diumenge, 2 de desembre de 2012

Un conte de tardor o quan els escriptors catalans no s'inspiren en aquesta estació de l'any

Entre la pila de papers acumulats en els darrers mesos en recupero un publicat pel diari menys dolent dels diaris que es fan i es desfan a Madrid, perqué sempre acaba, d'una manera o altra, deixan-te un pòsit d'insatisfacció. Quan no de clara emprenyamenta. Aquell dia del passat mes de setembre em vaig topar amb un reportatge a doble pàgina que es títulava "La inspiración literaria del otoño" - un eufemisme com qualsevol altre per parlar de la rentrée literaria
En una petita peça d'acompanyament l'autor titulava que era un "Inventario de narrativa en español" - d'entrada una limitació. Stop a la resta de llengues o literatures escrites en llengua no "espanyola". Una segona peça portava el títol de "Letras en otros idiomas" on s'enumeraven autors estrangers traduïts a l'espanyol. A la llista, pel cap baix, n'hi havia dos (Teju Cole i Hiromi Kawakami) que, a més del castellà, també s'acabaven de traduir al català. D'això, però, no se'n deia ni ase ni bèstia. Passa que en aquesta peça on s'enumeraven autors en altres llengues, no n'hi havia cap ni un de català, de gallec o de basc. És com si et diguessin que si no et tradueixen a l'espanyol, no existeixes. I que tampoc en formes part, de la literatura espanyola. Són coses que passen amb "la lengua común de España y de muchas naciones de América, hablada también como propia en otras partes del mundo" segons definició que dona la RAE. El subratllat de "propia" es meu perqué ara recordo que alguns que s'omplen la boca dient que no són nacionalistes han criticat que de la llengua catalana en diguessim pròpia, ai las!, de Catalunya. I l'adjectiu "espanyol" associat només a llengua castellana esdeve "exclusiu" i no pas "inclusiu" de la resta de cultures i llengues d'expressió no castellanes per molts premis que vagin repartint i fent declaracions d'amor "a la seva manera". Passa que no entonen de forma tan vellutada com Frank Sinatra i potser no ens ve de gust ballar amb el pretendent.
O potser es que, al cap i a la fi, tot es més fàcil, jo veig gegants allà on només hi han molins, i l'assumpte es redueix al fet que la tardor no inspira els autors catalans per publicar res. Quina llàstima!













Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada