aquest sentit i no es per casualitat que l'autor s'acull a llibres com el de Daniel Mendelsohn, "Los hundidos", i d'Imre Kerstez. De Toledo qualifica el llibre de Mendelshon com una "epopeya de la ausencia". Per què? Perqué per més que l'autor nordamericà d'origen jueu (centroeuropeu) emprengui la recerca per refer la genealogia i la història dels seus avantpassats assassinats per la barbarie nazi (els sis entre els sis milions de l'Holocaust) al final se n'adona de la impossibilitat d'experimentar el que aquelles persones van experimentar – que allò, incloent-hi la mort, era una mort que no li pertanyia a ell, sinó a les víctimes. Ho diu prou clar, Mendelsohn, quan escriu: "Asi, en cierto modo, en el momento exacto en que los encontré más especificamente, sentí que tenía que renunciar a ellos otra vez, dejarlos ser ellos mismos, quienesquiera que hubieran sido. Fue amargo y dulce; y de hecho, cuando más adelante le describí aquel momento a Jack Greene, a quien en cierto modo se lo debía todo, me dijo, haciendo una analogía con sus sentimientos al salit de su escondite tantos años atrás: 'Sí, sé lo que se siente, es una sensación de logro pero no de felicidad'". (Pàgs., 693-694 del cinquè i darrer capítol, ineludible, del llibre).
  Partint, doncs, d'aquesta idea, és a dir, de la funció del llibre, i de la teoria d'Eco que la llengua comuna d'Europa és la traducció, de Toledo elabora la seva teoria lingüística (i d'un humanisme renovat) que no és aliena als seus propis orígens familiars. Aquesta obra és alhora narració, assaig, biografia, viatge i saber acadèmic utilitzat amb una llibertat encomiable, allunyada de les cotilles i emmidonaments habituals. Un llibre que provocara urticaries de signe molt divers. Però que cal llegir amb atenció i sense prejudicis tal com es mereix algú que ha estat capaç de dir alguna cosa diferent. Un llibre d'idees potents.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada