dimecres, 6 de març de 2013

Retorn a Simenon (el misteri d'una escriptura)

  ¿En què consisteix aquest misteri si es que se'n pot dir així del reconegut creador del comissari Maigret?. En el ben entés que Simenon no s'acaba ni comença amb els casos del famós comissari ni de bon tros lluny. Un exemple d'això fora, entre d'altres possibles, "Le testament Donadieu".
  Encara ara recordo haver llegit ja fa uns anys l'afirmació (no dire el nom de qui la feia, però esta publicada en algun dels suplements que parlen de llibres en aquesta ciutat) i referint-se en aquest novel·la o a qualsevol altre de Simenon, que era com un culebrot sudamericà dels que passen per la tevé. La primera reacció va ser d'astorament, diguem que quasi se'm despenja la barra inferior; i a continuació no vaig poguer estar-me de deixar anar una estentòria riallada, amb identic perill per la salut de la barra inferior. Un cop restaurada la normalitat de les barres, tot seguit vaig pensar en allò que li va dir Simenon a Pla sobre els primaris i la navegació per la Mediterrània.
  Aprofitant que l'editor Jaume Vallcorba Plana (Quaderns Crema / Acantilado) ha fet el cop de cap (arriscat?) de comprar-ne els drets i a començat a traduir tot (¿!) Simenon hi he tornat després d'uns anys de tenir-lo aparcat que no vol dir pas oblidat: Simenon esta de guardia les 24 hores del dia a la tauleta de nit, al costat d'un parell o tres d'autors més, inamovible. Però anem al cas. 
  Llegeixo l'edició de "El gat", que no coneixia (i recupero d'una glopada, ai!, l'atmosfera Simenon); i, tot seguit rellegeixo "El gos groc" traduïda per Maria Aurèlia Capmany i publicada a la col·lecció "La cua de palla" (gener de 1967, ai!, ai!, ai!). En parel·lel faig la  lectura de la versió que ara n'ha fet Lluís Maria Todó. 
 La primera novel·la passa sense la presència del famós comissari, i la segona esta protagonitzada per ell. Fins a on la protagonitza, però, ja es tota una altra qüestió. Tanmateix és la qüestió que ens remet al fons del misteri Simenon - suposat?, imaginari? – si vostés em permeten d'anomenar-ho així.
  Segons ho entenc, aquest misteri tal com l'anomena un servidor, té a veure amb la manera d'explicar la condició humana. En la qualitat, desproveida de faramalla sentimentaloide, de la mirada amb que Simenon l'observa. L'escriptoras, és clar, no es fa cap mena d'il·lusions; però sempre deixa una escletxa - no gaire gran tampoc, no fos cas que se'ns anés la mà - per on poguer respirar tot fent una pipada. Commiseració? Llàstima? Cal dubtar-ne.  
 Com ja he asenyalat la seva mirada sobre l'especie esta esporgada de sentimentalisme. El misteri Simenon, el que trasllueix i trasmet la seva escriptura, deriva de la senzillesa de l'observació i de saber reflectir-la amb paraules ajustades (res no hi es sobrer, però tampoc cal afegir-hi res) i transmetre-ho d'una manera quasi física. Una fisicitat peculiar, però. Perquè ben sovint fins i tot en allò que pogui resultar més cru, aquesta literatura traspua un punt de sensualitat no menys inquietant. Ben cert es que l'escalada de rencors i odi entre el matrimoni en segones nupcies dels dos ancians que es planteja a "El gat" resulta memorable; de la mateixa manera que ho és el fet que la guerra entaulada entre la dona i l'home, palesa les fragilitats i les frustracions que cadascun d'ells arrossega fent irrellevant i pueril fins i tot l'odi que desencadena l'enfrontament. 
  En el cas d'"El gos groc", deia que Maigret sovint sembla que no hi sigui, que no faci res. Es passeja per l'escenari dels crims com qualsevol altre ciutada. O una mica menys perquè mentre tot el poble es troba en un estat d'agitació permanent, el comissari no s'apressa, no s'excita, s'ho contempla tot com si res. Mentre tothom té els nervis a flor de pell, a ell, si el punxessin ens fa l'efecte que no li treurien sang. Al mig del desconcert i l'esbalaiment general al voltant dels esdeveniments, ell manté una calma imperturbable: seu i pren una cervesa o encen la pipa. O totes dues coses. I quan comença a prendre decisions, desconcerta tothom perquè va sempre en la direcció contraria del que diu i pensa la gent. Allò tan misteriós resulta que no ho es gens ni mica. Els fets que es creien excepcionals estan motivats per objectius vulgars i mediocres fins arribar al crim.
  Els finals d'ambdues històries venen a ser com un globus que perdes de sobte tot l'aire i l'inflament presumptuos es converteix en una pallaringa que deixa en evidència els protagonistes. El que es manifesta aleshores es el desvaliment absolut de dos éssers humans - el seu únic punt de trobada - en el cas de la parella protagonsita d'"El gat", i, en el cas d'"El gos groc", pura i simplement una mena de lliçó on se'ns diu que el rei - l'home - va nu per molt que es volgui disfressar amb nobles paraules. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada