dissabte, 7 de març de 2015

Llegint l'historiador Joan Reglà, tan oblidat.

En els darrers temps s'ha produït un cert enfitament als mitjans i a l'opinió publicitada al voltant de les figures del periodista Agustí Calvet, "Gaziel", i l'historiador Jaume Vicenç Vives. L'empatx ha estat sovint de proporcions siderals i argumentacions reiteratives. Deixant de banda aquesta menudalla i mentre tot això passava, servidor no podia estar-se de recordar l'historiador Joan Reglà i, en particular, el seu llibre "Felip II i Catalunya" (Premi Aedos de l'any 1955) que després va posar al dia sota el títol de  "Bandolers, pirates i hugonots"(Ed. Selecta, 1969).
Ara que hi ha tants politics que van per la vida fent de mestretites impartint lliçons de filologia i d'història, els convindria llegir l'insigne empordanès oblidat. Però no sols els polítics. De vegades, llegint Reglà, pateixes el miratge que estigui parlant d'ara mateix, però això és tota una altra altra qüestió. El cas és que el llibre ens parla del segle XVI, l'època del barroc i els apassionaments dels catalans. L'autor el va dividir en 6 capítols, encapçalats cadascun per unes "consideracions generals". Una de les tesi de Reglà es analitzar i fonamentar, són paraules de l'autor, "el xoc ideològic - estem amb els hugonots francesos a la frontera i el protestantisme fent la viu-viu - que portaria el monarca a la impermeabilització d'Espanya".  L'últim capítol esta dedicat a "Catalunya i l'Imperi hispànic de Felip II" i a l'Epíleg l'autor escriu aquesta consideració: "A l'europeisme de Carles V, és a dir, a la tendència anterior a les guerres de religió, que a pesar de la crisi luterana encara creu possible salvar la continuïtat cultural europea, succeix l'encastellament de Felip II dins el reducte espanyol, ideològicament diferenciat dels països que experimentaren l'impacte de la Reforma protestant. (...) Al compàs dels progressos de la monarquia absoluta, aquesta tendència de Felip II facilitaria el desplegament de l'entitat peninsular més idònia per a representar les seves veritables essències: Castella". I més endavant afegeix en relació al "procés de reducció a la unitat a l'Espanya dels Austries" que aquesta comença "amb l'eliminació de les forces de resistència: burgesia urbana castellana (els comuners), nuclis reformats i erasmistes, minoria morisca i institucions autònomes dels regnes no castellans. El cicle comença amb la victòria imperial de Vilallar (1521) i acaba amb la Nova Planta de Felip V (1716)" i resalta com l'estudi efectuat "dóna una projecció europea a un periode de la Història de Catalunya"
Anant, però, a l'inici d'aquest 'paper', el cas és que si recordava Joan Reglà (deixeble de Vicens) és perqué en el llibre en qüestió esmenta els dos admirats prohomes...per contradir-los. Em cenyire als dos primers capítols del llibre per no allargar en excés la qüestió i cridar l'atenció del lector sobre aquest historiador. Si em permeten, transcriure un parell de fragments del llibre precedits d'una petita presentació per situar el lector. Anem-hi.
Parlant de les mentalitats socials de l'època, Reglà escriu que:
"...aquella satisfacció paradisíaca, amb preocupacions gairebé exclusives per la bona taula i les begudes gelades amb neu del Montseny durant l'estiu, de que ens parla el pare Pere Gil [un jesuita], és una manera literària de desfigurar la veritat. És cert que una part considerable de les oligarquies urbanes pensaven i actuaven així, però l'examen aprofundit de les realitats socials demostra a cada moment, que la majoria de la població vivia amb l'ànim tens, com una escopeta carregada disposada a disparar-se a la més petita contrarietat".
En relació a la situació econòmica de Catalunya, val a dir que no era gaire diferent que la de la resta de països de la riba mediterrània: misèria i manca de collites en forma de blat (ja ho deia Braudel). Tan és així que el virrey Diego Hurtado de Mendoza, explica Reglà, "posa preus de taxa, ordena declarar les existències a tothom i dicta un conjunt de mesures la lectura de les quals ens fa recordar els esdeveniments que tots hem viscut" (és refereix a l'estraperlo i a les cartilles de racionament de la postguerra incivil espanyola?) "Mentrestant – continua Reglà – els grans terratinents es fan la barba d'or i el mateix duc de Cardona és processat per preus abusius i exportacions clandestines".
Un parell de pàgines més endavant Reglà explica que amb l'adveniment dels Tràstamara i l'eclipsi del feudalisme entra en escena la segona oligarquia catalana. És a dir, la derivada dels "prohoms medievals o ciutadans honrats". L'autor recull l'opinió de Vicens Vives segons la qual la burgesia medieval catalana  va organitzar-se afectada per la temença i el recel, primer, respecte de la noblesa, i després contra la monarquia. Una sola paraula reumeix la seva psicologia del moment: garanties. Parapatar-se darrera de reductes legals o privilegis.
L'assumpte de l'obsessió per les garanties i volguer "parapatar-se darrera de reductes legals" per Vicens desemboca en la "ineptitud catalana per entendre's amb el poder". Per la seva part,  Gaziel  (a Trilogia Ibèrica) defineix el fenomen com una manera de marxar "contra el rellotge de la Història". I aquí és on Reglà intervé per contradir-los. Diu: "Així, partint de punts de vista del tot oposats, ambdos autors arriben a conclusions semblants a les dels jacobins de sempre, segons els quals la Nova Planta de Felip, amb les seves mesures quirúrgiques, faria el miracle de la recuperació catalana del segle XVIII".
Ben segur que la música que en surt de tot plegat,  els sonarà d'alguna cosa...i que l'han escoltat un munt de vegades com argument per una part de l'anomenat unionisme i destacats "intel·lectualets" de l'exabrupte i la pocasolta d'aquí i d'allà.Però, en fi, deixem de banda les lectures més o menys interessades. El cas es que les coses, segons les entenia Reglà, eren una mica diferents i ho raonava a partir d'una sèrie de punts.  Veiem-los.
a) La transacció entre el sobira i la burgesia barcelonina (el Compromís de Casp) fa que aquesta imposi les garanties - el pactisme -, a les quals es resigna el primer "malgrat el seu autoritarisme, convertit aixi en un rei que no era 'senyor natural'.
b) Què va provocar el pactisme durant els Habsburg? Reglà ho explica així: "que aquests fossin 'reis constitucionals' a l'esmentada Corona [d'Aragó], mentre que ho eren 'absoluts' a Castella.
c) Com s'organitza la monarquia hispànica (amb o sota l'ordre constitucional dels Reis Catòlics)?. "d'una manera paradoxal", diu Reglà. Es a dir, "predomini, de dret, de la Corona d'Aragó, i de fet - claríssim - de la de Castella".
d) Què va motivar el "desfasament" entre ambdues hegemonies?. "La parada en sec - explica Reglà - del Dret Públic català a partir de les Corts de 1599". I, tot seguit, afegeix: "el pactisme exigia un diàleg constant entre la representació del país i el rei, però aquest era absent i, a més a més, aspirava a subordinar l'estat de 'dret' a la situació de 'fet'".
Reglà acaba la seva refleixó dient que aquests són els veritables  orígens "de l'actitud merament 'defensiva': en realitat, la 'ineptitud catalana per entendre's amb el poder'[recordem: segons Vicenç] es converteix en el seu contrari: el Minotaure va deixar de banda els catalans". 
Anotat tot això, també afegiré una altra cosa. El llibre de Reglà  es un recordatori de la  història del catalans en relació a la corona dels Austries. Vull dir, la seva contribució i/o col·laboració. Citant "in extenso" Ferran Soldevila, Reglà ens recorda la nostra intervenció a la batalla de Lepant (per cert, Cervantes va combatre allistat en el terç català Miquel de Montcada). I en relació a la famosa batalla, Soldevila deia que "...és el darrer fet naval on els catalans preponderen". Reglà, al seu torn, recorda la participació gens banal del Principat en l'apaivagament de la revolta morisca de Granada. Dit això, i ja posats, també resulta interessant constatar la solidaritat entre els regnes de l'antiga corona catalano-aragonesa davant l'amenaça del turc i els pirates del nord d'Àfrica. Em pregunto, i és una reflexió personal, per quins set sous hauriem de renunciar - i silenciar o ignorar - aquesta història? I, quines lliçons en podem extreure de cara al futur?.
Vet aquí, doncs, el repte de no caure en les simplificacions habituals en les que incorrem, ni deixar-se embolicar per les que venen de l'altra costat. Les simplificacions  condueixen a la demagogia (o a coses pitjors), en canvi, la complexitat exigeix estudi i reflexió. La resta es morralla sentimentaloide (força diferent dels sentiments).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada