divendres, 16 de novembre de 2012

L'ADN del Serrallo. Conversa amb els pescadors del barri mariner i pescador: "Aquesta era la nostra vida".


  "Abans un pescador arribava de la pesquera i et trobava jugant a la platja. Portava una senalla i et demanava de portar-la  a casa seva i que li diguessis a la dona que havia anat a la taverna a fer un cafè. I ho feies. Un altre dia podia passar que et demanessin d'anar a l'estanc a comprar picadura o paper per cargolar els cigarrrets...Ara en canvi ves i demana-ho!".L'anècdotari,l'explica Jordi Albiol (1936) de renom "Jordi de la Parrota" o "Chaparro". Aquest  ambient es el  que troben a faltar els pescadors del Serrallo. Francesc Pedrol (1920) més conegut com a "Ros de la Guita" afegeix que "quan sorties de casa tothom es saludava, parlàvem, érem una gran família. Ara no coneixem ningú. Tots són forasters". Per Albert Pedrol (1936) que tothom coneix com "de la Guita" (es nebot d'en Francesc), "tot ha canviat molt. L'ambient mariner, el caliu de les barques, les tavernes...." I l'Andreu Domenge (1942) de renom "el Mico" afegeix  "...i les portes de les cases sempre estaven obertes...". "Heu de pensar -- continua explicant l'Albert -- que tot el que és la façana marítima del Serrallo, estava ple de barques, de les arts de pesca,Aleshores tot 
ho teníem a tocar de la mà". 



En efecte: el que avui són molls, abans era una platja de còdols amb  "varadero" (un escar) i drassanes, tot ple de barques que arribaven fins a tocar amb les proes les cases dels pescadors. D'escenes com aquesta, entre moltes altres, aquest estiu se'n podien veure a l'exposició fotogràfica "El Serrallo ahir i avui" organitzada pel Port de Tarragona amb la col·laboració de l'Arxiu i el Museu. L'exposició ensenyava una forma de vida que comença a formar part de les pàgines del gran llibre de la Història. A una de les fotografies es podien observar les xarxes assecant-se penjades dels balcons de les cases. En un altre hi veiem un grup d'infants ensenyant una amfora que els pescadors havien tret del mar enredada amb les xarxes. La platja i les barques eren espais de feina i de joc. Els records i la conversa dels pescadors donen vida a les imatges fixes i de les seves paraules emergeix l'ADN del barri i de la seva experiència serrallenca.
Per Francesc Pedrol la primera imatge que conserva es "la mar i les barques. Aleshores les barques encara anaven a la vela i totes duien un bot més petit. En aquell botet - explica - els hòmens baixaven en terra i duien el peix fins a la platja i després a la llotja". Per Jordi Albiol  la mar també figura entre els seus records: "quan començaves a caminar -- explica -- ja teníem la mar a tocar. Si em preguntes quan vaig començar a nedar, no t'ho sabria dir perquè de xiquet sempre estaves jugant a voramar, i un dia et mulles fins aquí, l'altre una mica més amunt i al final arriba que et trobes nedant i no saps ben bé com ha passat". Els records de l'Albert Pedrol  fan reviure com era el barri: "ja de petits estàvem al carrer. No hi havia cotxes i el carrer era nostre. Hi jugàvem fins i tot de nit.  Els carrers estaven sense asfaltar, l'enllumenat es reduia a alguna bombeta. A l'estiu, com es feia vida a les plantes baixes, sopàvem al carrer. També sopàvem a les barques i fèiem servir les tapes de les olles com a plat. A la postguerra encara es veien cases enderrocades pels bombardeigs". Tots ells s'identifiquen amb la mar i la pesca perquè "a casa nostra - rebla l'Albert Pedrol -, no es parlava de res més que del peix que s'havia agafat, de les barques, del temps que havia fet, que si llevant, que si mestral,...Aquesta era la nostra vida". A tretze anys ja anaven embarcats amb un permís patern. "El que recordo més a la primeria d'anar a la mar - explica Jordi Albiol - és que sempre anava marejat. Ja només encendre les llums de carbur, la olor em deixava marejat per tot el dia". A l'Andreu Domenech li passava tres quarts del mateix. "A l'hora de calar les xarxes, de nit - explica - tenia d'encendre un cremallot amb tot de draps mullats en petroli per poguer fer cremar el carbó. Amb la pudor que desprenia ja em quedava marejat com un pop". 
Si l'home feia la feina a la mar, la dona la feia a terra. Al marge de la feina de casa, es donava el cas poc habitual que algunes dones portessin l'administració de les barques. Joana Costa Benaiges n'és una. Més insòlit resulta, però, que fos la seva avia, Maria Fortuny, qui li ensenyes a fer-ho. "No sols era portar la comptabilitat - recorda Joana - també calia cuidar-se d'anar a Comandància a despatxar el "rol" (la documentació de les embarcacions), buscar certificats, pagar factures, anar al banc,..I a mes hi havia la feina de "remendar" les xarxes. Això ho fèiem totes. La meva mare, Maria Dolors Benaiges, n'era el cap. Venia a ser com una modista que talla el vestit i la resta van cosint les peces on toca".
En Francesc Pedrol era "motorista", és a dir, l'encarregat de vigilar els motors. Explica que "quan es feia maniobra per sortir 'a fora' (en llenguatge mariner "anar a mar") el patró duia el timó i jo em cuidava de vigilar els motors i la maniobra". Quan anava embarcat sovint li tocava fer de "ranxero" tot i que això no l'eximia de la resta de feines. A més preparar el "ranxo" era una tasca rotatòria entre la tripulació de cada barca. Explica l'anècdota d'un pagès "que un dia es va embarcar amb nosaltres amb el compromís de cuinar ell. Va dir que portaria un conill. Refiats, no vam agafar queviures i el pagès es va presentar amb un conill...viu!. Ningú va gosar matar-lo. No varem menjar res en tot el dia fins que no vam arribar a terra".
De temporals i accidents "tots n'hem passat - diu Jordi Albiol -. Les manegues, per exemple. Fan bonic però fan por. Amb aquelles barques tan justetes i velles...". En Francesc Pedrol recorda que una manega va xuclar una barca dins el moll i es van negar dos pescadors. No es l'únic cas, però. Ara, en canvi les coses són diferents. L'Andreu, que té una barca de ferro que fa 28 metres d'eslora, explica que, una vegada, mentre calaven les xarxes, els va passar una manega pel damunt. "S'ho va emportar tot: les caixes, el toldo de la "maquinilla", tot, però no es va pas bolcar". En Jordi Albiol recorda que pescant a Mallorca i mentre calavant de nit, un cap de cable el va colpejar i el va tirar al mar. "En vaig sortir ben parat perquè m'hi hagués pogut quedar. Tan pel cop, com perquè els companys van trigar a adonar-se que havia caigut".

Al Serrallo les coses van començar a canviar quan la gent va buscar cases en millors condicions fora del barri. Per Jordi Albiol el Serrallo actual "ja no té res de barri mariner ni pescador. Ara, diu, només hi ha soroll, baralles,...". I a més esta del tot convençut que les barques desapareixeran i al seu lloc hi acabaran per posar iots. 

Un Museu pel Serrallo

Les imatges que il·lustren aquest reportatge han estat escollides entre les 510 que formaven part de l'exposició "El Serrallo ahir i avui". Les fotografies exposades són una selecció de les 1.320 cedides per una quarantena de famílies serrallenques i que ens apropen al que va ser la vida quotidiana del singular barri mariner i pescador de Tarragona.  L'exposició estava organitzada al voltant de tres grans àmbits – el barri, la feina i la festa – i és la primera baula d'un projecte més ambiciós que té de culminar amb la creació del futur Museu dels Pescadors.
L'objectiu del projecte es recuperar, preservar i difondre la memòria gràfica i oral del barri.  Pel que fa a la recuperació i preservació del patrimoni tan gràfic com oral, hi han dues línies d'actuació obertes. Tocant a les fotografies, el primer pas ha estat  digitalitzar-les i documentar-les. És a dir, no sols datar-les i identificar espais i persones, sinó també quines històries expliquen. En relació a la memòria oral el projecte contempla recollir les experiències i els records dels pescadors del barri amb la idea de desenvolupar projectes pedagògics.

CRÈDITS FOTOGRÀFICS
De dalt a baix: 
1.  Una tasca abital un dia qualsevol al moll del Serrallo. Pescadors feinejant a bord d'una barca (1950). Foto: Cedida per Rosa Sans Sans / Arxiu d'Images del Museu del Port de Tarragona.
2. Una de les feines que feien les dones era remallar les xarxes. A la fotografia Enric i Roseta de Saparró i Toneta del Pagés (1965). Foto cedida per Josep M.Brull i Alabart / Arxiu d'Imatges del Museu del Port de Tarragona.
3.  Una escena habitual: ranxer a bord del "Narci". Consistia en peix bullit amb patata i cassola de rossejat (agost, 1970). Foto cedida per Albert Pedrol Aixa / Arxiu d'Imates del Port de Tarragona.
4.  Una botiga de les d'abans. Vista interior dels "Queviures i Ormeigs navals Brell" al carrer Trafalgar, 11. (1910). Foto cedida per Josep M. Brull / Arxiu d'Imatges del Port de Tarragona.
5. Paneres i caixes de peix tot esperant que comenci la subhasta. Asseguts d'esquerra a dreta: Cassoles, Paquita, Guillermo Ripoll. I dret, Pepe de Benidorm. Foto cedida per Josep Ripoll Bondia / Arxiu d'Iamtges del Port de Tarragona. 
6.  A la iamtges es pot observar el moment de triar el peix. En aquest cas la feina tenia lloc a bord de la "Madobe" (1980). Foto cedida per Jordi Albiol Borràs / Arxiu d'Imatges del Port de Tarragona.
7. Una barca en procés de construcció als Astilleros Fermí Roch (1948). Foto cedida per Just GArcía Borràs / Arxiu d'Imatges del Port de Tarragona.
8.  Xarxes esteses a la façana  d'una casa de pescador al c/Trafalgar, 2. Per darrera donava al c/ Gravina (1946). Cedida per Joan García Borràs / Arxiu d'Imatges del Port de Tarragona.
9. Grup de nences acompanyant la processó de la Mare de Déu del Carme del 16 de juiol de 1960. Foto cedida per Just García Borràs / Arxiu d'Imatges del Port de Tarragona.

NOTA: Aquest reortatge va ser publicat originalment al suplement de Tarragona de La Vanguardia del 28 de setembre. 











Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada