Les qualitats de la superfície (i com mirar-la)

 Siegfried Kracauer pertany en aquella mena d'estirp de pensadors, periodistes, novel·listes que, com ara Walter Benjamin, Joseph Roth, Adorno, Kurt Tucholsky, Eric Fromm, Egon Erwin Kisch, Ernst Bloch, Franz Hessel  i un llarguissim etcètera, només es donen en comptades ocasions i en situacions històriques extraordiàaries com fou el període d'entreguerres del s. XX.  La primera vegada que vaig llegir Kracauer – el seu inacabat i pòstum "L'Histoire des avant-dernières choses"  – em va produir un efecte que encara em dura. Tan es així que només tenir notícia de la publicació d'aquest volum ("Calles de Berlín y de otras ciudades", Ed. Errata Naturae. Madrid, 2018) em va faltar temps per abocar-m'hi. El textos que recull el llibre vans ser publicats en forma d'articles al diari "Frankfurter Zeitung". Però la idea d'organitzar-los en forma de llibre, té els seus orígens en un recull  que va publicar l'autor l'any 1933 amb el mateix títol per bé que, finalment, no va incloure tots els textos que tenia pensats i que, en el cas que ens ocupa, han estat inclosos. Anem al cas.

   Encara que sigui sobrer, una advertència prévia: no estem davant d'un llibre de viatges ni res que si li assembli. Res del trist "bon observador" tal com el definia Joseh Roth a "La ciudades blancas" (Ed. Minuscula, Barcelona 2014). El que tenim al davant, en canvi, és un llibre que explica i relata paisatges urbans des de l'òptica dels edeveniments socials de l'època. Ara bé, ¿què vol dir "explicar" i "relatar" per a Kracauer?. En aquest punt és on es troba – o hauriem de trobar – el moll de l'os del que pretén l'autor que també va ser un reconegut estudiós i crític del cinema o la novel·la de sèrie negre. Anant al que deia: la proposta de Kracauer té a veure o s'apropa al que definiria anys més tard en la seva concepció de la Història. Quan Kracauer explica el seu interès i atracció per determinats períodes històrics com, per exemple. els moments que precedeixen a l'establiment del cristianisme en el món grecoromà, o els  immediatament anteriors a la Reforma o al Moviment Comunista, el que ens està dient o assenyalant és que el nostre futur ja està anunciat o es pot entreveure en el futur del passat. Kracauer hi veu un missatge fugitiu i escàpol – són les seves paraules –, uns instants que compara amb els arbres que desvetllant la compassió de Proust  – camí de Balbec, si no recordo malament.

     Què vol dir Kracauer amb aquestes dues asseveracions? Fàcil (o no tant): que cal un mirada nova sobre els esdeveniments més normals de la vida. I, ¿què hi ha de més normal i quotidià a la vida que els carrers? Endinsem-nos-hi. Ara bé, quina és la mirada i a on l'adreça l'autor? I, què hi veu i ens explica?. Si, ja ho sabem, als carrers. Però no tan sols. També als objectes (un tirants), els llocs (una oficina de l'atur, els cafès), els espectacles (un ball de verietés), llocs que encara no eren no-llocs (la mitjà muntanya) són, només alguns dels espais que Kracauer sotmet a l'escrutini de la seva mirada. N'hi ha molts altres. Podríem dir que va dels "faubourgs" burgesos als barris populars. Va dels marges al centre, es mou del present al passat i a l'inrevés. Està parlant de Berlín però introdueix algun record o idea sobre París això si no parla directament de la capital francesa. Introdueix Roma o l'avinguda Cannebière de Marsella, un text antològi.  Però, em pregunto, entre tots aquests textos, quin no ho és. En defintiva, aquest anar d'un lloc a l'altre anul·la el concepte temporal-espacial. Ens parla de brillantors falses i felicitas grises. I com de la brillantor del passat s'arriba al buit del present i la seva representació kitsch. Per això, la seva mirada es passeja com un entomòleg per la superfície dels llocs i les actituds. Així, la superfície és rescatada de la superficilitat dels observadors avorrits que deia Roth. Kracauer examina la pell de la seva època (anys 20 - 30), penetra per les escletxes i els intersticis, i hi veu el que ningú abans ha sabut veure-hi. I el que hi pot haver de potencial de cara al futur.
   No és pas per res que, més amunt,  he esmentat Joseph Roth i el seu llibre "Las ciudades blancas". Si, per exemple, posem un al costat de l'altre, els textos dedicats a Marsella pels dos autors, ens adonarem fins a quin punt es complementen. En aquest sentit és que m'atraveixo a proposar un exercici. Aquest: la lectura en paral·lel dels dos llibres. Resulta una experiència suggeridora i estimulant. Amb Europa al fons. Allò que encara no ha arribat a ser, encegada com està  amb els seus dimonis familiars i els fantasmes del passat.