dimarts, 18 de juny de 2013

L'Estació Central de Milà (i la literatura)

Segurament alguns de vostés deuen haver estat alguna vegada, sigui de pas o per curiositat turística, a l'Estació Central de Milà (Stazione de Milano Centrale). La impresió que em va causar aquella fenomenal baluerna on vaig tenir ocasió d'estar-m'hi unes quantes hores fent temps per agafar el tren cap a Venècia, va ser d'ofec i atuïment. El que sempre m'han provocat la grandiloqüència i el prometeisme cec. Aleshores no vaig entendre o no vaig saber definir gaire a que responia aquella sensació - d'incomoditat?, de vulnerabilitat? - que em va dominar durant la llarga estada a l'estació milanesa. 
Servidor era un provincià d'origen obrer mb simptomes de dsclassament, qye arribava d'una ciutat fosca, trista i gris - tret per alguns que vivien emmirallats en la seva gabia d'or i confonien les golondrines amb el Titànic, o una part amb el tot sense un bri d'autoironia per tal com en continuen parlant d'aquell imaginari passat daurat barceloní. Estava avesat a estacions petites i malgirbades, amb olor a sutge (igual que els trens traquetejants)i en un estat de conservació tirant a deplorable. Només al cap dels anys vaig poguer entendre intel·lectivament (ui, quina paraulota!) el que aleshores fou una experiència física gràcies a la lectura d'un relat de l'escriptora italiana Anna Maria Ortese i que ara es pot llegir al volum "Silencio en Milán" (en traducció castellana, a l'excel·lent Editorial Minúscula).
Massa oblidada em sembla, l'escriptora, tal com deia, me'n va donar les claus. El relat es diu "Una noche en la estación". Va ser escrit si no m'erro l'any 1958: com si l'hagués escrit avui, escoltin. Ortese es va avançar unes quantes dècades al que ara mateix ens esta caient al damunt a conseqüència del que ella va intuir / copsar de forma tan magnífica. Algun altre títol, més  recent, també ens ho explica: "El crepúsculo de Prometeo. Contribución a una historia de la desmesura humana" de François Flahault (Galaxia Gutenberg Ed.)
Ortese escribia en aquell any llunyà del 1958 coses com ara aquesta: "Aquí, las tétricas mentiras sobre el porvenir del hombre, sobre el trabajo como consecución de derechos y ventajas personales, prueban su ininteligente constancia". I més endavant, afegeix encara: "..esa inmovilidad interior y ese aturdimiento de quien cree correr, pero solamente es arrastrado por algo que est´fuera de él, ese algo que que es lo único que corre, a un ritmo frenético, aunque sin el menor ruido ni respiración que delate su presencia, nos permitiran percibir (....) con exactitud la realidad de nuestro tiempo: merma progresiva de la personalidad, automatismo, fin de la palabra (...) Se construye febrilemnte, se levantan catedrales a los nuevos dioses: la producción, el beneficico, una felicidad aparente dominan: bajo todo eso reposan la memoria y la bondad del hombre".
Bé, això darrer...N'hi ha moltes més però no els aburriré amb més citacions. 
Si el/la llegeixen, però, ja m'ho sabran dir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada