El nom de Cesare
Brandi va associat a les facultats d'Història de l'Art on el seu nom s'escolta
amb normalitat quan es parla de teoria de la restauració. Però també faríem
santament d'incoporar-lo al de la literatura ni que fos en l'apartat del gènere
de viatges tot i que no pas de forma unívoca i no menys singular. Entre
nosaltres l'ha donat a conèixer l'Editorial Elba que amb el d'ara és el tercer
llibre que ens presenta de l'autor italià: abans ja havia publicat "Viaje a la
Grecia antigua" i "Verde Nilo", dos llibres que parlen de geografies i cultures
molt diferents, i a través dels quals es poden besllumar les idees motrius que
guien el seu mestratge. Tot i que nascut a Siena, cal creure que Brandi és
sicilià d'adopció i devoció segons es desprèn de la lectura del volum que aquí
es comenta, no endebades exercí de professor a Palerm.
Viatjar amb Brandi,
però, no surt de franc; té el seu punt d'exigència. I és que ben sovint deixa
la impressió, llegint-lo, que l'estiguem acompanyant en una visita d'inspecció,
com si estigués exercint el càrrec de director del pioner Istituto Centrale del Restauro del que va ser, a més, fundador.
Tampoc cal espantar-se perquè l'estudiós és, a més d'un guia històrico-artístic
de luxe, un amfitrió exquisit capaç de servir unes delicadeses
imprevistes en el programa. M'hi ha fet pensar, per exemple, les
descripcions tan afinades que fa del paisatge sicilià – els encontorns de
l'Etna, per exemple, però sense descuidar les illes de Pantel·leria o les Egades
tan allunyades de la monumentalitat – de tal manera que, gairebé de forma
involuntària, et trobes visualitzant-los en termes pictòrics, tanta és la
capacitat de Brandi per descriure'n els matisos tant de color com volumètrics.
Però si això
sorprèn, no menys ho fa quan s'atura davant d'un conjunt monumental, tan
si és arqueològic com urbanístic. O escultòric, que també. L'ànima del teòric
de la restauració sempre surt a relluir, però és en els famosos mosaics de
Piazza Armerina quan dóna una lliçó magistral que hauria de ser de lectura
obligatòria a les facultats corresponents. Acompanyem Brandi amb gust infinit
pels magnífics itineraris urbanístic-arquitectònics posant especial èmfasi en
el recorregut que ens proposa per la ciutat de Noto. L'escoltem doldre's dels
disbarats i la falta de respecte de les noves construccions no sols en relació
a l'entorn històric i monumental, sino per com trenquen les perspectives
urbanes amb arguments contundents. Els comentaris que fa sobre Antonello de Messina o de Gutusso,
dos il·lustres sicilians, ressulten impagables tot i no ser els únics.
Tornant però al
capítol dedicat a les illes Egades hi he trobat una frase admirable que dóna
per meditar sobre els desastres que han assolat el litoral català per no
moure'ns d'aquesta part del litoral mediterràni. Diu Brandi que no se'ls té de
demanar que siguin allò que no
són, sinó que cal apreciar-les pel que tenen. Són paraules sàvies que no han
estat escoltades davant l'evidència que tants pobles hagin abandonat les seves
caracteristiques, per humils que fossin però no per això menys sàvies, per
adoptar models aliens al propi caràcter que han acabat per desvirtuar i
homogeneitzar el territori i el paisatge. Ell parla, ai, de "estancamineto
provinciano".
Quan tornin a
Sicília, o si no hi han viatjat mai, els aconselleria que es deixessin guiar a
petits glops per aquest mestre.
Nota: aquest article es una versió ampliada del publicat al suplement Cultura's de La Vanguardia del 12-IX–2015
Nota: aquest article es una versió ampliada del publicat al suplement Cultura's de La Vanguardia del 12-IX–2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada