La pols de tots els miralls barcelonins

  Emili Bosch-Roger és un pintor pel que sento una atracció especial. Del cert no sabria dir-ne el motiu. Potser és que tampoc m'ho he plantejat mai de buscar la raó del que m'atrau de la seva pintura. Ben mira't potser ni m'interessa saber-ho del tot. En tinc prou apropan-m'hi i deixar-m'hi anar. Si ho racionalitzes potser perdrià la màgia - quina paraula! –, en sabria més coses, d'ell i de mi, sí, però: m'importa o prefereixo aquest acostament sense croses ni cotilles apriorístiques? La racionalització em faria perdre l'emoció?. 
  Si ara en parlo és perqué arran de l'exposició sobre el Paral·lel – magnifica, per cert – que ha organitzat el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona de la mà del que serà el futur director del Teatre Nacional, Xavier Albertí (fet del que cal felicitar-se: toquem fusta i que el deixin treballar) em vaig trobar per sorpresa davant una sèrie de pintures que porten la firma de l'artista admirat.
   Si Mompou va ser reivindicat fa uns anys gràcies a una exposició organitzada per la Fundació Caixa Catalunya La Pedrera, no fora una mala pensada fer-ho també amb Bosch-Roger malgrat que fa 19 anys, amb motiu del centenari del seu  naixement, el Departament de Cultura de la Generalitat li va dedicar una exposició al Palau Moja (de l'1 / XII / 1994 fins el 8 / I / 1995).
  Amb motiu d'aquella exposició el professor Jordi A.Carbonell va publicar un opuscle que té interés de consultar. Entre d'altres coses s'hi pot llegir, relacionat amb les exposicions que va fer entre els anys 1926-30, que l'estil estava "basat en una pinzellada embastada i sintèticament constructiva,  de cromatisme exaltat, i aplicat a una temàtica que va ser omnipresent al llarg de la seva trajectòria: paisatges suburbials com  el de les barraques de Montjuïc, carrers concorreguts com el Paral·lel i les Rambles i temes del port de Barcelona. Era un visió densa, dinàmica i cosmopolita del món modern quotidià, una visió de la realitat que ja distava molt de la descrita a les obres dels noucentistes". I més endavant el professsr de la URV afegia: "Estilísticament, els seus quadres eren d'un constructivisme rigorós i persisitent, amb un clar domini de la línia sobre la resta de valors plàstics. El cromatisme havia esdevingut més afinat, amb abundor de blaus i colors lluminosos, peerò sense caure en estridències".
  La primera cosa, però, que vaig llegir sobre Bosch Roger va ser una critica d'Ignasi Agustí (si, l'autor de "Mariona Rebull" i des del meu punt de vista un excel·lent i sorpresiu comentarista d'exposicions) a la revista "Art". Escrivia Agustí l'any 1934 que "de la ciutat mediterrània (...) ha temptat tots els recons. Coneixedor aprofundit, captador meticulós de la pols de tots els miralls barcelonins, a Bosch-Roger li plau tan la renglera de platans de passeig de suburbi com la grisa grolleria estilitzada dels mercats, com l'onada artificial que assaja un ritme d'acordió de Noruega, en l'humida i corcada cadena de les pedres del moll".
  Sempre he pensat que aquest fragment m'explicava prou bé l'experiència de contemplar la pintura de Bosch Roger.