dilluns, 28 d’octubre de 2013

MIrades anacròniques sobre l'horitzó (a la Fundació Miró)

Anna–Eva Bergman. Núm. 8-1969 Gran horitzó blau
Una anècdota explicada per la directora de la Fundació Joan Miró, Rosa Maria Malet, en relació al pintor, ens pot servir com a introducció a l'exposició que s'hi va inaugurar fa uns dies amb el suggeridor títol de "Davant l'horitzó". Explicava la directora de la Fundació el dia de la presentació als mitjans de comunciació, que un dia que es va anar a trobar amb Joan Miró que, de visita a Barcelona s'hostetjava amb la seva esposa a l'Hotel Majestic, se'l va trobar repapat al vestíbul davant per davant d'un quadre de notables dimensions. Miró li va dir que preferia gaudir dels efectes  del quadre als de la migdiada. El quadre, de notables proporcions, era de Modest Urgell, el seu professor als anys d'estudi a la Llotja. El quadre era, és, "Paisatge" (1893-1919). 
Doncs bé, a les tres parets de la primera sala que inaugura l'exposició dedicada a l'horitzó hi figura l'esmentat quadre d'Urgell, enfrontat a un altre del seu alumne Miró ("Pintura" c. 1973) i entre tots dos s'hi pot contemplar "Els quatre horitzons" (1991) interpretats per un alumne d'ambdos, Perejaume. El quadre d'Urgell era una lliçó permanent per Miró en tan que, a partir dels seus ensenyaments, va saber  lligar dos aspects fonamentals a la seva obra: l'espai tel·lúric i l'espai còsmic.
Una advertència que cal fer al potencial visitant es que en cap cas es trobarà en una exposició de paisatges. És una exposició, això si, d'homenatge a Miró i a la pintura. Segons explicava la comissaria de l'exposció, Marina Millà, "l'horitzò és un element que ha marcat el desenvolupament de la pintura. És un element invisible, un lloc que no arribem a entendre mai del tot i on es concentra tota la pràctica de la pintura". 
August Strindberg: Un penya-segat vora el mar
El que planteja l'exposició es una aproximació anacrònica, és a dir, no cronològica seguint la teoria desenvolupada per Georges Didi-Huberman a "Devant le temps. Histoire de l'art et anachronisme des images" (hi ha traducció al castellà a "Adriana Hidalgo Editora"). D'altra banda aquesta teoria també havia estat plantejada per Walter Benjamin i Aby Warburg – els interessats en aquest darrer i singular teòric de l'art, poden consultar el suplement "Cultura's" de La Vanguardia que va dedicar-li portada i pàgines interiors a l'exemplar nº 429 del 8/IX/2010. En definitiva,  tal com explicava la comissaria Millà, es tractaria "de posar l'èmfasi en la comunió, en allò que tenen en comú" per damunt de períodes i estils.
Ansem Adams: Prop del Parc Nacional
de la vall de la Mort
Seguint aquests teòrics l'exposició s'estructura en una sèrie de  diàlegs, fins a un total de 14, on obres i autors de diferetns èpoques, dialoguen i s'interpelen. La seixentena d'obres exposades abasten des del Romanticisme  i l'Impressionisme  fins a l'actualitat incloent aparts dedicats a l'escultura i la fotografia. Així veurem desfilar els origens de la pintura dels horitzons amb obres de Böcklin, Ferdinand Hodler, Gerhard Richter, August Strindberg o Félix Valloton. A continuació trobem les avantguardes representades per Calder, Vuillard, Morellet o Dufy. Un grup de marines enceta la conversa amb obres de Van Dongen, Salvador Dalí, Max Ernst i Pierre Bonnard. No menys interessant és el dialeg cinquè on es produeix per partida doble: d'una banda, entre Nolde i Sugimoto i i que es relacionen amb les marines de la sala anteiror, i per l'altra, amb Max Beckman i Yayoi Kusama (el primer forçant la perspectiva, i el segon anul·lant-la).  
D'altra banda cal remarcar que hi ha un diàleg sobreposat que gira entorn de les diferents geografies. En aquest sentit, l'exposició proposa un doble diàleg entre la concepció de l'horitzó segons l'han entès els artistes europeus i els nordamericans. Vegi's, per exemple, la desena conversa amb la sèrie de fotografies d'artistes nordamericans i el punt de vista amb que encaren el tema de l'horitzó.
Gerhard Richter. Paisatge a prop de Hubbelrath
Nicolau Raurich: Terrer llevantí (1921)
La mostra també presenta un diàleg intercultural entre Antoni Tàpies (un matèric que estava en camí), Alex Katz (Pop) i Fred Sandback (minimalista).  Mentre, a tocar, podem contemplar dos obres de Nicolas Raurich (que podriem qualificar, arriscant, un pre-matèric). Per si tot plegat no fos suficient tot al llarg del recorregut tenim els horitzons de la societat industrial i posindustrial (Baselitz, Hockney), els místics (Chagall, Yves Klein Ettore Spalleti), els postcolonials (issac Julien, Zineb Sedria). La dotzena conversa ens planta davant l'skyline - l'horitzó urbà -, i a tall d'epileg una sala presidida pel quadre de René Magritte, "Le château des Pyrénées", acompanyat d'obres de Monet, Osbert, Eliasson i Antoni Llena:  "La història de l'home", "La historia de l'art", "La història de la pintura". Tres obres sobre paper blanc, amb les llegendes escrites a boligraf (2) i a llapis (1), i amb una tenue linia que insinua l'horitzó o els horitzons.
L'horitzó abordat des de la pràctica escultòtica esta respresentada per obres de Chillida i Ann Veronica Janssens. El primer per "Elogio del horizonte" acompanyat de la sèrie fotogràfica que il·lustra el procés de creació de l'artista basc. L'obra de Janssens es un horitzó aquatic tancat dins una vitrina suport tradicional de l'escultura. I una representació minimalista de l'horitzó son les obres de Dan Flavio i Carl Andre. El primer amb una obra lumínica, el segon amb una obra sòlida. Llum i fusta de cedre vermell (una mena de dic) que a més actua com un horitzó dins el context de la mateixa exposició oferint en funció de si es mira d'un costat o de l'altra,  perspectives diferents: els horitzons de Perejaume, o els skyline de l'altra.
Per acabar, una nota referida al catàleg: facin-li atenció, resulta imprescindible. Presenta textos de Martina Millà (Diàlegs amb l'horitzó) Hans Ulrich Beck (Horitzons,confins, linies), Marta Tafalla (En aquella banda), Jacob Rabinowitz (No s'acaba de conèixer, no s'acaba de veure) i Mieke Bal (Fins a cert límit: traçar la línia...o no). 
El poscolonialisme de Sedira
 Vista apocaíiptica 








Per mes inforamcioFundació Miró










René Magritte.
El castell dels Pirineu









1 comentari:

  1. Vaig visitar l'exposició per veure el quadre de Magritte. No n'estic segura que el tema de l'horitzó doni com a resultat grans obres..., vaig sortir de l'expo amb una sensació estranya. I vaig trobar a faltar alguna obra de l'Alfons Borrell, que ha pintat molts horitzons!. De totes maneres, és una exposició recomanable.

    ResponElimina