dissabte, 1 de desembre del 2012

La pressa / les presses.

A una entrada anterior - "Pregunta, interrogant" -  formulava els meus dubtes de si el president Mas hauria agafat la planxa de surf per cavalcar l'onada de l'Onze de setembre en el cas que la manifestació no hagués assolit les proporcions que va prendre. Afegia aleshores que el president havia estat ràpid de reflexos mentre la resta de líders i partits polítics es preguntaven sobre el perquè de les coses. Però també em preguntava si no hi havia un segon element tactista en la decisió d'avançar les eleccions: la por a ser sobrepassats per ERC en unes properes eleccions apropiant-se del corrent que es va mobilitzar per la Diada. En el fet de volguer tenir les mans lliures (majoria absoluta, majoria excepcional, etc.) crec que hi havia altres motivacions al marge de les sobiranistes o aprofitant-les. Crec que es buscava un airbag per encarar les futures retallades que ja han estat anunciades pel portant-veu en funcions, el Sr.. Homs. Un airbag que amortis les conseqüències per properes conteses electorals i, a la vegada, tenir una eina de pressió al govern central.
Resultat: surfejar, i més quan es fa un gir copernicà sense cap precedent a la federació i que només l'autoritat moral del millor Pujol, potser i només potser, hauria creat menys reticències a un sector de l'electorat, té els seus riscos. I l'onada pot provocar una rebolcada. Es el que ha passat. Per comptes de cavalcar damunt l'onada, el que calia era "conduir" l'onada - però no pas de la forma maldestra i matussera que insinuava el  cartell propagandístic del president.
Passa que les onades tenen flux i reflux i potser estaria bé comprovar en successives diades quina intensitat conserven. A més estem arribant a la temporada de les minves de gener i febrer, magnifiques per a navegar en ple hivern - amb permís del canvi climàtic.
La rebolcada provocada per les eleccions - l'avançament: un error de "tempo" polític diguin el que volguin els dirigents convergents - ha fet que la por al "sorpasso" republicà hagi posat en aquest partit en una posició decisiva. Allò que es volia evitar - dependre d'algú, tenir les mans lliures - ara encara s'ha agreujat, tot i que la distància entre el guanyador de les eleccions i la segona força s'hagi incrementat: abans la distància era de 34 diputats (62 CiU i 28 PSC) i ara es de 39 (50, CiU i 21 ERC). Però també cal analitzar amb calma com han influit els percentatges de participació en les baixades i pujades de vot, com s'ha produit el traspas de vots d'uns partits a uns altres i quin ha estat el moviment i distribució de vots a nivell territorial (comarcal i local). Sense oblidar quin número d'escons obtinguts per cada partit són resultat dels vots o procedeixen de la Llei d'Hondt. I, finalment, caldrà veure si ERC acaba per averiguar  d'una vegada per totes que volen ser quan siguin grans - tret de la independència. En l'adn republicà deuen estar gravades a foc el record d'anteriors experiències de govern: sigui de la mà de Jordi Pujol o l'experiència frustrada - i frustrant - del tripartit amb tot el que van comportar a nivell intern. S'enten que no volguin repetir la història, però alguna cosa hauran de fer - i fer-ho bé, amb rigor i seriositat - des del moment que són el primer partit de l'oposició. És el moment arribat de la política amb majúscules i aquí es on se'ls haurà de veure. A tots, sense excepcions. Ara es veurà qui te ànima d'estadista en un país petit i sense estat (sense que això serveixi d'argument o excusa) i qui no passa de ser un administrador de finques.
Hi ha aquell refrany castellà que diu allò de "visteme despacio que tengo prisa". Un segon ens recorda que no pas per córrer més s'arriba abans a lloc. Farien bé, els convergents i Jonqueras - aquest quan diu que tenim pressa, molta pressa -, de tenir-ho en compte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada