[Fitxa: "Notícies de tres ratlles"
de Félix Fénéon. Traducció i pròleg de Jon-Lluís Lluís. L'Avenç, Barcelona,
2012.]
Vet aquí un
personatge d'aquells la importància dels quals cal o només es pot mesurar pels
intangibles. Què vull dir amb això? El que vull aseenyalar ès què al darrera de
Félix Fénéon (Tori, 1861- Châtenay-Malabry, Sena,1944) no hi ha cap obra –
escrita, plàstica,... – de les que solem
anomenar com a "mestres". Amb l'excepció feta d'una plaqueta
decisiva sobre el neo-impressionisme...i aquestes "Noticies de tres
ratlles", títol de la secció de breus del diari parisenc "Le
Matin" de la que va ser redactor, poca cosa més.
El cas, però, es que Fénéon va estar al rovell de l'ou de totes les avantguardes del seu temps i va contribuir a promoure-les: com a crític d'art elogiat per Apollinaire i galerista - l'únic marxant en el que confià Matisse - va descobrir gent com Signac, Bonnard, Van Dongen o Pissarro. Sent redactor de la revista "Bulletin de la vie artistique" va menar una enquesta on preguntava sobre si els arts dits primitius tenien cabuda al Louvre. Com a editor va publicar o va fer editar Laforgue, Jarry, Mallarmé o Rimbaud entre d'altres en són deutors.
Anarquista declarat i, oh paradoxa, funcionari exemplar de l'estat francès, després d'haver dirigit i/o cofundat diverses revistes -- La Vogue, Revue Blanche, Symboliste, La Revue moderniste, La Plume, Chat Noir, etc -- Fénéon arriba al periòdic "Le Matin" l'any 1906 convertint la secció esmentada en lectura obligada al París de l'època.
El professor Martin Vivaldi a la seva obra "Géneros periodisticos" (que ens feien llegir a la Facultat), ensenya que els breus són textos curts, incisius i que no tenen d'excedir en cap cas les dues-centes paraules i que, si en fan cent, encara millor. Doncs bé, els de Fénéon ni tan sols hi arriben, a cent. L'home es veu que anava sobrat, tal com diu ara la juvenella. El que només eren informacions de successos que arribaven a la redacció malgirbades, sense suc ni bruc ni temps per treballar-les més extensament, en mans de Fénéon es converteixen en sentències desproveïdes de moralina i carregades de munició literari d'alt voltatge. La seva es una visió despullada i crua - amb dosis de mala bava i pinzellades d'humor negre - sobre els extrems d'estupidesa a la que pot arribar, i en la que incorre tan sovint, la nostra espècie.
Els seus breus eren una mena de crònica social en forma de píndoles enverinades que afectava a tots els nivells de la societat i que traspuen la nul·la simpatia de Fénéon per tot el que fes olor a poder en les seves múltiples formes. L'habilitat a l'hora d'emprar els recursos expressius de la llengua, fa que la reiteració dels continguts de les notícies que podem llegir en aquest llibre – per exemple, la manera com recaragola el tema de la violència domestica – esdevinguin una mena de work in progress corrosiu i sarcàstic. Impietós, fins i tot.
Imprescindible amb crisi o sense.
Nota: Aquest article, que aquí he modificat lleugerament, va ser publicat al suplement Cultura/s de La Vanguardia del 31 d'octubre del 2012
Vet aquí un
personatge d'aquells la importància dels quals cal o només es pot mesurar pels
intangibles. Què vull dir amb això? El que vull aseenyalar ès què al darrera de
Félix Fénéon (Tori, 1861- Châtenay-Malabry, Sena,1944) no hi ha cap obra –
escrita, plàstica,... – de les que solem
anomenar com a "mestres". Amb l'excepció feta d'una plaqueta
decisiva sobre el neo-impressionisme...i aquestes "Noticies de tres
ratlles", títol de la secció de breus del diari parisenc "Le
Matin" de la que va ser redactor, poca cosa més. El cas, però, es que Fénéon va estar al rovell de l'ou de totes les avantguardes del seu temps i va contribuir a promoure-les: com a crític d'art elogiat per Apollinaire i galerista - l'únic marxant en el que confià Matisse - va descobrir gent com Signac, Bonnard, Van Dongen o Pissarro. Sent redactor de la revista "Bulletin de la vie artistique" va menar una enquesta on preguntava sobre si els arts dits primitius tenien cabuda al Louvre. Com a editor va publicar o va fer editar Laforgue, Jarry, Mallarmé o Rimbaud entre d'altres en són deutors.
Anarquista declarat i, oh paradoxa, funcionari exemplar de l'estat francès, després d'haver dirigit i/o cofundat diverses revistes -- La Vogue, Revue Blanche, Symboliste, La Revue moderniste, La Plume, Chat Noir, etc -- Fénéon arriba al periòdic "Le Matin" l'any 1906 convertint la secció esmentada en lectura obligada al París de l'època.
El professor Martin Vivaldi a la seva obra "Géneros periodisticos" (que ens feien llegir a la Facultat), ensenya que els breus són textos curts, incisius i que no tenen d'excedir en cap cas les dues-centes paraules i que, si en fan cent, encara millor. Doncs bé, els de Fénéon ni tan sols hi arriben, a cent. L'home es veu que anava sobrat, tal com diu ara la juvenella. El que només eren informacions de successos que arribaven a la redacció malgirbades, sense suc ni bruc ni temps per treballar-les més extensament, en mans de Fénéon es converteixen en sentències desproveïdes de moralina i carregades de munició literari d'alt voltatge. La seva es una visió despullada i crua - amb dosis de mala bava i pinzellades d'humor negre - sobre els extrems d'estupidesa a la que pot arribar, i en la que incorre tan sovint, la nostra espècie.
Els seus breus eren una mena de crònica social en forma de píndoles enverinades que afectava a tots els nivells de la societat i que traspuen la nul·la simpatia de Fénéon per tot el que fes olor a poder en les seves múltiples formes. L'habilitat a l'hora d'emprar els recursos expressius de la llengua, fa que la reiteració dels continguts de les notícies que podem llegir en aquest llibre – per exemple, la manera com recaragola el tema de la violència domestica – esdevinguin una mena de work in progress corrosiu i sarcàstic. Impietós, fins i tot.
Imprescindible amb crisi o sense.
Nota: Aquest article, que aquí he modificat lleugerament, va ser publicat al suplement Cultura/s de La Vanguardia del 31 d'octubre del 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada