dijous, 22 de novembre de 2012

La corprenedora bellesa dels relats de MacLeod

[FITXA: "Isla: todos los cuentos" de Alistair MacLeod. Traducció de Miguel Martínez-Lage i Iñigo García. 408 pàgines. Editorial RBA. Barcelona, 2011]
Quan vaig comprar aquest llibre confesso que ho vaig fer empès molt més per l'atracció que han exercit damunt meu les illes - i els fars, òbviament: vegis la portada - que no pas perquè de MacLeod en conegues o n'hagues llegit o sentit dir mai res.
La sorpresa ha estat majúscula. Aquest relats són autèntiques peces d'orfebreria. I si se'm permet dir-ho d'humanitat, de profunda humanitat. Són peces que m'han arribat a corprendre, i, per què no dir-ho, a emocionar - qui deia que les emocions no es poden pel cap baix explicar i/o raonar?. Al respecte, la neurociència n'ha dit algunes coses, però de forma lamentable les humanitats segueixen sense treballar amb una paperera al costat i continuen divorciades de les ciències. L'esvoranc que va enunciar Snow a "Les dos cultures" s'ha eixamplat de forma lamentable. 
Tornem, però, a les històries de MacLeod. que tracten de pescadors, miners, individus i comunitats semi-aïllades o aïllades del tot - són illes, doncs: més analogies per tant - ancorades gairebé en un món ancestral i arcaic, preindustrial en la majoria dels casos. El medi en el que discorre la vida i el viure d'aquestes comunitats és la Natura incommovible, indiferent: en aquest punt es interessant de comprovar com és la relació que s'estableix (de comunió i de lluita, de supervivència per tant, amb l'entorn), i com troba també la seva expressió més directe en la relació que tenen amb els animals. I a la vegada, aquests relats, també ens fan adonar com els últims descendents d'aquestes comunitats - o aquells altres que n'han marxat i hi retornen fugaçment - s'enfronten o contemplen el final d'un model de vida i el xoc inevitable amb la modernitat -- el desarrelament i la soledat, l'inexorable pas del temps. Hi ha un passatge - al magistral relat "El final del verano" – que singularitza aquesta qüestió millor que cap altre, i que ho fa servint-se dels aparells de quan començaven les noves tecnologies i el seu ús maldestre pels grans provoca, aleshores, que els fills, esdevinguin pares. Els papers s'intercanvien. Però no sols això: també amb els estils de vida que experimenten pares i fills. La manera de suar, per exemple.
I sent, com he apuntat, relats de supervivència, també ho són de vida i de mort d'una corprenadora bellesa. Històries que menen a altres històries que, a la vegada,  ens porten cap a unes altres com si anessin descabdellant l'existència.
Al marge de la valoració literària però, hi ha un aspecte, en aquest llibre, que crida l'atenció i que paga la pena d'aturar-s'hi. I es la manera com l'autor juga amb el mateix concepte de narrar. I per tant amb la idea que es fa de la literatura. De la seva experiència. I com la introdueix i hi reflexiona en el si mateix de la narració que ens esta contant. Al mateix relat que he citat, el narrador explica que al manual de literatura de la seva filla que va a la universitat es diu que "la experiencia privada, si se expresa con destreza,puede comunicarse de forma atractiva y universal,más allá de las limitaciones que imponen el tiempo y el paisaje".  
Aquesta es la magnifica lliçó que ens dóna McLeod en aquest recull esplèndid.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada