Ximpleries i demagogia

Una de les critiques que s'adrecen habitualment als nacionalismes perifèrics (el de les nacions sense estat o com se les volgui anomenar) és el de barrejar els sentiments amb la política. Passa que els mateixos que esgrimeixen aquest argument són els primers que s'han apuntat al joc quan l'independentisme ha ocupat tot l'escenari de la politica.
A veure si m'explico. Servidor té familiars a Espanya. I no entraré a explicar els propis origens. 

Amb això vull dir que, en el cas d'una hipotetica independència de Catalunya, em continuaré relacionant igual de bé o malament (o simplement no em relacionaré ) amb aquells membres amb els que tinc bona relacio des de sempre i continuare igual de malament amb aquells altres amb els que no m'he avingut mai per les raons que siguin, allò que se'n diu manca de "feeling" –  i sense que la condició nacional hi tingui res a veure.

Vull dir que posar els sentiments d'afecte, estima, simpatia o de "bon rotllo" envers i entre les persones (siguin o no familia) en relació directe a unes fronteres o murs que només existeixen al cap de qui en parla és una bajanada colossal. I, en efecte, perillosa. Com el seguit de comentaris per l'estil de fer escollir entre pare i mare (Espanya i Catalunya: i qui deu ser un i qui l'altre?), de si es just o injust fer triar el fill entre ser català o espanyol (la doble nacionalitat existeix, oi?) o la cretinada de que els cognoms s'hauran de catalanitzar.
La llista es tan llarga que produeix mandra només de pensar-hi.
El que vull dir doncs es que les relacions personals no tenen res a veure amb independències o dependències.
Tota aquesta mena de reflexions i arribat el cas de comportaments (sic) són propies de gent primaria. O poc civilitzada.  O irredempta.